9 d’octubre: Alguns acaten; uns altres diuen no

Abans, cantava Raimon, l’octubre dolç encenia colors. Ara encén dolors. Els dolors dels morts per l’aigua i la desídia. El 9 d’octubre era dia de festa plena, de mocadorà farcida de massapà per als enamorats de Sant Donís. Abans octubre era un mes lluminós. Ara plou, sonen els mòbils i els traumes es desboquen. Tornen les imatges dels cadàvers surant pels carrers i un paisatge de guerra al costat de casa. Res és igual, ni ho serà ja fins que morim tots els que ara vivim, en l’octubre dels valencians.

Les cicatrius de València. Així es titula el llibre que publica Víctor Maceda, periodista d’El Temps. No és una crònica sobre la dana. És —com l’autor— més punyent i intel·ligent. És un relat sobre callar o rebel·lar-se. És una filigrana que uneix la riuada del 57 amb la dana del 24. Narra la vida de Martín Domínguez, don Martín, l’home que no va callar. El director de Las Provincias que sota el franquisme va dir prou. “Ante el silencio cobarde de los valencianos y el silencio frívolo del resto de España, la providencia puso el lápiz rojo de las aguas del Turia. Y el lápiz se apretó tanto contra el cuaderno de Valencia que no solo hizo un trazo pictórico, un trazo plástico. Hizo un trazo en relieve, grumoso: aquel barro”. Allò va escriure don Martín als cinc mesos de la riuada devastadora dels 81 morts. Ho va escriure en una dictadura. I ho va pagar, clar. Sempre es paguen les heroïcitats. És el preu de la dignitat. El peatge per no odiar l’espill. El cost de conservar la mirada neta. Eixe és el preu que va pagar Martín Domínguez Barberá: la depuració. Ell, que s’ho va jugar tot quan pronuncià aquelles mítiques paraules —“Cuando los hombres callan, ¡hasta las piedras hablan!”—, fou apartat com a director i la seua carrera com a periodista de masses i líder públic acabà. Quedà arraconat a fer de director de la revista Valencia Fruits. És extraordinari el viatge que planteja Maceda per comprendre una societat.

El net d’aquell Martí Domínguez és l’escriptor Martí Domínguez, que este octubre publica Ingrata pàtria, una novel·la necessària, una gran novel·la. És la història —mai es diu el nom— del metge, professor i rector universitari Joan Baptista Peset, una altra persona íntegra que, com el iaio de Martí, trià obstinadament la llibertat i acabà afusellat un dissabte de maig al paretó de Paterna. Són les seues últimes hores d’aquell terror: presó, trasllat al patíbul, afusellament. Però la novel·la transcendeix l’anècdota: és un cor de veus escrites en primera persona que dibuixen la sinistra teranyina d’un engranatge repressiu. Alguns acaten; uns altres diuen no.

Camus ho deia: un home rebel és aquell que diu no. Per exemple, dir que no a entrar a debatre pallassades amb x de vixca. Dir que no a indignar-se pels honors donats a la reyna del verí anticatalanista. Ja direm que sí.