Què veure al teatre? Una radiografia personal del panorama barceloní

És difícil parlar de teatre a Catalunya - és a dir, a Barcelona- sense caure en la crítica fàcil: són sempre els mateixos. Ni tan sols els periodistes culturals, al dia de tot el que passa a la ciutat, semblen tenir una opinió quan surten del teatre: la seva aportació no va gaire més enllà de l’story de protocol. No ens enganyem, si no els convidessin no hi anirien. I no els culpo; qui voldria destinar dues hores de la seva vida a veure com quatre actors massa afectats declamen a Txékhov amb l’excusa que segueix sent actual? El teatre és avorridíssim. Només parlem de teatre els frikis que seguim defensant que el teatre pot ser alguna cosa més, alguna cosa més que la nova - és a dir, la d’enguany, perquè de nova no en té res- temporada del Lliure.

Però, de què parlem quan parlem de teatre? És evident que no té res a veure un espectacle de text per menopàusiques sobre el càncer de mama a la Villarroel, amb una performance per modernes sobre les arrels afroamericanes d’una ballarina blanca a l’Antic Teatre - qualsevol dels dos s’ofendria si englobessin les seves propostes sota el mateix paraigua. Així que, a mode de servei públic, m’he pres la llicència de fer una radiografía ràpida del panorama teatral a Barcelona.

En primer lloc, trobem les grans cases, el Lliure i el Nacional i/o sucedanis - és a dir, mateixes programacions rancies però amb menys recursos. El teatre que té lloc en aquests mausoleus l’anomenarem “teatre per a gent que va al teatre”, és a dir, abonats, públic catalaníssim i octogenari que queda realment satisfet després de veure per enèsima vegada el clàssic de torn. Quan surten de veure l’adaptació del Manrique, discuteixen sobre si la de l’Albertí de fa tres anys era millor o si la que va fer el Mestres a l’època medieval els va commoure més. Entenc que és difícil renovar la programació d’un teatre públic si cada director ha de fer el seu clàssic abans de morir; tindrem paciència.

Aquest primer grup consisteix en agonies megalòmanes subvencionades amb diners públics. Però, l’únic problema és que les paguem entre tots? A l’altra banda FOCUS, amb la llibertat i la lleugeresa que dóna l’empresa privada. Igualment, aquesta empresa privada ocupa teatres emblemàtics de la nostra ciutat donant barra lliure a la mediocritat amb el que, entre nosaltres, anomenarem “teatre per gent que mai ha anat al teatre o teatre per regalar per nadal”. L’experiència més semblant que he tingut amb aquest tipus d’espectacles són els musicals de l’Àngel Llàcer. Els he viscut com una pràctica d’oci desenfrenat, semblant a anar a l’Hotel Krüger del Tibidabo o a una gala d’Operación Triunfo: Deixa el teu cervell a la porta, avui només toca sentir! No hi ha cap mag que vulgui comprar el Teatre Arnau abans que s’ensorri i així tornar a batre rècord d’espectadors per omplir-nos la boca de com de bé va el teatre a Catalunya, mentre les companyies emergents es maten a penjar stories per omplir tres funcions a la Gleva amb amics i companys de la Nancy?

Això ens porta al tercer i darrer grup; li direm: “Teatre per a gent que fa teatre i/o odia el teatre”. Aquí hi trobem les propostes híbrides, les dels rarets i - masses vegades- dels ganduls; disposats a justificar qualsevol pet amb un discurs construït amb les quatre paraules del moment i que parla tan poc de la nostra contemporaneitat com Mar i Cel. Als aficionats a aquesta categoria només els agrada el teatre que no sembla teatre però que queda molt bé a instagram. Fa uns anys haguèssim parlat d’arts vives, però ja ningú vol que el relacionin amb la Fira de Tàrrega. I, tot i que confeso que aquest és el meu grup preferit, és evident que no pots substituir la dopamina que genera “Escape Room 2″ amb un espectacle metateatral sobre el cringe i les convencions escèniques al TNT, així que seria cruel - i molt poc d’esquerres- per part meva atorgar-li el títol l’únic teatre que val la pena a Barcelona: a ningú li agrada que el facin sentir tonto.

Està clar que hi ha molts més equips, no voldria oblidar-me de l’impro show, el teatre infantil o la dansa! Però, en qualsevol cas, el que ens hauria de preocupar és que cap d’aquests grups s’interrealciona ni incideix en els altres. Suposo que és per això que tenim un panorama teatral absolutament pobre, segregat i antiquat. Quin és el teatre que es fa ara mateix a Barcelona? Quines formes i temàtiques - que no tendències- s’estan explorant? I, en lloc de buscar respostes, com si fóssim colonitzadors a l’amazones, cadascú decideix conquerir un tall de terra, talar sense pietat algunes palmeres i decidir que aquell territori ja és, per sempre més, seu: ens estem quedant sense oxigen.