Julià de Jòdar: un capità de la seva ànima

Mireu aquest home d’edat avançada que un dia clar, fred i ventós del mes de març baixa de l’autobús i s’està uns instants a la parada de la carretera Nova, a Badalona: és alt, flac i carregat d’espatlles, va cofat amb un barret tou de color marró, un fulard estampat amb volutes negres i vermelles s’esforça per dissimular-li la papada, i, sota l’americana de llana freda, l’estridència del verd oliva del jersei de coll ajustat s’afanya per conjuntar amb la camisa de seda pistatxo. Si us entusiasma Joseph Conrad, el relacionareu —hi ajuda el bastó colonial que du per pal·liar una lleu coixesa— amb algun d’aquells personatges seus que no s’han pogut alliberar del feix de renúncies, traïcions i fracassos del passat; si sou devots de Faulkner, potser hi descobrireu un posat altiu —el sustenta, segurament, el potencial de recursos que subministra l’orgull. Sembla el vell propietari d’una hisenda de la zona que no sap treure’s de sobre l’estranyesa de tornar a casa i, mentre contempla la incúria del pas del temps, per vèncer el dolor que li provoca la ruïna del present, convoca un seguit d’estampes emotives del passat que li confirmin que el paisatge que l’agredeix, anys enrere, quan era jove, havia sigut diferent. Si sou cinèfils, però, potser us estimareu més trobar en el rostre d’aquest home una màscara impertèrrita que ja s’encamina cap a l’ajuntament de la Vila com qui s’encamina cap a l’oficina de xèrif en un poblat de l’Oest, solemne i sense por —deu ser la manera de camuflar el múltiple sentiment de descontent, falta de coratge i mala fe que violenta el seu ànim—, alguna semblança amb l’heroi de qualsevol western de Sergio Leone. Si fos així, no us avergonyiu de taral·lejar la balada d’Ennio Morricone que més us plagui, perquè aquest home, Gabriel Caballero, ho fa tot sovint al llarg de La casa tapiada (Comanegra, 2024), la nova novel·la de Julià de Jòdar (Barcelona, 1942), que protagonitza amb el mateix ímpetu amb què protagonitzava L’atzar i les ombres (Comanegra, 2022). Allà, l’art de novel·lar es convertia en una teoria del coneixement i vèiem de quina manera les dades biogràfiques del Gabriel Caballero real eren manipulades, deformades, tergiversades i exagerades pel Gabriel Caballero escriptor, que en transformar-les en literatura no feia altra cosa que atorgar més força a la veracitat del relat.

De seguida ens centrarem en els motius que l’han conduït als despatxos de la regidoria de Cultura. Ara deixem-lo aquí, assegut en un bar, mentre medita les entrevistes mantingudes amb les autoritats —però mireu: s’ha tret el barret i pel cap se li escampen crostes, cicatrius i màcules, les erosions d’un càncer de pell. Quan Julià de Jòdar va publicar L’àngel de la segona mort (1997), la primera part de L’atzar i les ombres, va ser rebut com un escriptor social: era el primer que parlava de la immigració del sud d’Espanya, no seguia el corrent de moda del moment —la literatura urbana havia tret, a la fi, el protagonisme a la narrativa rural—, i hi reconstruïa, a frec de l’èpica o del mite, la vida quotidiana a Guifré i Cervantes, el barri perifèric i industrial on neix Gabriel Caballero. No el busqueu enlloc, és una realitat tan literària, fictícia i irreal com la Yoknapatawpha de Faulkner o la Santa María d’Onetti. Massa reduccionistes, no vam prestar prou atenció a la manera que Julià de Jòdar tenia de fer circular la informació dins la novel·la: no ens vam adonar que, en contra de l’habitual en l’anàlisi de les formes socials i ideològiques, on el final és sempre el que sol donar el sentit, ell no donava mai per tancada una conclusió, avançant cap a la construcció d’un món on la ficció era el punt d’arribada. La seva aposta consistia a identificar la ficció amb l’ambigüitat per dir-nos que les coses reals no són mai ni senzilles ni clares.

I vet aquí que, quan crèiem saber-ho tot sobre Gabriel Caballero, Julià de Jòdar publica La casa tapiada i fa un pas de volta destinat a demolir la seva obra anterior, erigit en un capità de la seva ànima literària. No només mina els fonaments sobre els quals Gabriel Caballero s’havia inventat la seva vida a L’atzar i les ombres, unes vivències, uns records i uns sentiments que nosaltres acceptàvem —que fàcilment ens deixem enredar, els lectors— com si hi duguessin impresos la garantia de l’autenticitat: desmunta també la ficció d’una altra novel·la seva, L’home que va estimar Natàlia Vidal (Edicions 62, 2003). Julià de Jòdar en recupera la protagonista, aquella reconeguda actriu de tea­tre semblant a una esfinx enigmàtica al voltant de la qual s’organitzava la trama. Aleshores, sabem que l’home que va estimar Natàlia Vidal, posseïdor d’un profund coneixement de l’economia de l’amor perquè disposava de prou talent per saber que els homes, a través de les dones, poden accedir a un estrat social que no els pertany, era Gabriel Caballero, tan inestable, vanitós, inconstant i egoista com el seu marit a la ficció, Alexis Robles.

