‘El carrer de la xocolata’ és pura poesia prosaica de Ramon Solsona

No costa gens imaginar que, quan es reuneixen, als quatre germans Solsona, l’Assumpta, en Carles, en Pep i en Ramon, el novel·lista —l’autor de títols tan imprescindibles com Figures de calidoscopi (1989), Allò que va passar a Cardós (2016) o Temps enrere (2022)—, nascuts entre el 1949 i el 1953 al barri de Gràcia, els passi alguna cosa semblant a la que explica Natalia Ginzburg a Lèxic familiar respecte dels seus: “Quan ens trobem, podem sentir-nos, l’un amb l’altre, indiferents o distants. Però n’hi ha prou, entre nosaltres, amb una paraula. N’hi ha prou amb una paraula, una frase: una d’aquelles frases antigues, sentides i repetides una infinitat de vegades, durant la nostra infantesa (...), per retrobar immediatament les nostres velles relacions, i la nostra infantesa i joventut, unides indissolublement a aquelles frases, a aquelles paraules. Una d’aquelles frases o paraules ens faria reconèixer-nos els uns als altres, els germans, en la foscor d’una cova, entre milions de persones. Aquelles frases són el nostre llatí, el vocabulari dels nostres dies passats, són com els jeroglífics dels egipcis o dels assiriobabilònics, el testimoni d’un nucli vital que ha deixat d’existir, però que sobreviu en els textos, salvats de la fúria de les aigües, de la corrosió del temps. Aquelles frases són el fonament de la nostra unitat familiar”. “Només m’interessen les paraules”, diu Ramon Solsona (Barcelona, 1950) a El carrer de la xocolata, un llibre de memòries escrit perquè “com a molts autors a una certa edat, m’ha vingut de gust mirar enrere amb una voluntat de testimoni generacional. Sociològic, si es vol dir així”.

Cal dir que Ramon Solsona fracassa des del principi fins al final perquè, per sort, El carrer de la xocolata s’enlaira molt per damunt d’aquest objectiu tan discret. Segurament hi haurà lectors, devots de la nostàlgia, a qui satisfarà localitzar en el llibre un bon estoc de records compartits i els commogui recuperar al llarg de l’obra les peces d’una educació sentimental que no els és aliena. Ramon Solsona evoca oficis que s’han extingit, jocs i entreteniments infantils obsolets, personatges del TBO, les emissions radiofòniques i els primers programes televisius, paraules aleshores de moda i avui caducades, els reclams publicitaris, les pel·lícules vistes els dissabtes a la tarda als cinemes de sessió contínua, la missa dels diumenges i el dia del Domund, la irrupció del Seat 600 i la comoditat que va representar l’accés als electrodomèstics, l’omnipresent virulència franquista, sempre grotesca i absurda, i els primers indicis d’un canvi de règim. És d’agrair, però, que Ramon Solsona esquivi la mirada elegíaca o deformadora i, amb una prosa òrfena de floritures, a frec de l’oralitat, com si artificiosament ens volgués fer creure que no està construint cap artefacte literari, s’instal·li en una mena de vitalitat càlida que no eleva mai la temperatura emocional de la narració ­­—El carrer de la xocolata és un llibre tranquil—, cosa que contribueix significativament a la il·lusió de veritat que, a cada pàgina, irradia la voluntat d’atrapar amb precisió la simplicitat sublim dels moments anodins i dels objectes més comuns: al fons del pati, hi ha un “cobert d’obra, amb porta, dues finestres, sostre d’uralita i un terra de terra vista, sense emportlanar”, i allà es conservaven el banc de fuster de l’avi i les eines de l’ofici, i tot seguit Ramon Solsona anomena els objectes que hi havia: un “cap de frare; rèbol —per enfonsar la cabota de les claus; xerrac amb beina i sense; serra de vogir; guia de biaixos; filaberquí; rosset —joc de fustes escairades amb una punta que serveix per marcar línies paral·leles; llima recta, rodona —cua de rata— o de mitja canya; cargol d’estrènyer; serjant; ribot...”, “una tria de noms d’eines que per a mi són pura poesia”.

I sí, El carrer de la xocolata és això, la pura poesia prosaica d’un escriptor que ens confessa que “la meva biografia no té cap interès, no tinc l’aureola d’escriptor maleït ni castigat per la vida ni tocat per les muses amb una vareta d’or”, però mentrestant ens ha ensenyat els bastiments semàntics de la seva memòria i la dels seus germans, aquelles frases insignificants i intransferibles acumulades conforme passa el temps i que els serveixen per reconèixer-se, identificar-se i mantenir-se units en una lluita contra la mort i l’oblit.

El carrer de la xocolata 

Ramon Solsona 
Proa
329 pàgines. 21,50 euros