Queralt Riera: “Si evolucionem com a societat, també ho hauria de fer la nostra pornografia”

Els ulls avançaven àvids per les pàgines Los Siete Enigmas del Iris de Mercè Canela. Amb tot just vuit anys, Queralt Riera (Parets del Vallès, 46 anys) llegia sota els llençols per protegir-se dels monstres que deambulaven per casa mentre els seus pares no tornaven de treballar. Arruïnant la seva família amb llibres, el seu amor per la literatura va transcendir la novel·la i va arribar al teatre, i va estudiar interpretació “per a desgràcia del públic”. Els anys i la carrera de direcció escènica i dramatúrgia la van ajudar a veure que el seu lloc no era sobre l’escenari, sinó en els textos “pels quals tenia un respecte religiós”, i que l’han dut a èxits en els teatres de tot el país. El seu cicle L’Abús del Cos ocupa ara el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, a Barcelona. Va començar amb Dona (sobre la prostitució), ara encara es pot veure Jo porn, tu porno (codirigida per Magda Puyo) i Pruna (sobre l’abús a menors) es podrà veure a partir de dimarts 20 de març.

Pregunta. Et defineixes com una artista feminista i postdramàtica.

Resposta. La nostra societat té pànic al dolor, i quan l’evita el prolonga. Soc molt fan de les tragèdies gregues amb un heroi virtuós que mor sense merèixer-ho i fa plorar al públic que empatitza amb aquesta injustícia que també és present en la seva vida. La tragèdia té un component reparador, les arts escèniques conviden a una catarsi de tot el que hi ha al nostre voltant. Com a dramaturga, crear des del teatre postdramàtic és un acte de responsabilitat per convidar els espectadors a enfrontar-se al dolor.

P. En la seva bibliografia apareixen títols com No love no sex, Amor Mor, L’Amor (no és per a mi, va dir Medea), o De Dol. Per què posa el focus en l’amor?

R. La literatura universal bascula entre l’amor i la mort i no seré jo qui contradigui aquests tòpics. En les meves primeres obres vaig tractar aquest tema des de la perspectiva còmica. No Love no Sex (2017) narra la història d’un noi que queda per berenar amb la vagina de la seva nòvia, amb la qual mai no ha arribat a entendre’s del tot. Més tard, la tragèdia em va permetre veure que l’amor no és un tema central en la meva vida, sinó en la de tots. Ara vivim en un capitalisme ferotge que aprofita la mort i l’amor per a fer negoci, distorsionant-nos la realitat: arribem a creure que l’excés de sexe pot suplir les nostres mancances afectives i no és així.

P. L’amor pot ser contrari a l’alliberament de la dona?

R. L’amor no és un problema, sí la forma en la qual se’ns ensenya. L’amor romàntic ha estat la droga terrible de les dones de totes les generacions anteriors i de l’actual. Ens han ensenyat que és l’eix central de la nostra vida, fent-nos posar-hi totes les expectatives de felicitat. Hem de fer un esforç per evitar condemnar-nos a l’amor tòxic i, com tot en la vida, és qüestió d’equilibri, d’igualtat i de qüestionar-nos tot el que se’ns dona per descomptat.

P. Qüestionar el que es coneix com a indústria pornogràfica és l’objectiu de Jo porn, tu porno, la segona obra de la trilogia Abús del Cos.

R. La pornografia es ven com una cosa moderna quan, en realitat, és reaccionària: va ser la reacció dels EUA a l’alliberament de la dona en els anys 70, amb l’aparició a Hollywood d’un negoci que diu a la societat “Senyores i senyors, així s’ha de cardar: sense tenir en compte el plaer de la dona, partint del falocentrismo i anul·lant la identitat i la psicologia dels personatges femenins”. A partir d’aquí, el valor sexual de la dona depèn de la seva capacitat de donar plaer a l’home. És una altra conseqüència del patriarcat, ens relacionem sexualment com ho fem socialment. Et vols relacionar des del poder o des de la igualtat?

P. La pornografia converteix a la dona en un subjecte violable?

R. En l’època de la postveritat―és a dir, la mentida―crec que el més arriscat és ser honest i procuro ser-ho en el meu art. Quan Magda Puyo i jo plantegem el tema ens vam adonar que la pornografía és perversa. Ens fan creure que porno és igual a sexe però no és així: la pornografia implica violència, abusos i tractes degradants a les dones, això no és sexe. Jo no estic radicalment en contra de la pornografia, però sí d’aquesta mena d’indústria. Si evolucionem com a societat, també ho hauria de fer la nostra pornografia.

P. Seria viable una indústria pornografia feminista, lliure de masclismes i violències?

R. Jo no puc acabar amb la indústria més milionària d’Internet. El negoci del sexe és molt poderós i els seus abusos estan integrats en l’imaginari col·lectiu. No obstant això, crec en promoure un altre tipus de sexualitat, fins i tot com una expressió artística. Potser el porno no té per què centrar-se en els genitals, hi ha factors excitants en els quals no ens fixem. A través d’igualtat, sentiment i, de nou, equilibri, es pot moure el focus cap a aquests per combinar diferents maneres de viure la sexualitat a través de la igualtat, i no del poder.

P. La tercera obra, Pruna, critica un sistema que permet als poderosos anhelar el cos dels altres, especialment, dels més vulnerables: els nens.

R. Tot l’equip de Pruna vam anar a veure les xerrades sobre abusos a menors de Vicki Bernadet. Quan li vam ensenyar l’obra, ella ens va dir que ningú vindria a veure-la perquè a la gent no li agrada afrontar aquest tema, no vol sentir que el 80% dels abusos a menors es cometen en la llar familiar i que, en la meitat dels casos, els exerceix el pare. La meva funció com a dramaturga és confrontar les persones amb les situacions incòmodes, portar a l’escenari els debats interns que jo mateixa tinc. Vivim un moment històric on tot ha de poder resumir-se en un tuit, quan les coses requeririen moltes hores de pensament i debat abans d’arribar a conclusions vàlides. Per a mi l’art és el punt de partida dels diàlegs que acaben en lleis o canvi socials.