L’escola d’escriptura de TV3

No sempre és fàcil escapar d’un photocall. A la Capella dels Àngels, l’espai on se celebra l’entrega del premi Ramon Llull, queda entre la porta d’entrada i les cadires del públic, de manera que, si no ets ràpid de reflexos, entres i quedes estabornit pel flaix. Alguns s’espanten, un fa broma i demana una mica histèric on són els canapès, però en general tothom sap molt bé com ha d’actuar. El públic el formen cares de TV3, editors, escriptors insígnia del Grup 62 i algun polític, segurament molts coincideixen en aquesta festa cada any. Ja se sap que la guanyadora d’aquesta edició és Agnès Marquès, i encara li fan fotos mentre algú al meu costat agraeix a Ada Parellada la recepta dels fideus a la cassola.

Com dic, fa setmanes que s’ha anunciat el premi, que són 60.000 euros d’avançament editorial, i evidentment han començat a circular bromes i queixes més o menys hiperventilades: “una altra periodista”; “una mediàtica, amb un premi literari amb visibilitat a les portes de Sant Jordi”; “una operació comercial de qualitat literària sospitosa”. Dubto un segon si la veurem excusar-se una mica, però la conversa de presentació del premi amb Helena Garcia Melero és professionalíssima. Marquès combina amb un equilibri magistral sentències (“l’amor és l’objectiu de la vida, però també el motiu pel qual prenem decisions controvertides”, “amb la notícia i el rumor passa el mateix: t’hi acostes i cau el titular”) i anècdotes que les il·lustren; Garcia Melero adverteix: “La novel·la és molt cinematogràfica, jo ho deixo aquí!”. Tot i que ningú grava, tot és perfectament televisiu i no hi ha res de la incomoditat pedant de molts escriptors, amb aquell posat com si el llibre parlés sol i qualsevol pregunta fos ofensiva.

Com sabem, la història dels escriptors mediàtics no és nova i cada any ressuscita al voltant del 23 d’abril. Tot i que el terme s’ha eixamplat, encara definim com a mediàtics aquells que tenen una presència habitual als mitjans de comunicació tradicionals i publiquen llibres. L’ordre dels factors és indiferent, hi ha molts escriptors reconeguts que col·laboren als mitjans, amb Monzó i Pàmies com a grans exemples, però també Llucia Ramis o Màrius Serra. Així i tot, generalment es fa servir el terme de manera despectiva pels qui tenen visibilitat als mitjans tradicionals, especialment a TV3, i de sobte senten un desig literari. És a dir, assumim que reben l’encàrrec editorial de publicar perquè són coneguts i tenen accés a un bon circuit per promocionar-se. El capítol més recent en la història dels mediàtics és el de l’any passat, quan a les portes de Sant Jordi el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) va “demanar explicacions” a TV3 sobre “la presència en la programació d’escriptors i escriptores relacionats amb aquests mitjans”. Si us en recordeu, era l’any de Toni Cruanyes, Xavier Bosch, Síl­via Soler, Manel Vidal, Xa­vier Sala i Martín. Segons va informar el CAC, l’any anterior (el 2024), “el 22% de les autores i autors als quals s’havia donat veu en els programes de TV3 durant la Diada de Sant Jordi de 2024 tenien una relació professional recent amb els mitjans de la CCMA”. L’estudi concloïa que, si bé això no suposa una vulneració de la normativa, sí que és necessària “una reflexió profunda sobre els criteris que s’empren per a la consideració de fet noticiable en matèria de difusió d’obra literària”. Aquest any ningú s’ha pronunciat i l’espectacle previ a Sant Jordi ha seguit el seu curs natural.

Si estirem enrere en la cronologia del concepte, hi ha cert consens a destacar un parell d’episodis. El primer podria ser l’origen de l’ús popular, quan l’any 2000 Andreu Buenafuente va publicar a Columna els monòlegs en forma de llibre i el va vendre a carretades. Un gènere televisiu (és a dir, no literari) ocupava l’espai de la literatura. Poc després, el 2004, Baltasar Porcel va promoure un manifest titulat “El drac es menja Sant Jordi”, que van signar Alfred Bosch, Carme Riera, Emili Teixidor, Ferran Torrent, Gemma Lienas, Isabel-Clara Simó, Robert Saladrigas i el mateix Porcel en contra de la transformació de la Diada de Sant Jordi en un espectacle mediàtic. Una rebequeria dels escriptors literaris, que veien que hi havia figures que rebien més atenció que ells i amenaçaven de no participar-hi mai més. Tots sabem que no ha estat així.

