Del català a Europa

A Europa deuen pensar que ja n’hi ha un tip, de nosaltres els calanaloparlants, vista la insistència amb què encallem en els esculls dels interessos de l’alta política comunitària amb això de l’oficialitat de la llengua, i vist també que no sembla que tinguem la intenció d’abandonar la brega. Parafrasejant Augusto Monterroso, bé podríem dir: “Quan es va despertar, el catalanoparlant encara hi era”.

La primera campanya pel català a Europa no va trigar gaire a treure el cap; així, si Espanya va signar l’acta d’adhesió a la CEE el 1985, ja a l’octubre del 1987 la Crida es va encarregar de fer arribar al Parlament Europeu fins a 100.000 signatures demanant que el català fos oficial a les institucions europees. I aprofitant el deixant de la proposta, poc després, al novembre del mateix 1987, va aparèixer el primer pro­nunciament polític i institucional en favor de la llengua, no pas procedent de Catalunya, sinó del Parlament balear, amb una proposició no de llei que feia així: “El Parlament de les Illes Balears insta el govern de les Illes Balears i el Govern de l’Estat que sol·licitin al Parlament Europeu el reconeixement de la llengua catalana com a llengua oficial a tots els efectes i a admetre el seu ús com a tal idioma oficial a les Institucions europees”. Dos anys a Europa i ja estàvem donant pel sac. Poc després, el febrer del 1988, el Parlament català ja hi va dir la seva també.

Era clar que Europa havia de fer-hi alguna cosa si no volia que tot de llengües anorreables passessin la posteritat trucant a la porta d’un reconeixement que no pensaven concedir, de manera que es van empescar la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries, del 1992, que mirava de donar peixet a les llengües petites d’una Europa que aleshores comptava només dotze membres. La Carta era el més gran reconeixement de la diversitat lingüística que Europa havia fet mai, però les mesures contingudes eren de compliment discrecional dels estats, que podien convertir-la en paper mullat. Així, per exemple, un país com França es permetia de signar la Carta però no ratificar-la, mentre que Espanya admetia un reconeixement i unes mesures de protecció que, al capdavall, eren inferiors a les que ja procuraven els Estatuts d’autonomia respectius per a català, basc i gallec. Un reconeixement, doncs, de pa sucat amb oli.

De fet, l’oficialitat plena del català a Europa era inviable sense la complicitat d’Espanya, sempre contrària. Però l’ampliació de la Unió Europea amb deu nous membres el 2004 va aportar dos arguments de nou encuny a la brega: el primer, que no hi havia cap límit teòric per afegir llengües oficials, ja que qualsevol llengua s’hi convertia automàticament amb l’ingrés del país corresponent (amb la quimera que tal vegada hi entri també Andorra), i l’excusa de l’operativitat per allò d’haver de fer massa traduccions esdevenia inoperativa; i el segon, que s’incorporaven com a oficials llengües amb menys parlants que el català mateix (com ara el maltès o l’estonià). Justament l’amplia­ció futura de la UE va ser l’argument que va portar l’Institut d’Estudis Catalans, el 2002, a pronunciar-se sobre la qüestió amb una declaració institucional en què, “amb la fermesa que atorguen les consideracions més elementals quant al tractament just i democràtic de la diversitat lingüisticocultural”, s’acabava reclamant la plena oficialitat.

Ara som doncs en l’atzucac que ningú no preveia: així com l’oficialitat europea es dona per descomptada des del moment que ets plena llengua oficial en un estat membre, ningú no havia plantejat l’oficialitat europea per a una llengua reconeguda només en part del territori, cosa que obre la caixa dels trons en tot de països que tenen altres llengües parcialment reconegudes (el turc a Xipre o el frisó als Països Baixos, per exemple) i que podrien veure les seves minories nacionals prendre exemple de catalans, bascos i gallecs. Ara mateix, però, no saps com acabarà la partida, perquè si bé és cert que les reticències són poderoses, també ho és que els estats membres s’avenen a ajornar la decisió un cop i un altre, cosa que només s’explica per la dificultat de ponderar si el bandejament de les tres llengües pot acabar de consagrar definitivament la distinció entre llengües europees de primera i de segona. Potser a aquests estats no els convé atiar les demandes de les minories interiors, però potser els convé menys llançar el missatge que no hi tindran mai res a pelar.