_
_
_
_
més ben dit
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Hollywood, l’absurd i el masclisme

L’entreteniment global que no convé prohibir a la canalla perquè no acabi sentint fascinació pel que és prohibit

Fotograma de la pel·lícula 'Greenland'
Fotograma de la pel·lícula 'Greenland'STX Films (ZUMAPRESS/Cordon Press)

De vegades miro pel·lícules espantoses. Les més espantoses amb diferència són americanes. La canalla, pròpia o aliena, m’hi obliguen. Podria negar-m’hi però entenc que Hollywood fa productes entretinguts i que a la canalla no convé prohibir-los la cultura global, per més fastigosa que sigui, ja que altrament podrien acabar sentint la fascinació pel que és prohibit. Jo miro de prendre-m’ho com una activitat que m’esculpeix el caràcter amb un estoï­cisme que em manca. És a dir, m’ho prenc com una aracnofòbica que per ordre terapèutica s’exposa a la presència d’aranyes per vèncer el terror que li produeixen.

Aquesta setmana va tocar una pel·lícula apocal·líptica del 2020 protagonitzada per una familieta (pare, mare, fill). Confesso que aquest gènere m’agrada una mica, però a mesura que anaven passant els minuts, la meva indignació creixia. Per exemple, perquè abusen de les convencions narratives, com si els espectadors fóssim idiotes: tot passa sempre a l’últim segon fins al punt que ratlla la paròdia; el fill té, esclar, una malaltia perquè els guionistes són incapaços de bastir una trama sense tirar de clixés més suats que el cul d’un ciclista. El més repugnant, però, són els rols de gènere: la dona que es maquilla com una pepa per estar per casa, l’home sòlid i segur, impassible, que tot ho soluciona i que naturalment no plora mai, com sí que fan les dones, esclar, tant la protagonista com les secundàries i extres, que es passen la meitat del metratge plorant o fent el petarrell. No cal dir que no passaria el test de Bechdel ni remotament. El súmmum arriba amb una escena en què el pare es crema una mà arran d’una heroïcitat ficada amb calçador només per mostrar que el personatge és la bondat personificada. Veiem un pla de la mà que li tremola de dolor. I llavors la familieta puja al cotxe i el paio, amb la mà embenada de qualsevol manera, s’asseu al volant, mentre la dona il·lesa seu al seient del copilot. El pare no només és l’únic que condueix el cotxe en totes les escenes en què es desplacen (que són moltes), sinó que fins i tot amb la mà cremada ha de ser ell qui condueixi. I no em digueu que potser la dona no té carnet, que estem parlant d’una familieta dels Estats Units que viu als suburbs, on sense cotxe moriries d’inanició.

Em sembla terrorífic, sobretot perquè això continua sent el pa de cada dia (ja sé que no és l’excepció sinó la norma: controla la por a les aranyes, nena!), però hi ha una altra cosa que encara em sembla més terrorífica. Miro de fer entendre a la criatura aliena amb qui estic mirant la pel·lícula l’absurd i el masclisme de tot plegat per despertar-li una espurna de conscienciació i esperit crític. I llavors, quan pregunto a son pare, que des del sofà assisteix mut al meu sermonet feminista: “No trobes que és masclista, ridícul i degradant?”, ell em respon amb un «psí» tebi i desmenjat de n’estàs fent un gra massa. La resposta em crema. M’embeno i tiro endavant, adolorida, aferrant el volant de la meva vida per no estimbar-me. Com tantes tantes tantes dones.


Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_