‘Guimerà, el Nobel sense premi’, una bona lliçó de repàs

Prudent, llarg (potser massa) i amb testimonis solvents i abundants. El documental Guimerà, el Nobel sense premi són tres capítols d’una mica més de mitja hora que estan penjats al 3Cat i que es van emetre diumenge a la nit per l’emissora lineal, fosos un darrere l’altre. El nucli argumental és la candidatura al Nobel d’Àngel Guimerà que l’Acadèmia de les Bones Lletres i l’Institut d’Estudis Catalans (el 1912) van presentar anyalment entre 1907 i 1923. En total, disset ocasions, totes malaguanyades.

El relat comença recordant un error que ja va ser assenyalat l’any 1972 pel catalanòfil Bertil Maler. Segons la biografia de Josep Miracle, l’any 1904 Guimerà era el candidat preferit per l’Acadèmia Sueca, però “per raons de prestidigitació cancelleresca” li va ser negat. El Nobel de Literatura el guanyaren Frederic Mistral i José Echegaray, curiosament el principal traductor al castellà de l’obra de Guimerà. Poques setmanes després, Miracle va aclarir la seva errada, producte d’una equivocada datació d’una foto. D’aquest error surt una mentida, que el documental no avala: l’estat espanyol li va robar aquell any el Nobel a Guimerà.

L’actriu Àngels Gonyalons, que va cantar el Mar i Cel de Dagoll Dagom l’any 1988, és la conductora del documental. Una tria que podria ser discutible, però resol l’encàrrec amb sobrietat. I és ella qui porta l’espectador a Estocolm per consultar els arxius del comitè del Nobel. Es tracta de documentació ja treballada pels professors Enric Gallén i Dan Nosell (filòleg de la universitat d’Uppsala) que van publicar un llibre el 2011 sobre la qüestió. Tots dos intervenen en el programa. Guimerà, Nobel sense premi explica bé les coses, tot i que són sabudes, si més no en restringits àmbits acadèmics que el treball de Pep Antoni Roig i Jordi Escofet, els seus directors, trasllada a una audiència més gran. Una bona lliçó de repàs.

Que Guimerà no rebés el Nobel té diferents explicacions. Una, la més permanent, és que el seu suport acadèmic era feble. L’Acadèmia de les Bones Lletres no podia competir amb institucions millor connectades al circuit internacional. Certament, la RAE no va apostar mai per Guimerà, però Roig descarta que hi hagués una guerra bruta de l’estat espanyol. “No hem volgut jugar al joc de les conspiracions perquè no n’hem trobat”, ha dit a l’Ara. Des que es declara la Primera Guerra Mundial, el comitè del Nobel es mostra particularment refractari a premiar literatures que associa a nacionalismes no hegemònics, introduint criteris geopolítics en les seves decisions. Guimerà es va significar políticament com un catalanista radical. I als anys vint, Guimerà ja no era tan vigent.

Al marge d’aquest assumpte i sense pretendre ser una biografia exhaustiva de l’escriptor, el documental fa excursions sobre altres aspectes de la seva vida. El film parla de l’homosexualitat de Guimerà sense donar massa detalls i esmentant una figura femenina, un suposat amor juvenil d’El Vendrell, que pot enterbolir la comprensió de l’espectador. Xavier Albertí i Albert Arribas (Guimerà, home símbol, 2016) van endinsar-se en la “sexualitat oculta” de Guimerà, que mai no va pronunciar-se sobre la seva condició. Un silenci que gent de teatre van rastrejar en els personatges del dramaturg. “Sexe tèrbol, sadisme, inversió de rols actius i passius en la parella... L’èxit mundial de què va gaudir Àngel Guimerà no va ser cap casualitat. Aquest personatge ambiciós (…) no va ser el llepafils estereotipat que tant de temps ens han volgut vendre”, va escriure Josep Maria Benet i Jornet. Guimerà està enterrat, com mostra el documental, juntament amb el patrici català Pere Aldavert.

Nascut a Santa Cruz de Tenerife de pare català i mare canària, Agustí Guimerà no va reconèixer els seus dos fills fins que la família es va instal·lar a Barcelona i el matrimoni regularitza la seva situació amb una boda l’any 1854. El documental viatja a Tenerife per trobar-se amb una simpàtica tropa de parentes i una directora teatral. La conversa, però, no és gaire profitosa. Queda clar, això sí, que totes el tenen per un catalanista, un separatista. El documental, seriós, sense gresques innecessàries, el van veure 180.000 teleespectadors (11,8% de quota de pantalla).

Guimerà no ha estat l’únic escriptor en català proposat per al Nobel de Literatura. Hi ha hagut més d’una campanya. El Parlament el va demanar per a Miquel Martí i Pol; la North American Catalan Society, per a Foix; el Pen Club de Catalunya, per a Espriu. Hi ha els casos de Carner, Porcel... I res de res. En general, aquestes propostes es fan per honorar l’autor, però també i principalment, mirant de trobar un potent altaveu per a la cultura en català.