Albert Sánchez Piñol: “Tenim un país monstruós”

No em trobo gaire bé. He passat mala nit. Ahir vaig invertir la tarda a llegir l’última novel·la d’Albert Sánchez Piñol, Després del naufragi, i encara que vaig riure prou, m’ha deixat un pes estrany als budells. Avui he quedat amb l’autor per entrevistar-lo, al cor de l’inhòspit Moianès. Tot i les condicions físiques deplorables per a l’expedició, m’armo de valor i remunto la castigada AP-7 com si fos el riu Congo, fins a enllaçar amb la senda selvàtica C-59 que em du fins a Castellterçol, ben a prop del ventre ignot de la bèstia cabralúnyica que cada cop més mira cap a Ripoll.

Sánchez Piñol, antropòleg i escriptor supervendes, renovador de la literatura popular catalana i fill il·lustre del Guinardó, ja fa deu anys que té asil aquí, fugint dels mals aires de Barcelona i participant de l’èxode immobiliari que no para de centrifugar gent fora de la ciutat de David Uclés. Les seves visites proverbials a Àfrica —que és, diguem, el seu camp d’expertesa científica— també s’han anat espaiant. Més que res perquè al seu Congo ara hi operen 120 grups armats fins a les dents i tampoc és qüestió de jugar-s’hi la vida: ja és prou risc viure a Catalunya. Però a la comarca d’adopció també hi pot fer pràctica antropològica. El país ha canviat en molt poc temps i ara la llengua que se sent més pels carrers de Castellterçol és el castellà.

Em consola bastant comprovar que ell també està fotut. Arrossega un bon refredat, va buidant el paquet de clínexs mentre parlem, i li pregunto pels secrets, correspondències i motivacions de Després del naufragi, que, val a dir, tampoc estan gaire amagats. És el que es coneix, en teoria literària bàsica, com una novel·la en clau. Amb suggeridores il·lustracions creades per Franc Aleu a partir de IA (i publicada per primer cop a Univers, després de 25 anys a La Campana), vol ser una seqüela de Moby Dick —no s’hi posa per poc—, i els protagonistes principals són Ismael, el personatge de Herman Melville, i uns poc enigmàtics Jon Quer i Karl van der Berg, oficials de la nau tonyinaire Lònia. Sí, són els nostres entranyables governants Puigdemont i Junqueras, i això és una faula política que fa col·lidir la Balena Blanca amb el Procés.

Pregunta. Com va la vida d’escriptor refugiat a la perifèria? Veig que continua fent llibres, però ja no el veig a la premsa.

Resposta. Però si tots els diaris em foten fora! A més a més, a la premsa cada cop paguen pitjor, i crec que la gent ja publica articles només per qüestions d’ego. Ho hauria de fer més, però passo.

P. Llavors, només llibres.

R. No. Ara també faig coses rares de guionatge amb la IA. De fet, tinc la certesa que el temps s’acaba i m’estic afanyant a escriure tots els llibres ara, de pressa, abans que les màquines ens facin tot el contingut. Jo l’he estressat, la IA. Sabia que seria bona en termes de lingüística, però no em pensava que podria dominar els tres actes [aristotèlics]. Ja ho sap fer bé. Som víctimes i còmplices, perquè s’ho carregarà tot. Fa mig any era només un instrument, i ara cada tres setmanes canvia tot. És una amenaça real i ningú no ho vol aturar. La Singularitat ens diu que si has creat una criatura més intel·ligent que tu, l’única cosa que tens racionalment garantida és que, al seu torn, en crearà una més intel·ligent que ella. Com no hem d’estar indefensos davant d’això?

P. També és una amenaça per als novel·listes?

R. Bé, continuaran existint, però en una reserva, com la humanitat. Hi ha un factor religiós en la literatura. La gent encara venera el format llibre, que es confon amb la saviesa. Però hem de pensar que Mein Kampf també és un llibre, eh? Homer era analfabet i no en va escriure cap. És la indústria el que ha transformat un mer format en una veneració.

