Vint-i-quatre hores amb María Hervás i 100 homes: un espectacle altament addictiu

Hi ha espectacles, i després hi ha espectacles–esdeveniment. O espectacles–experiència. Les creadores australianes Nat Randall i Anna Breckon són les artífexs de The Second Woman, una proposta teatral que inclou diversos i apetitosos titulars. Un muntatge que dura 24 hores. Una mateixa escena repetida 100 vegades. Una actriu i 100 homes. Millor dit: 100 persones que se senten identificades dins l’espectre de la masculinitat. L’actriu María Hervás va veure el muntatge l’any passat a Londres, protagonitzat per Ruth Wilson al Young Vic, i se’n va enamorar. Va trucar Josep Domènech (de Bitò Produccions) amb una idea al cap, i una feliç coincidència va fer que quan van anar a buscar Francesc Casadesús (director del Grec) aquest els digués que també estava pensant en el projecte. El cap de setmana passat es va estrenar al Teatre Lliure la versió espanyola del muntatge.

“A quina hora has arribat?”, “Fins quina hora et quedaràs?”, “Veuràs les vint-i-quatre hores?”. Aquestes i altres preguntes suraven a l’ambient al Lliure, durant l’interval de temps entre dissabte a les sis de la tarda i diumenge a la mateixa hora. La proposta de Randall i Breckon s’inspira en Nit d’estrena (John Cassavetes, 1977), la pel·lícula protagonitzada per Gena Rowlands que suposa una carta d’amor al misteri del teatre. A les dues australianes els interessen les friccions entre la representació i la mirada, i juguen molt sàviament amb les costures que uneixen el cinema i el teatre. L’escenografia de The Second Woman és un cubicle elegant i impersonal, saleta vermella d’habitació d’hotel on la protagonista rebrà els seus 100 acompanyants i repetirà, com en una condemna autoimposada, la mateixa escena 100 vegades seguides. Amb pauses de 15 minuts cada dues hores, l’experiència no està pensada per veure’s completa: amb dues o tres hores l’espectador ja es fa una idea de l’experiment. Però aviso: és un espectacle altament addictiu. El dissabte vaig veure les primeres vuit hores i no se’m va fer pesat ni monòton. El diumenge vaig veure les tres últimes, i em vaig sentir feliç d’aplaudir la proesa escènica i vital de María Hervás. La meva experiència amb The second woman va durar 11 hores.

Tots som María Hervás quan la veiem bregar amb aquest catàleg de masculinitats: des de les més dolces, queer o tendres fins a les més tosques o ridícules

La gràcia del muntatge és la seva aparent senzillesa: una escena curta, una trobada entre un home i una dona, uns fideus xinesos, unes copes de whisky, un ball. El vestit vermell i la perruca rossa apropen la protagonista, inevitablement, a Gena Rowlands, però al final de l’espectacle jo veia una Marlene Dietrich una mica desbocada. El text de l’escena és fix, però hi ha espai per la improvisació: els 100 voluntaris poden aportar material propi a l’inici, pronunciar uns adjectius de la seva elecció i triar les seves paraules per sortir d’escena. Els partenaires d’Hervás ignoren algunes de les accions que ella realitzarà. Dues operadores de càmera graven els detalls de l’escena: la realització en directe ens mostra primers plans (gestos, mirades, objectes) als quals no arriba la vista humana des d’una platea teatral. Tot l’equip artístic del muntatge està format per dones. Els homes van passant.

Per parlar de la interpretació d’Hervás cal utilitzar termes superlatius. L’essència del teatre és la clau del muntatge i del seu treball: l’ara i l’aquí, el present absolut, la mirada i la connexió. Cada vegada que María Hervás es gira descobreix un acompanyant nou i efímer, i cada vegada l’escena és diferent. L’art de la improvisació, la química o el feeling que sent l’actriu amb l’home que té al davant converteix The Second Woman en una tesi en viu sobre la representació i la mirada. Poder i vulnerabilitat, atracció i desig, tedi i fàstic. Tots som María Hervás quan la veiem bregar amb aquest catàleg de masculinitats: des de les més dolces, queer o tendres fins a les més tosques o ridícules. Homes de diferents edats i procedències fan variar les capes dramatúrgiques de l’escena. L’error és bell i la impredictibilitat del teatre és la impredictibilitat de la vida.

María Hervás es mostra, durant aquestes 24 hores, forta i dèbil, poderosa i coqueta, cínica i juganera. Tot a la vegada i al mateix temps. Aquella “mujer compleja” que espanta i atrau els homes per igual és també l’actriu condemnada, com Sísif, a repetir com un càstig l’acte de mirar i ser mirada. “Aquí estoy, mendigando otra vez”. Pidolant la nostra atenció, el nostre amor i la nostra empatia. Sent escrutada i analitzada per públic i crítics sota la calor dels focus, envoltada de càmeres i davant de les nostres pupil·les atentes. Com en una hipotètica obra d’Edward Hopper que es podria titular Dona que espera, l’actriu neteja i endreça l’espai després de cada escena, esperant elegantment la seva nova víctima. L’home arrogant o el jove actor amb ganes de lluir-se en aquesta audició pública són devorats per Hervás amb la gràcia i la intel·ligència d’una mantis religiosa. Però ella també està tancada al seu petit món de ficció, com l’insecte en un terrari, en un pla on no existeixen ni el temps ni l’espai. Només la il·lusió.

The Second Woman és una experiència escènica que connecta meravellosament amb el públic més teatrer, el més cinèfil o el més profà. La fragilitat i la vulnerabilitat de l’actriu són, paradoxalment, la seva fortalesa. El teatre és ritual i repetició, assaig i error, ball genial i ensopegada. Tot a The Second Woman respira teatre. Perquè el teatre és i serà sempre aquesta ensopegada.