Roser Bru, la pintora oblidada de l’exili

“Qui soc? De quin temps, de quin naixement, de quines terres, de quins canvis?”, es preguntava en una de les nombroses anotacions que va deixar Roser Bru. La nota no té data, però és fruit de la vellesa i, sobretot, dels records que tornen quan es mira cap enrere. París, Barcelona, la Segona República, l’exili… “Ser feliç anant a l’institut, a l’escola, caminant pel barri gòtic fins al parc, quatre cops al dia. 1936. La guerra civil, tres anys. Bombardeig a Barcelona, plaça de Catalunya on érem. (…) 1939. Passar la frontera cap a França, nevava. Documents! Documents…! I marxar novament des de Bordeus, durant un mes en el vaixell Winnipeg, arribar a Valparaíso, Xile”. Bru, nascuda a Barcelona el 15 de febrer de 1923, tenia 16 anys quan va arribar a Xile, on es va convertir en una de les pintores més reconegudes del país —el 2015 va rebre el Premio Nacional de Artes Plásticas— i on va morir el 26 de maig de 2021.

El dissabte 23 s’inaugurà al Museu d’Art de Girona Roser Bru. Supera la distància, la primera gran exposició retrospectiva de la pintora d’origen català. L’exposició, comissariada per Àlex Mitrani i Inés Ortega-Márquez, és un important gest cap a la reivindicació d’una pintora que, tot i tenir obra exposada al MNAC i al Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), és una gran desconeguda pel gran públic. “Ella a Xile tingué un gran reconeixement, però l’exili va afavorir el seu oblit aquí, a casa seva. I després hi ha el fet de ser dona, que en temes de reconeixement és un hàndicap, perquè sempre s’ha donat protagonisme a l’home artista. Per això, la reivindicació de Roser Bru i de les dones artistes és un tema prioritari”, comenta Àlex Mitrani. En efecte, com a conservador d’art contemporani del MNAC, fa èmfasi en el compromís que han de tenir els museus en la reivindicació i inclusió d’artistes que restaren en un segon o tercer lloc darrere els seus contemporanis. Mentre al Macba es pot veure fins al pròxim mes de gener una àmplia retrospectiva de la poeta, artista i activista Mari Chordà, el MNAC està incloent en la seva col·lecció permanent l’obra de diferents artistes, moltes d’elles excloses del cànon, i alhora està preparant una exposició entorn de la funció de l’art com a resistència al franquisme i del paper central de la dona en el camp estètic, emocional i polític. Aurora Altisent, Montserrat Gudiol, Amèlia Riera o Ana Lentsch són algunes de les artistes l’obra de les quals serà reivindicada en un intent imprescindible per fer-les conegudes per a un públic ampli.

La síndria, el símbol més icònic de Bru, és el fruit i, al mateix temps, és el cos femení ferit per tota una sèrie de violències

A excepció d’Alisent i de Riera, les altres artistes, a les quals hem d’afegir Chordà, pertanyen a una generació posterior a Bru, que sobretot pel que fa al discurs feminista i el treball sobre el cos de la dona, va ser una pio­nera. “Quan Roser començà a pintar a la fi dels anys cinquanta, principi dels seixanta, el tema dona no era a l’agenda política; no obstant això, ella no sols comença a pintar la dona nua, sinó que fa una manifestació pública que la dona té sexe i gaudeix”, comenta Inés Ortega-Màrquez, i, alhora, representa la dona mare, la dona que engendra. En el fons, afegeix Mitrani, “Bru explora la identitat femenina, simbolitzant-la a través de diferents figures”, com l’abraçada entre mare i fill o la síndria. La dona té un gran protagonisme des de l’inici, sobretot la dona mare; en efecte, la representació de la maternitat beu de l’art romànic, del qual Bru tingué coneixement directe en la seva primera visita a Barcelona i que influí en la seva primera pintura. Comenta Paula Bonet, que va conèixer i treballar amb l’artista: “Apreciem diversos aspectes importants en la seva evolució com a persona i artista: d’aquestes maternitats rotundes gairebé planes, protectores, veiem altres cossos perquè representa vides alienes (les de les desaparegudes en dictadura, les de les autores que admirava, com ­Woolf o Khalo). També apareixen el plaer, el goig, a través dels seus símbols: la síndria, la figa. Aquests símbols, sobretot el de la síndria, apareixen en moltes ocasions travessats per la fulla d’un ganivet”. La síndria, el símbol més icònic de Bru, és el fruit i, al mateix temps, és el cos femení ferit per tota una sèrie de violències. És vida i és dolor i, amb el temps, esdevindrà també reflex del Xile sota la dictadura: “En el cercle total del fruit hi ha també —a més de descobriment i amor— una ferida. Un ­país és també, a vegades, un cos massa ferit”, anotà Bru, que subscrivia la idea de compromís de Margarite Yourcenar. “Emprèn el combat com si el combat servís”, anotà l’escriptora, i això va fer Bru des de l’inici de la seva carrera. Pintar era, per a ella, emprendre un combat, perquè crear —pintar, gravar, escriure— era una forma de compromís amb el país, amb les dones i amb la memòria.

