Els Òscars, una de freda i una de calenta

Nova aventura de la parella Òscar Dalmau i Òscar Andreu a TV3. Es diu Tot torna. Són deu capítols de mitja hora i ja estan tots penjats a la plataforma 3Cat. Es ven amb un entusiasme molt agosarat com la “contracrònica informativa més divertida dels últims 40 anys”. De fet, d’aquests 40 anys el programa en tria un de sol per a cada capítol. El millor del programa està, precisament, en la selecció que es fa a cada capítol dels episodis d’aquells 365 dies. Com que no els obliga la història sinó la broma, al marge de recordatoris previsibles (els Jocs Olímpics, l’engany en la guerra de l’Iraq), se’n deixen molts dels que un resum de l’any consideraria inevitables a favor d’anècdotes divertides. Per exemple, el ciutadà que afirma que va veure un OVNI amb forma de granja de gallines. O que el 2006, l’any més pròxim dels escollits, es consideri el dels politons i la Nintendo Wii.

Jordi Pujol és un dels personatges més presents, però no sempre per recordar les seves victòries electorals. Hi ha un impagable document sobre un error de campanya. Quan Justo Molinero li va muntar l’any 1999 un recital de Los Chunguitos que va congregar 15.000 persones. Aquest públic que no coneixia que anava a una festa electoral, volia escoltar els seus artistes i no els polítics. Pujol va ser escridassat i els altres oradors ni tan sols gosaren pujar a l’escenari.

Hi ha l’evocació de la moció de censura que va presentar Pasqual Maragall l’any 2001. Jordi Solé Tura va escriure que el debat va resultar ser un esdeveniment parlamentari de bon nivell. Tot torna es fixa en una al·lusió riallera de Maragall sobre un Artur Mas que no es despentina i que l’al·ludit replica, també amb un somriure, considerant la pobresa de l’argument. Assumpte que arrodoneix Duran i Lleida des del faristol mostrant la seva satisfacció perquè ningú podrà ficar-se amb el seu pentinat. Al debat van discutir-se assumptes seriosos, però veient l’actual agror que hi ha al Congrés, et fa enyorar una conversa parlamentària amb espai per a la fiblada jovial.

Les imatges porten altres informacions, subtextos. Per exemple, l’estètica dels telenotícies que ara es fan amb els periodistes a peu dret passejant per davant d’immenses pantalles. Encara l’any 1986 es practicava el pla fix d’un bust parlant que darrere tenia una imatge al·lusiva, amb prou feines un cromo, sobre la notícia.

El programa té altres elements com l’aparició de persones molt conegudes (actors, escriptors, músics..) que fan intervencions brevíssimes i, molt sovint, alienes al motiu que, aparentment, els convoca. Un cas, Pilarín Bayés recordant que ja va ser a la batalla de Les Termòpiles. Són cameos on la gràcia és precisament malbaratar l’ocasió. Els Òscars es reserven per fer uns personatges anònims que complementen la notícia comentada (per exemple, un operari que encara porta travessada la fletxa del peveter olímpic) i un gag domèstic de la parella mirant el televisor i comentant el programa. Al marge que aquesta escena ja la trobem ara mateix a Natura sàvia, resulta que és força antiga. El 1987 ja l’explotaven els de La Trinca disfressats de família teresinenca (“guaita què fan ara!”). La debilitat del guió, hi ha gags amb molta fullaraca, perjudica el resultat final d’un programa on determinades imatges rescatades amb intenció són, per si mateixes, molt més divertides que la brometa que se’n fa. Una de freda i una de calenta. Els Òscars sempre acaben amb la mateixa gràcia: “podria haver estat millor, però hauria fet menys gràcia”. Potser no. Sembla que la parella (la mateixa que triomfa merescudament a La competència de RAC 1) n’està contenta.