P. Això no és una perversió que ens protegeix?

R. A qui?

P. Als escriptors clàssics de llibres, o als que podem pensar ingènuament que un objecte físic és un escut contra l’onada que ve.

R. No ho sé. D’altra banda, el llibre té molts intermediaris i els escriptors ens en quedem un 10%. Has vist mai una associació d’escriptors que hagi fet res de bo? A mi ja em poden dir que volen alliberar un escriptor empresonat a Tailàndia, però el que haurien de fer és lluitar pels interessos del gremi. Però ja no dic res, que a sobre s’enfaden.

P. Tinc la impressió, potser infundada, que té un cicle d’escriptura concret i que alterna llibres “grossos” amb experiments. I ara veníem d’una obra important en la seva carrera com és Les tenebres del cor.

R. No. L’únic criteri real que segueixo és que no em puguin dir allò d’“els autors sempre escriviu el mateix llibre”. Vull fer llibres diferents i considero que això és un valor. El paràmetre principal és fer literatura popular de qualitat, i partir d’aquí em surten coses rares i molt diverses entres si.

‘Moby Dick’ es va salvar primer perquè no està escrita en búlgar o en quítxua, i després perquè la van rescatar l’Imperi i l’Acadèmia

P. Per què, un altre cop, Moby Dick?

R. A mi sempre m’ha fascinat, perquè ho trobo una irregularitat, l’existència d’aquest llibre com a clàssic americà. D’un país que s’ha format com s’ha format, hauríem d’esperar que els seus màxims clàssics fossin westerns, obres de frontera, pròlegs de mons que venen. Però, en canvi, trobem Gone with the wind, que és un epíleg d’un món que s’enfonsa. O amb Moby Dick, una obra de mar, una novel·la mal escrita que és com un documental de National Geographic, amb centenars de pàgines de Viquipèdia, sense cap subtrama. Es va salvar primer perquè no està escrita en búlgar o en quítxua, i després perquè la van rescatar l’Imperi i l’Acadèmia. Professors universitaris a la recerca d’un clàssic americà.

P. I, malgrat tot això, n’hem heretat la fascinació.

R. És que Ahab surt en tres pàgines! No se sap ni qui és el protagonista i on és la càrrega del conflicte narratiu. Per això em vaig plantejar fer-ne una continuació, més que una versió, que se n’han fet moltes. A més, ho volia fer en clau americana. Vaig començar amb la primera presidència de Trump, i la idea era que els dos oficials fossin un republicà i un demòcrata.

P. Però fa un clic i ho importa a Catalunya.

R. Perquè em vaig adonar que no soc americà. També hi va ajudar el material català que tenia: tot i ser la meva novel·la potser més imaginativa, és on he necessitat menys imaginació. No he hagut d’inventar res! Només seguir fil per randa tot el que ens va passar. Tenim un país monstruós, en el sentit més literal. No cal afegir-hi res, i la lectura primigènia del monstre polític que és Moby Dick continua vigent. Als Estats Units i aquí. A més, jo volia fer un relat invers. Fixa’t que Moby Dick és la història d’un boig que entabana tota una tripulació més o menys sensata per perseguir una empresa impossible. Fent servir el nostre Procés, la cosa es capgira. I Ismael no pot creure que, venint de la tragèdia del Pequod, al Lònia el tema vagi al revés.

P. No entrarem en les correspondències entre personatges reals i ficticis, com la Gran Tonyina Tut que percacen amb avidesa els tripulants del Lònia. Però en algun cas, ha volgut ser clar, gairebé pornogràfic, com en el cas de Puigdemont i Junqueras.