El compromís i el retorn a Barcelona

“Roser Bru és una artista que es defineix pel seu feminisme i pel seu compromís polític contra els totalitarismes i a favor de la democràcia. La seva obra té una important dimensió humanista, reivindica els valors de la intel·ligència, de la sensibilitat, fins i tot de certa fragilitat, assumint que la vida està sotmesa al caos, al dolor i a la injustícia que provoquen els homes”, assenyala Mitrani. La mirada de Bru sobre el món és fruit de la seva experiència de la guerra i de l’exili, però també dels anys de dictadura militar en el país que la va acollir i que es convertí en casa seva. El 1958 va tornar per primer cop a Barcelona, un viatge iniciàtic pel que fa a la pintura i d’amarga reconciliació amb un país en dictadura, un país que era el seu, però on no podia viure. El MNAC és un dels primers llocs que visita Bru, que queda enlluernada, com molts altres artistes de la seva generació, per l’art romànic. En aquells dies, redescobreix l’obra de Tàpies, del qual ja havia sentit parlar. És en tornar d’aquell viatge que comença veritablement la seva activitat artística, vinculada des del principi al Taller 99, fundat per Nemesio Antúnez, i on ella, la “reina mare republicana”, com l’anomenarien les generacions més joves, romangué fins al final. “La reacció de l’obra de Roser Bru a la violència del 1973 va ser de gran dolor, ja que va tornar a emparentar-la amb les experiències de l’exili, la Guerra Civil Espanyola i els traumes de la Segona Guerra Mundial. Aquest dolor es projecta durant anys i es transforma al seu torn en un altre leitmotiv de la seva obra, el de la memòria”, escriu Ariadna Valdés en el catàleg de l’exposició. Bru articula el seu compromís polític a través d’una reflexió sobre la memòria i el seu relat; no li interessa, apunta Valdés, “el monument alçat a la memòria pública”, sinó “el plec amagat de la memòria privada, el de les taules i els llits, el de les persones i els seus oficis, el dels ritus quotidians de cossos que no acaben mai de desaparèixer”. Les imatges de la Guerra Civil se sobreposen a les imatges de la dictadura: a Monumeto de la muerte de un miliciano. Agosto 1936, reprèn la famosa fotografia de Robert Capa per duplicar la imatge del milicià. La duplicació de la imatge es pot llegir com la multiplicació de la violència dels totalitarismes al llarg de la història, multiplicació que representa també a través del retrat de les víctimes: Federico García Lorca, Víctor Jara i Lila Valdenegro 335. Lorca es reflecteix en el rostre de la jove Lila Valdenegro, la desapareguda número 335, i, al mateix temps, el seu rostre es reflecteix en l’Autorretrato de Víctor Jara, on, a través del títol autoreferencial, Bru també s’emmiralla. Aquest retrats, escriu Gabriel Hoecker, responsable de catalogar i digitalitzar l’arxiu de Bru, “estan imbuïts amb ulls que creen l’incòmode lloc d’algú que és observat fixament pels morts, el lloc de contingència i repetició, on es creuen i s’entrellacen el passat i el present”.

Va pintar, va llegir i va repensar les obres, conscient que una pinzellada pot canviar-ho tot encara que tot continuï igual

Pintura i litografia

Roser Bru pintà, i molt, quan va començar a freqüentar Taller 99, on va conèixer la tècnica del gravat, que perfeccionà, convertint-se en una de les més prestigioses gravadores de Xile. L’exposició de Girona és, en aquest sentit, una reivindicació de Roser Bru com a pintora i, en concret, d’una pintora figurativa, perquè, com ella mateixa afirmava, els seus quadres aparentment abstractes són també representacions de la realitat. “Jo treballo amb la imaginació”, reconegué l’artista, una imaginació que li permetia veure la realitat des d’angles diferents, però, per molt transmutada que fos, la realitat i la voluntat de presentar-la sempre hi eren. “Mai va abandonar la figuració”, defensa Ortega-Márquez, tot i que “a l’inici té algunes obres d’abstracció geomètrica que beuen molt de l’obra de Tàpies, que va influir molt en ella, sobretot de jove”. Gran admiradora de Goya i de Velázquez —prova d’això és la seva reinterpretació de Las meninas—, Bru representava una realitat transformada per la seva singular mirada, molt influïda per la literatura. Excepcional lectora, en els seus quaderns anota lectures, cites, noms, referències… Més enllà dels retrats que va fer —Kafka, Gabriela Mistral, Virginia Woolf, Miguel Hernández—, la literatura i la filosofia són l’eina per pensar la seva pintura sobretot en clau política: reflexiona sobre la representació i els seus codis (entre les seves anotacions trobem cites de Julia Kristeva i aproximacions assagístiques a la relació entre pintura i fotografia), sobre l’aura i la reproductivitat, així com sobre la resistència de l’art (llegí amb devoció Walter Benjamin) o sobre la possible reparació a través de l’art d’allò perdut i que només es pot representar com a buit. “Pensar el teu treball sense conèixer el dels altres, sense obsessionar-se, pensar i repensar i tornar a mirar”, escriví Bru. Paraules aquestes que capten l’esperit crític d’una pintora que no donava mai per acabada una obra, sinó que hi tornava per repensar el gest, la mirada, la tècnica, la pinzellada. “S’aprèn cap enrere i cap endavant. Quan tinc una idea, l’executo en un suport adequat, sigui tela, paper o coure. Així cada dia les repasso amb una mirada nova; una sola pinzellada és capaç de canviar-lo tot”. Roser Bru va pintar, va llegir i va repensar les obres fins al final, fidel a les paraules de Yourcenar, conscient que una pinzellada pot canviar-ho tot encara que tot continuï igual.

‘Roser Bru. Superar la distància’. Museu d’Art de Girona. Comissariat d’Àlex Mitrani i Inés Ortega-Márquez. Fins al 30 de març del 2025.