A La casa tapiada el retrobem de nou, vell i cansat i sense “esma per escriure”. El decep el destí de la seva novel·lística, allunyat de les il·lusions que la van forjar —fer fructificar la memòria històrica del barri, originar un terratrèmol en la tradició literària—; i, transformada la frustració en audàcia, vol intervenir contra l’oblit buscant suports entre les autoritats locals per ­crear­ un museu del treball que honori “la memòria de la gent deixada de costat per la història”. L’excusa és impedir que el seu barri es consolidi com un racó de globalització forçada on del passat només queden ombres fugisseres, un espai impersonal amb edificis de construcció nova i sense caràcter com a substituts de les fàbriques industrials enderrocades, una ciutat habitada per gent que n’ignora la idiosincràsia. La raó de fons —un dels atributs ineludibles de la vellesa— és l’ànsia de sentir-se reconegut com a escriptor, la construcció d’un monument a si mateix, la justificació d’una joventut i una maduresa que valora com a sòrdides, desèrtiques i hostils. ¿Cal dir que no convenç ningú de la idoneïtat del seu projecte? Com si fos una conseqüència de les úniques certeses immutables que té, la consciència de la pròpia mediocritat, no triga a córrer la notícia que s’ha trobat el seu cadàver en el soterrani d’una casa tapiada. És la llar familiar, la casa batejada com a Rancho Grande en la ficció de L’atzar i les ombres, arrasada per les flames d’un incendi, el lloc on es van localitzar entre les cendres els cossos calcinats de ­dues dones, un esquer narratiu que es revelava com “un macguffin de manual” de la mateixa manera que ho és també aquí la mort de Gabriel Caballero. Què devia passar?, i què passarà ara? Les respostes a les dues preguntes són el combustible de qualsevol novel·la: tots som com el marit de Xahrazad perquè volem saber què succeeix a continuació, proclamava E. M. Forster.

A La casa tapiada se’ns ofereix una cascada inesgotable de fets àcids i corrosius. Ambientada entre el 1962 i el 1977, amb desviacions fins a l’octubre del 2017 i inclús a la pandèmia, Julià de Jòdar ens explica l’extinció de les il·lusions covades durant l’antifranquisme, la pèrdua del patrimoni cultural i sentimental, la deserció de la gauche divine d’unes maneres de pensar i viure a canvi del cinisme i del pragmatisme burocràtic. Cartografia l’aprenentatge de la decepció, el desclassament vertiginós de la vida intel·lectual i política, el pas de la tragèdia de la dictadura a la tragicomèdia de la Transició, vista com un conglomerat de conformisme, d’absència d’imaginació i de falta d’intrepidesa. És, en fi, una sàtira exasperada sobre la deriva de la memòria col·lectiva, un diagnòstic sever de l’estructura social de Catalunya a la dècada dels seixanta i setanta, la celebració i la denigració alhora del fulgor i la misèria de la progressia, una glorificació portentosa del pas del temps, un rèquiem pels amors perduts. I, com que el centre de la novel·la l’ocupa Gabriel Caballero, es pot repetir el que Pere Gimferrer diu de Terenci Moix: La casa tapia­da també ens explica com esdevenir escriptor sense tenir mestres, com ser novel·lista en una llengua sense públic lector de novel·la, com fer cultura en un país on s’havia intentat extirpar tota cultura pròpia.

Julià de Jòdar narra uns fets, però són uns fets nus i innocus, que res no signifiquen perquè, en el fons, el que busca és esbrinar què contenen, què s’amaga rere seu, què hi ha en el fons infinit d’un fet i que mai ningú no arribarà a tocar. A La casa tapiada la múltiple memòria del passat s’obre de bat a bat gràcies a la biografia de Gabriel Caballero que ha d’escriure un vell conegut nostre, el senyor Lotari —sí, aquell home tranquil que en un altre llibre de Julià de Jòdar, Zapata als Encants (Quaderns Crema, 1999), compra a un parracaire un manuscrit de Gabriel Caballero, el mateix home que a la tercera part de L’atzar i les ombres vol delimitar la realitat de la ficció en la seva obra.

Arreu de la novel·la, que en essència és això, l’intent de copsar “l’aterridora ambigüitat del jo, la manera amb què un escriptor fa un mite de la seva persona i, especialment, per què”, Julià de Jòdar exhibeix a consciència els seus referents literaris: la mirada compassiva de Dickens, la lluita amb el costat fosc de l’humà de Conrad, l’absurd dels esforços de cada dia contra l’adversitat de Kafka; a la manera de Robert Musil o Hermann Broch, entén la pràctica de la novel·la com una rapsòdia del pensament, i Faulkner i Onetti l’ajuden a insuflar alè vital a la ficció i a convertir la novel·la en un cúmul de relats antagònics que es disgreguen en direccions múltiples. No cita, però, dues influències cinematogràfiques d’Orson Welles: com a Ciutadà Kane i Mr. Arkadin, La casa tapiada també agafa com a punt de partida la voluntat de saber la veritat al voltant d’un home, i comparteix amb elles el mateix esquelet argumental, una investigació detectivesca que acumula testimonis contradictoris i complementaris, com si els amics i coneguts de Gabriel Caballero entrevistats pel senyor Lotari ho haguessin oblidat gairebé tot i tan sols recordessin uns pocs detalls borrosos, o com si aquestes minúcies fossin el que, en el moment del seu esdeveniment, van creure dignes de memoritzar. Molts d’anys després, quan cal mirar enrere, astora adonar-se que són els únics possibles de recordar, potser perquè, una vegada memoritzades, les coses es comporten com un cordó de seguretat, o potser perquè recordar implica un fort mecanisme de mitocrea­ció: recordar sembla satisfer l’impuls secret que tenim per crear mites sobre nosaltres mateixos i la gent que vam conèixer, i el senyor Lotari constata de seguida que, una vegada creat el mite, és difícil enderrocar-lo. No triga tampoc gaire a entendre que tan sols podrà obtenir un retrat difús del seu biografiat perquè s’hi sobreposen sense pausa les màscares de la literatura amb què s’havia anat coneixent —enganyant a tothom i a si mateix?— al llarg dels anys.