Venjança i poesia del Ballet Nacional de Cuba

Dissabte passat vaig anar a veure Giselle al Teatre-Auditori de Sant Cugat. Se’m va fer estrany que l’emblemàtic Ballet Nacional de Cuba hagués d’actuar en condicions de companyia de províncies, sense orquestra i amb una il·luminació i uns escenografia dubtoses. La sensació d’amateurisme es va accentuar quan, dos dies abans de l’espectacle, el públic vam rebre un correu electrònic amb la notícia que el ballet, “per un problema de duanes”, només podria representar el segon (i últim) acte de Giselle. A canvi, durant el que havia de ser el primer acte, la companyia va oferir-nos unes peces coreogràfiques que no van fer en absolut justícia ni al seu prestigi ni a les capacitats tècniques i artístiques dels ballarins.

Per sort, Giselle és un clàssic que ho aguanta gairebé tot. Estrenat a París el 1841, el ballet es nodreix de tòpics romàntics. Durant la primera part, una noia rural és seduïda per un noble que li amaga la seva identitat i el fet que ja està promès amb una dona del seu estatus. Quan Giselle descobreix la doble mentida, embogeix de dolor i mor. Però al principi del segon acte reviu en forma d’esperit gràcies a un grup d’espectres femenins del bosc que en reclamen l’ànima. Les Willis, igual que Giselle, van morir joves i verges a causa de la traïció de l’home a qui estimaven. Des d’aleshores, vagaregen sota la llum de la lluna com presències d’un color blanc vaporós que evoca tant la seva condició de fantasmes com el vestit de núvia que mai van arribar a estrenar. Cada cop que un home se’ls acosta, les Willis inicien una dansa ritual i macabra contra el temerari: el persegueixen, l’encerclen i, finalment, l’obliguen a ballar fins a la mort. Aquest és el destí que espera el noble mentider quan, la mateixa nit en què Giselle és reviscuda, s’endinsa al bosc per visitar la seva tomba. La jove, potser perquè acaba de morir i encara conserva un cert grau d’humanitat, demana a Myrtha, líder dels espectres, que perdoni el seu estimat. Giselle no obté clemència, però sí dilatar la situació fins que surt el sol, moment en què les Willis, que no toleren la llum, desapareixen fins a la nit següent. Gràcies a la noia morta, el traïdor pot seguir amb la seva vida, penedit i transformat per l’experiència.

Només fa cinc anys de la mort d’Alicia Alonso i es fa difícil no pensar que la companyia està vivint de renda

De nena veia en Giselle una heroïna romàntica similar a les de les pel·lícules de Disney que m’agradaven; històries d’un amor tan fort que podia arribar a transcendir la mort. Molts anys després, mentre encadenava fracassos sentimentals i el feminisme esdevenia mainstream, vaig arribar a somiar amb una Giselle empoderada. I si la protagonista dugués a terme la metamorfosi completa de noia ingènua a esperit mortífer? És un miracle que cap de les versions recents de Giselle (penso sobretot en l’adaptació brillant d’Akram Khan) hagi caigut en la temptació de convertir el clàssic en una fantasia de venjança feminista.

Últimament, quan penso en Giselle, em ve al cap la lletra de Blue Banisters de Lana del Rey: “Cause there’s a man that’s in my past, there’s a man that’s still right here / He’s real enough to touch and in my darkest nights / He’s shining”. La fascinació de dècades que aquest ballet ha exercit sobre mi no té a veure amb idees sobre la venjança, el perdó o l’amor veritable, sinó amb la creació d’una atmosfera fantasmagòrica com la que descriu la cantant. Les Willis no són capaces de demostrar pietat, però, si es jutja per la seva expressió gèlida, tampoc semblen consumides per la ira ni per cap passió mundana. Més que exterioritzar conflictes psicològics o motivacions íntimes, la seva dansa dona forma simbòlica al passat que és present dins de cada espectador. A través d’elles, els fantasmes que ens turmenten a les nits adquireixen textura poètica.

Només fa cinc anys de la mort d’Alicia Alonso, la famosa fundadora del Ballet Nacional de Cuba, i és difícil no pensar que la companyia està vivint de renda. Això explicaria que els ballarins semblessin tan des­orientats durant la primera part de la funció, mentre ballaven coreografies de nivell escolar, i en canvi brillessin a Giselle, una peça molt més complexa però que va ser clau en la consagració de l’escola cubana de ballet. Els fantasmes tenen el seu lloc en l’ànima, però no són suficients per sostenir una vida. Si el Ballet Nacional de Cuba vol sobreviure, haurà d’integrar el record d’Alonso en un projecte de futur amb sentit.