Josep Piera i l’interlocutor ideal

A propòsit de la celebració del centenari de Carmen Martín Gaite, l’any passat vaig rellegir una part important de la seva obra. En aquest nou acostament a les seves pàgines em va obsessionar, durant un temps, la forma en la qual ella necessitava -i trobava a faltar- el seu interlocutor, la cerca permanent d’aquest altre tu amb qui comparteixes el jo. Em va obsessionar perquè fins a aquest moment jo no vaig ser conscient d’aquesta necessitat, potser perquè mai m’havia mancat, i mai es troba a faltar el que es dona per descomptat. Vaig ser per primera vegada conscient, rellegint-la, de la sort que jo tenia, perquè comptava amb un interlocutor ideal. Aquest era Josep Piera.

A vegades, quan coneixem els escriptors que ens agraden, desitjaríem haver-nos quedat amb les seves pàgines, sense haver arribat a tal experiència. Unes altres, en canvi, passa el contrari; creix encara més aquesta obra literària que tant respectes perquè la persona que has trobat darrere de l’escriptura està a l’alçada humana de les paraules. Aquest era el cas de Josep Piera. Tan exagerat que m’atreviria a dir, si és possible, que la seva personalitat eclipsava a vegades la seva obra. Una obra única i irrepetible com ell mateix. Un autor total, que va conrear gairebé tots els gèneres, des de la poesia a l’assaig, passant per la novel·la i la biografia. Un autor que per sobre de tot se sentia poeta, i un poeta que va entendre els versos com una partitura de paraules. Que ens va ensenyar a mirar. Els paisatges i les seves gents.

A sentir-nos mediterranis. Des de la seva estimada Itàlia i les seves illes gregues fins a la seva comarca de la Safor, des d’on cada dia, i fins al final, se sorprenia en cada capvespre que li brindava la bellesa de la seva muntanya de la Drova, el lloc des del qual va escriure algunes de les pàgines més altes de la literatura catalana del nostre segle. Unes pàgines sense les quals no s’entendria la nostra literatura íntegrament, perquè va ser la veu valenciana capaç d’articular, des d’aquí, el sistema literari en la nostra llengua. Va merèixer pel conjunt de la seva obra el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la calor entranyable de la fidelitat dels seus lectors, generació rere generació.

Es va acostar als clàssics per a comprendre’s a ell mateix i perquè ens coneguéssim una mica més a nosaltres mateixos amb ells. Va agafar l’obra d’Ausiàs March i ens va ajudar, donant-nos la mà, com un pare, a creuar amb ell el carrer. A no tenir por als clàssics, a fer-nos-els comprensibles. El seu compromís cívic amb la llengua el va convertir en un referent. La seva manera d’entendre que una societat del benestar se sustenta d’una forma ferma quan els poders públics prioritzen la cultura amb els seus ciutadans el va empènyer a articular alguns dels projectes culturals més grans del País Valencià; a configurar una ciutat de Gandia i una comarca de la Safor sota el fonament de la literatura. I d’aquí, el miracle de poder viure tractant amb naturalitat l’extraordinari. Quan penso que algú, gràcies a la sort biogràfica d’haver nascut aquí, ha pogut gaudir de tenir un Brines i un Piera amb la proximitat i la intimitat amb la qual es tenen uns avis, és que alguna cosa, a la comarca, ha funcionat bé. I és gràcies a tot aquest llegat que ens deixen els mestres.

Jo no sé com s’acomiaden les grans persones que han passat per les nostres vides, les quals han estat les més importants per a nosaltres. Perquè per molt que a mesura que van passant els anys estem més entrenats, menys ens acostumem. I per molt que sé que em faltarà durant tots els dies de tota la vida, des que Pep no està no estic amb la tristesa infinita amb la qual sé que em trobaré, sinó agraïda. Amb la plenitud total d’haver tingut el privilegi d’haver gaudit tan de prop tants anys, viatges, hores, records i paraules. Perquè de Josep Piera sempre ens quedaran les seves pàgines. Però va ser, també, l’interlocutor somiat per a qualsevol aprenent d’escriptor; aquell que va començar corregint-te d’adolescent uns versos, prenent-se tot el temps del món i amb la serietat amb la qual no et prenies ni a tu mateixa, i va acabar sent la teva altra jo entre aquest embolic del nosaltres.

Àngels Gregori és poeta i gestora cultural