‘Zenit’ i la falsa concòrdia generacional

Per què quan les televisions proposen un programa musical pensen que no n’hi ha prou amb bona música, un so eficient i una escenografia acollidora que no sigui la versió pobra del pecat lumínic i parpellejant, estroboscòpic, d’Eurovisió? I a més a més ha de ser competitiu. Tu cara me suena, Operación Triunfo, Factor X, Objectiu Paki —vergonyosament rebatejat OP Fest—, Eufòria… i ara Zenit, un invent canadenc que es baralla amb La Voz per l’audiència del divendres. Les dues primeres nits d’aquest concurs de TV3 van ser galdoses. Problemes de so en el programa inaugural. Una setmana després, a Manuel Navarro li van fallar els auriculars de retorn (in-ears) i va fer la seva actuació sense poder sentir l’àudio en condicions. El presentador, Miki Núñez, conscient de quina manera s’havia perjudicat la seva actuació, li va prometre poder-la repetir al final del programa. Una promesa sense sentit perquè no es van invalidar les votacions que van fer-se prenent com a referència l’actuació tècnicament nafrada. I Zenit es va acabar sense donar la segona oportunitat, ni que fos simbòlica, promesa al cantant. Per acabar-ho d’adobar, un altre dia, mentre TV3 donava en directe una rèplica parlamentària del president Illa, l’emissió va ser interrompuda per un vídeo de l’actuació de Samantha Gelabert a Zenit. Quinze segons de vergonya.

Fins i tot es va poder sentir la veu de desconcert d’una tècnica de la casa. Amb música i veu en directe, un boníssim detall poc habitual, el concurs té unes regles de joc tan elementals com postisses. Es tracta de trobar el cantant que pugui agradar a tots els públics perquè, com repeteix Nuñez, la música no té edat. Per fer aquesta troballa, els cantants professionals (amb carreres i currículums dispars) que hi participen actuen davant de cent espectadors-jurats enquadrats en grups de 25 en funció de la generació a la qual se suposa que pertanyen, capitanejats per músics o cantants de la seva quinta. El públic està dividit entre centennials (Z, menys de 27 anys), millennials (Y, 28-43), la generació X (44-59) i boomers (B, més de 60). Però tots els artistes són votats pels cent convidats. Per millorar la pitjor puntuació que els hagin donat han de fer un karaoke. Per la seva banda, l’espectador des de casa pot donar entre 10 i 15 punts a cada artista. Qui més n’aconsegueixi, al final del programa apujarà la seva nota cinc punts.

Problemes. La gentilesa del jurat, del qual només coneixem els líders, fa que difícilment es donin puntuacions per sota de vint, quan tenen una franja opcional que va de l’1 al 25. Evidentment, ni els membres del jurat ni el públic que vota són coetanis. No tenen la mateixa edat. Això sí, tots són contemporanis, d’una mateixa època. Però ser contemporani no vol dir tenir el mateix alè, tot i que les audiències de cada mitjà tenen el seu biaix que pot minorar la disparitat. Què vol dir ser d’una generació? El filòsof Ernesto Castro rebutja la idea perquè suposa una afinitat imprecisa entre persones nascudes en una mateixa època. Quina pertinència sociològica —es pregunta— té una definició de generació que agrupa persones de diferents nacionalitats i vocacions segons un criteri tan arbitrari com l’edat de naixement?

Fa pocs mesos, Ana Pastor, a La Sexta, es va embolicar amb un concurs on equips de famosos, barrejant generacions, havien de respondre preguntes de, diguem-ne, cultura general. Allí, en una nova demostració que les categories generacionals no estan gaire fixades, les generacions eren tres (Yeyé, 1943-67; Guay, 1968-87, i Like, 1988-2005). I mentre Zenit cerca la concòrdia entre els grups d’edat, Generación TOP, així es deia, anava més cap a la batalla. Va durar tres mesos. En fi, ens creguem o no que hi ha tres, quatre o vint generacions, això tant se val a l’hora de muntar un joc televisiu. El que no pot ser és que sigui avorrit.