R. És que no volia ser elusiu, no fugir d’estudi. A mi em portarà més disgustos que beneficis, aquest llibre, ho tinc claríssim. Però si has de rebre bufetades, les has de rebre. Tothom pot identificar els tres personatges principals: aquests dos i el poble català. Crec que és un llibre que s’havia de fer. No entenc que no hi hagi precedents de continuacions de Moby Dick, i tampoc que no hagi vist gaire literatura feta sobre l’ensulsiada del Procés. Diria que ja toca. El capità Van der Berg [Puigdemont], per mi, és un personatge encara més tràgic que Ahab, que només és algú consumit per l’odi. Berg hauria pogut matar la Balena Blanca i no ho fa! Haurà de viure amb això, penjat a l’Illa dels Musclos, per sempre, segrestat per la malenconia. És un caràcter impenetrable, jo no l’he acabat d’entendre.

P. Per contra, el seu Junqueras sí que és més Ahab, la seva pulsió és l’odi.

R. Sí, però no odia la Balena. Ell és un maniàtic que odia Van der Berg! Ha traslladat l’odi des de la glòria a la jerarquia. És un Ahab diminut, quina tristesa. Però tinguem en compte que no és un dictat documental del que va passar. És una recreació literària empalmada amb una novel·la d’aventures que funciona per ella mateixa. I hi ha símbols que són volgudament difosos i equívocs. Que cadascú llegeixi el que vulgui. Ara, una novel·la no pot ser un pamflet, i vaig intentar equilibrar els personatges. Jo no simpatitzo amb cap dels dos, però s’ha d’admetre que la fondària dramàtica de Puigdemont és superior. Ho vaig intentar amb Junqueras, però només hi vaig trobar una superfície cínica, em sap greu per ell. Que no has entès qui és el teu enemic? El que et va fotre a la presó, el que et va arruïnar la vida? La balena que et volia devorar? I es tira dins de la boca de Moby Dick. És patètic.

Jo no simpatitzo amb cap dels dos, però s’ha d’admetre que la fondària dramàtica de Puigdemont és superior

P. Escriu: “La pretensió dels sensats era tan insensata com la dels insensats”.

R. És que va arribar un moment que això era la nau dels bojos! Jo ho he hagut de pair. Nixon li va preguntar a Deng Xiaoping què en pensava de la Revolució Francesa, i ell li va respondre que encara no tenia prou perspectiva. Potser no hem de fer com els xinesos, ha, ha, però sí que havíem de deixar passar una mica de temps i que es refredés tot per entendre-ho.

P. “Jo mai havia conegut un grup humà tan rebel i alhora tan poc revolucionari”. Com a antropòleg, això és una singularitat catalana?

R. Tinc una altra anècdota per respondre. Uns revolucionaris alemanys van anar a entrenar-se a la Rússia soviètica. Lenin va preguntar com anava i li van dir: “Bé, van fer un exercici militar i van ocupar una estació de tren. Ho van fer molt bé, però hi ha un problema. A l’entrada van anar a comprar el bitllet”. Alguna cosa d’aquestes ens passa, potser per això aquí va triomfar més l’anarquisme.

P. Amb tot, Ismael, permanentment al·lucinat, que ve del Pequod i sap com les gasta la bèstia, es passa tota la novel·la prevenint la tripulació, però acaba abraçant la seva fe esbojarrada.

R. És que és això. Tot i ser el personatge sensat i escèptic de la història, acaba amb l’arpó a les mans i la possibilitat d’erradicar Moby Dick. I hi ha algú que li diu que no ho faci. Són els catorze segons d’independència on vam arribar. I el tio va i acata. Perquè tothom va acatar i se’n va anar a cap a casa.

P. Després de l’atac inevitable de Moby Dick, s’obre una via d’aigua al Lònia i la nau queda capgirada, però no s’enfonsa. Em pot fer un pronòstic de si acabarà al fons del mar?

R. Preferiria no fer-ho.

Després del naufragi

Albert Sánchez Piñol
Univers
304 pàgines. 21,75 euros