Un altre moment important va ser l’any 2013, i el protagonitza Pilar Rahola. El Gremi de Llibreters, que cada any publica la llista de llibres més venuts (amb tots els avisos pertinents que només són el 5% de les vendes), aquell any va afegir una categoria específica per als autors mediàtics. Rahola, que va ser-hi inclosa, es va emprenyar de no ser considerada literària, cosa que va dur a eliminar la categoria de la llista. El professor d’ESCI-UPF Toni Duró, que hi va dedicar la tesi doctoral, considera que aquest episodi suposa un trencament en el món editorial, perquè l’etiqueta es consolida però alhora s’assumeix que “en el context hipermodern actual tots som mediàtics”.

La televisió als llibres

Segons Màrius Serra, el fet que la polèmica sigui eterna respon al ressentiment per la pèrdua de centralitat de l’escriptura literària en el discurs públic: “La meva generació encara va viure un moment en què es tenia un respecte per la literatura, però de mica en mica la balança es va decantar cap als mitjans”. Paradoxalment, es manté el llibre com a element de prestigi, però Serra recorda que prestigi, etimològicament, ve del verb fingir. L’escriptor va ser l’encarregat de parlar sobre les friccions entre literatura i televisió tant al seminari com al llibre que els professors Jordi Marrugat, Víctor Martínez-Gil i Núria Santamaria han dedicat a l’estudi de la literatura de l’era audiovisual (La literatura del nostre temps, PAMSA).

Amb l’arribada de la televisió, la literatura catalana “es transforma no només perquè l’escriu qui viu de la televisió, sinó algú que pensa què passa al lector quan mira la televisió”, afirma Marrugat seguint el citadíssim text de David Foster Wallace E Unibus pluram, en què el 1999 analitzava la transformació de la narrativa postmoderna nord-americana amb la irrupció de la pantalla. Com escriu Serra, Quim Monzó ha reconegut la influència que va tenir sobre el seu estil literari “depurat” un document amb indicacions per fer guions que l’any 1984 li van passar des de Catalunya Ràdio, llavors acabada d’estrenar. Empar Moliner ha construït una obra literària en què satiritza el món dels tertulians, de la televisió i, ara, de l’articulisme (al seu llibre més recent, Instruccions per viure sense ella, Columna). És evident que els experiments amb la porositat dels llenguatges literari i audiovisual no són una cosa nova, hi han jugat des de Víctor Català a Un film (300 metres) fins a Jaume Cabré, que va traspassar les tècniques del guió a l’estructura de la novel·la, o Albert Sánchez Piñol, segons Marrugat, “l’últim gran creador de best-sellers”. La pregunta, però, és quins són els seus efectes inconscients: com està transformant la literatura i a nosaltres com a lectors el fet de viure i pensar en un món audiovisual? Podríem dividir la resposta en dues categories.

La primera té a veure amb la forma. L’escriptor i professor Borja Bagunyà serà l’encarregat d’analitzar l’impacte de la televisió en l’escriptura al pròxim Congrés Internacional de Literatura Catalana de la Postmodernitat. Diu que la lògica que domina en la narrativa actual és la visualitat, per oposició a l’oralitat, el tacte o qualsevol altre sentit. El guionista Gil Pratsobrerroca, autor d’El joc del silenci (La Campana), un altre èxit de vendes del moment, afirma que ha construït el thriller imitant els plans de càmera que faria si fos una sèrie. Aquesta voluntat, comuna en molts narradors actuals, impacta en el model lingüístic. Bagunyà detecta “una frase que cada cop és més simple, la sintaxi més senzilla i el llenguatge més planer perquè l’autor no busca una experiència de llenguatge verbal, sinó la suscitació d’una imatge clara”, diu Bagunyà, “i amb l’escriptura esporga tot allò que la pugui entorpir”. Segons aquesta lògica, el lector d’una novel·la com aquesta no és ben bé un lector, sinó un espectador: “Si la literatura busca generar el mateix efecte que Netflix, sempre perdrà, sempre tindrà menys recursos”. Aquest intercanvi de llenguatges, Màrius Serra també el veu en les llistes dels més venuts de Sant Jordi: “Imiten el càlcul d’audiències, però qui mira o escolta ja és audiència, mentre que qui compra un llibre no és lector”.

