Un matí a La Roca Village: Un simulacre de poble amb sala de meditació

Diu Josep Maria Esquirol a L’escola de l’ànima (Quaderns Crema) que “avui, el domini d’allò que domina és molt inquietant i, com si fos una rierada, amenaça d’arrasar les poques resistències que encara resten”. Defensa que “cal mantenir la diferència i resistir a l’homogeni que sempre amenaça”. Defensa que cal cultivar “el llindar i la diferència”, entesos com a llocs de resistència fecunda. La seva filosofia de la proximitat és clara i fonda. Té una longitud d’ona que il·lumina porcions de la realitat més inhòspita.

No fa gaire vaig anar a un santuari de l’homogeneï­tat, un lloc dominant, i vaig aconseguir sortir-ne amb unes vambes noves a un preu raonable. Unes vambes comodíssimes. En passar el llindar d’entrada d’aquest lloc que és com un poble, la Roca Village, em va sorprendre trobar a mà dreta una contemplation room. És un espai de meditació on no falta cap tòpic: llum zenital, astores a terra, un cistell de vímet, possibilitat de descarregar-se al mòbil toràs, bíblies i alcorans, avisos d’apagueu tots els telèfons mòbils, no poseu cap tipus d’avís, no enceneu espelmes o qualsevol tipus d’encens...

Aquest lloc és com un poble però, en lloc de cases amb veïns i ajuntaments amb regidors i funcionaris, hi ha botigues i més botigues. Són de luxe. Outlets, però de luxe. Tot pulcre, tocat i posat, un Poble Espanyol del luxe. I amb alguna oportunitat per als pobres, una llaminadura per buscar. A les places hi ha terrasses, i a sota les llambordes, les que ja no queden als pobles, el sauló d’antics camps, suposo. A fora, els autobusos que porten turistes de Barcelona. És com un poble al servei d’un sol objectiu: que te’ls gastis. I et sorprens pensant que un dilluns al matí fins i tot s’hi està tranquil. I et sorprens de la mena de productes i preus que poden existir, si aquests atuells de cuina són tan bonics que no semblen per cuinar! També penses que ho podrien convertir en un barri amb veïns, quan això deixés d’estar de moda. O que una colla d’escriptors hi fes una estada de cap de setmana.

Però som aquí, dilluns al matí, i abans de fer res, et donen la possibilitat que netegis l’esperit, que comencis per fer un consum meditatiu. Entra a la contemplation room, que et crida. Tota ella sembla un monument a un altre filòsof, Gilles Lipovetsky, i el seu concepte de la societat de l’hiperconsum. Tot és susceptible de ser passat pel corró del consum: el neguit i la calma, el benestar i la inquietud, els diners i la seva falta, les ideologies d’or... Tot té una resposta a punt. Està tot pensat, no t’amoïnis per res. Potser hi podríem venir un altre dilluns. No s’hi està tan malament. Travessem la llinda de sortida i tot torna al seu color. M’ha quedat un article carregat de l’adverbi com, com si aquesta realitat no les tingués totes i es pogués esfumar. Vivim en un simulacre. Cal anar a l’escola de l’ànima.