Esbotzar la porta i esberlar la xíndria

A Malgrat de Mar s’han empescat un festival de literatura i pensament. Com que comencem a ser conscients que ens calen idees i imaginació per viure aquest temps arravatat i extrem, li han posat aquest subtítol que relliga dues coses indissolubles. Com que a Malgrat i bona part del Maresme al mar l’anomenen marc, com al tren, trenc, el nom és per emmarcar: Festival Mar(c). I com que també saben que no té sentit separar la reflexió i la ficció dels més menuts, en el mateix festival incorporen una frondosa programació familiar anomenada Mar(c)quet. És el meu record el que converteix tots els boscos dels contes infantils en frondosos?

Pel festival passen Marta Marín-Dòmine, Anna Manso, Júlia Bacardit, David Fernàndez... Els escenaris són al nucli antic, a cop de roc l’un de l’altre. N’hi ha un, el de Peixateries Velles, on cal posar imaginació per concloure que allà, abans, hi havia hagut un mercat i les antigues peixateries. Fa un temps que el van convertir en un carrer obert. Però hi estem bé, el dia que parlem amb Miquel Martín Serra, conduïts per Assumpta Mercader, explicadora d’històries i assessora del festival. L’autor de les novel·les Guanyaràs una mar llisa i La drecera, d’un assaig sobre Vinyoli —Vinyoli trasbalsa la bellesa com el vi— o d’una biografia de Tom Sharpe resumeix amb quatre frases poderoses la riquesa de la llengua, que és, per tant, la riquesa de pensament, vinculada al camp —en el seu cas, el camp i el mar, que també anaven lligats. Ben mirat, quina mania, amb el pas del temps, de separar les rea­litats i d’oposar-les.

Martín Serra recorda que al seu país i a ca seva, a Begur, no tot es trenca. També es pot rompre el pal de la barca, esberlar la xíndria, estronyar les branques i esbotzar la porta. Pam! La riquesa i el matís de la llengua refulgint en quatre frases quotidianes. Martín Serra recorda la sorpresa que provocava en les àvies, en la seva, en la meva, que algú no hagués sentit mai aquelles expressions. Al darrere d’elles també hi ha una intenció, una línia de pensament i una sonoritat que es van esfumant.

L’estandardització ha portat una relació aspra amb les formes populars, amb la pronúncia i la creativitat de la llengua: és aquella preocupació per si marc o trenc està ben dit o un acomplexament per no haver pogut aprendre a escriure i llegir en català per culpa de la dictadura franquista. En el mateix pla, alhora, això conviu amb esses sonores que volen pels aires i amb un fer lloc a anglicismes que no demanen permís i tot passa a ser ràndom. A vegades escriure en català és sorprendre’s de les paraules que els lectors diuen que feia temps que no sentien, quan per tu són ben vives.

En acabar la xerrada amb Miquel Martín Serra i Assumpta Mercader, una senyora gran recorda l’expressió que sentia de petita: sembles una mallerenga, per dir que ets una xerrameca. Benaurades mallerengues, aquestes sí, tant de bo ens en trobéssim més sovint.