Més que una fricció entre els llenguatges literari i audiovisual, el perill és una confusió entre la sobirania artística de cada llenguatge i els seus usos comercials. Si l’èxit d’un llibre es calcula en termes televisius, el gran objectiu és vendre els drets per a una adaptació (la d’El joc del silenci ja està pactada). “Una rendició total al capital”, diu Bagunyà: “El mal que patim a tot arreu, sobretot a les literatures on ha entrat amb més força el món de les plataformes, és que s’ha homogeneïtzat el que entenem per narrativa, per això quedem fascinats quan ens arriben històries que segueixen una lògica diferent, com les de Studio Ghibli; aquest efecte s’està perdent”. En un món globalitzat, doncs, la traducció a altres llengües esdevé una mesura d’èxit: “Els escriptors volen accedir a les institucions de prestigi, que abans eren nacionals i ara són globals i, per tant, incorporen clixés i renúncies per tal de facilitar la traducció”.

La segona categoria té a veure amb el contingut. Segons Serra, ha sigut molt rellevant la institucionalització de les ciències de la comunicació, que fins als anys noranta no eren una carrera universitària: “L’estudi del periodisme entès com una branca de la cultura coincideix amb la revalorització del periodisme narratiu”. Això fa que la literatura, però també el teatre o el cinema, imitin el periodisme en la seva construcció narrativa i s’acostin cada cop més al documentalisme, que s’estructura com una recerca de la veritat: “El model de notícia convertit en novel·la”, diu Marrugat.

Efectivament, a la contracoberta de La segona vida de Ginebra Vern (Columna), d’Agnès Marquès, se’ns diu que es tracta d’una “novel·la poderosa sobre els límits entre els secrets i la veritat”. La història parteix d’una notícia real, un anunci en un diari local de Texas on una dona felicita el seu marit i l’amant pel fill que esperen: “Em va remoure i vaig voler plantejar com, des del que presumptament és periodisme, tractem la vida d’altres persones”, diu l’autora. De fet, explica que va ser quan va anar a Texas que es va decidir a presentar el llibre al premi: “La immersió que vaig fer allà li va donar veracitat i riquesa, és un dels aprenentatges del periodisme que serveix per a la literatura: als llocs s’hi ha d’anar”. La periodista i escriptora considera que les discussions sobre les recances entre el món periodístic i el literari són estèrils, perquè necessàriament es toquen: “Un periodista ha de pensar constantment com explica una història, la diferència és que en literatura se la pot inventar”.

Algunes recomanacions

Dijous vinent veurem als carrers de Catalunya les tradicionals cues per aconseguir les signatures dels escriptors mediàtics, dels televisius, dels influèncers i dels literaris. Tornarem a celebrar la literatura, però mentre encara mirem de descobrir què és ben bé el que celebrem, demano als experts que em recomanin llibres amb un peu a cada banda: a part de Sán­chez Piñol, Jaume Cabré i Empar Moliner, Jordi Marrugat considera que a Allegro con fuoco (Edicions 62), ­Jaïr Domínguez utilitza amb gràcia els elements metaficcionals més típics del postmodernisme, en un llibre protagonitzat per algú que vol fer una obra de valor cultural en el món del cinema, però es troba un sector que l’hi impedeix. També els jocs amb el cinema de Víctor García Tur: l’últim, Els claustres (Comanegra). Màrius Serra diu que li ha agradat molt Garlanda (Blackie Books), de Maria Rovira / Oye Sherman, monologuista i col·laboradora en diversos programes. Borja Bagunyà proposa el joc amb el melodrama d’Anna K. (La Segona Perifèria), de Martí Rosselló, o l’obra de Marc Pastor.