‘L’atzar i les ombres’, de Julià de Jòdar: memòria col·lectiva i història

Al començament de la primera part de L’atzar i les ombres, “L’àngel de la segona mort”, un narrador omniscient, després de descriure amb la precisa meticulositat d’un geògraf les 25 hectàrees del barri badaloní de Guifré i Cervantes, una “retícula suburbana sense asfalt ni clavegueres ni aigua corrent ni ambulatori ni església ni comissaria”, amb el bloc dels Quaranta Pisos regnant per “damunt les rengleres de cases d’una o dues plantes amb badiu o sense, més una munió de soterranis atapeïts de famílies de canareus, i d’extremenys, murcianos, andalusos, aragonesos, o gallecs”, passa a centrar-se en “el dia de la Mare de Déu d’Agost de l’any 50 del segle XX”, i aquí cal fixar-se en un aspecte no prou ponderat quan es valora l’obra de Julià de Jòdar (Badalona, 1942), la seva cenyida elaboració verbal: en un moment determinat de la nit del gran ball de la festa major, un grup de nois forasters, en un tros de carrer entre Guifré i Alfons XII, destrueixen el guarniment “d’una ‘Avenida del Amor’, on una arcada de tres arcs cronopials de sòlida fusta pintada de rosa-enamorats rebia els visitants per endinsar-los en una fantasia oriental de brolladors i estanys de peixets de colors, de massissos de flors i columnetes salomòniques imitació marbre vetejat, de llums irisats entre garlandes i corones de flors de paper, tot arrecerat sota un aiguavés de tendal fabricat amb tires de paper groc, blau i taronja nuades al pic d’un pal folrat d’estrelles blaves per formar un clos delitós, un oasi en el desert de la imaginació”. No és fins al final de la tercera part de la novel·la, “El metall impur, o a la recerca de l’heroi proletari català”, gràcies a les indagacions del senyor Lotari, un “ingenu cercador de l’estèril veritat entre els plecs de la història col·lectiva i la memòria personal”, potser un transsumpte del mateix lector, que se sap que durant el ball de la Mare de Déu d’Agost de 1950, a Badalona, no es va produir cap acte vandàlic, i que la festa “va transcórrer amb tota la normalitat i correcció pròpies d’aquell temps”.

El fet principal és com es gesta una ficció i les relacions que estableix amb la vida

És una altra de les maneres que Julià de Jòdar té de dir que el que s’ha estat llegint al llarg de L’atzar i les ombres no és exactament el que sembla; en un principi, s’està davant d’una història realista sobre el color local d’un barri industrial de la postguerra —ple de biografies èpiques i de gent guiada per l’esperit aventurer dels colons—, amb la seva rica varietat de costums, tradicions, creences, prejudicis, tensions i violència, construïda a la manera d’una sàtira social o una controvèrsia civil; en un principi, també, s’assisteix a la narració dels passos de les etapes formatives de la vida pràctica i moral del seu protagonista, Gabriel Caballero —la seva adolescència, la seva educació sentimental i el seu ingrés a la vida adulta treballant com a químic en una fàbrica a la riba del riu Besòs—; en el fons, però, tot plegat és un pur producte de la imaginació d’algú que recapitula els fets guardats a la seva memòria, sempre insegura i incoherent, sobre les experiències viscudes. El primer indici del salt qualitatiu que es realitza entre el real i la ficció ja es troba en el territori on es desenrotlla la novel·la: invertir temps a buscar-lo en el mapa seria una feina tan infructuosa com intentar localitzar la Yoknapatawpha de Faulkner o la Santa María d’Onetti, ja que el barri de Guifré i Cervantes és també una realitat tan literària, fictícia i irreal que fins i tot, a vegades, semblaria que els mateixos personatges se sabessin les criatures inventades per un altre personatge literari, “pel nen que va prendre el relleu de l’Eulògia”, la vella del barri que “comença a teixir i desteixir històries per distreure la canalla” amb “una veu fonda i llunyana com el ressò d’un corn de mar, però tan pròxima quan arriba a cada nen com si fos únicament per a ell que se celebrés el ritual contra la desmemòria”. El nen que s’emmiralla en l’exemple de la vella és Gabriel Caballero, el nen que molts anys després escriu una novel·la sobre el seu aprenentatge de la vida i sobre la repressió i la misèria de la postguerra: el fet principal que sustenta L’atzar i les ombres és com es gesta una ficció i les relacions que aquesta estableix amb la vida, com algú descobreix que amb la paraula escrita no només crea una cosa autònoma, sinó que gràcies a l’escriptura aconsegueix alhora comprendre el món a través de si mateix i conèixer-se a si mateix a través del món.

És una novel·la sobre la memòria col·lectiva i sobre la vida i destí de Gabriel Caballero (o de De Jòdar)

El fet principal de L’atzar i les ombres, certament, és explicar i entendre com Gabriel Caballero es converteix en escriptor, però erraria de ple qui suposés que es tracta tan sols d’una novel·la metaliterària: el lector de L’atzar i les ombres, com si en comptes d’endinsar-se en un món ficció estigués vivint de debò en les trames i les subtrames que Julià de Jòdar fila amb l’habilitat d’un geòmetra de la novel·la —i sentís les seves ressonàncies infinites—, es converteix de sobte en el detectiu que investiga qui ha assassinat l’amic de Gabriel Caballero, quins són els motius que fan que la dona més guapa del barri aparegui morta al fons d’un pou, quines circumstàncies s’oculten rere l’accident mortal d’un empleat de la fàbrica on treballa el protagonista. Més enllà de la necessitat d’aclarir els misteris que envolten els crims o els accidents —o el que sigui: amb Julià de Jòdar no se sap mai res cert del tot, només l’angoixa ambiental—, el lector de L’atzar i les ombres també disfruta del privilegi de presenciar com uns fragments vigorosos de vida esdevenen ficció: el gavadal de personatges secundaris no cessen mai d’anar d’una banda a l’altra, vaguen amunt i avall dels capítols com si fossin éssers fantasmagòrics sense cap rumb determinat, estimen o odien, s’agiten tan tumultuosament com si, en comptes d’estar en el si d’una novel·la catalana, habitessin en una novel·la una mica russa; i, com si no es resignessin a complir amb el seu rol de comparses, tothom sembla reivindicar el seu dret al protagonisme, entossudits a enfrontar-se a ells mateixos. A L’atzar i les ombres hi ha històries de perdedors perpetus, d’uns presoners de la mala sort que semblen imaginats per Turguénev —quin personatge que és Macián Caballero—, d’herois tan insuportablement ambigus com si fossin trets d’una novel·la de Dosto­ievski —que memorable i ingrat que és Gregori Salicrú—, de personalitats tan tràgicament grotesques com Francisco Casca, un inspector de Treball que, en comptes de ser malagueny, sembla haver nascut en un relat de Gógol. I no parlem —deu ser la primera vegada que en una ressenya faig servir alguna cosa semblant a la primera persona, disculpi’m— dels retrats incommensurables i pertorbadors que conformen l’elenc de personatges femenins.

L’atzar i les ombres és una novel·la sobre la memòria col·lectiva i una novel·la sobre la vida i el destí de Gabriel Caballero —o de Julià de Jòdar—, però per al lector sempre serà una novel·la solar que l’enlluerna amb la guerra i la pau que hi ha dins dels aldarulls de la història i dels aprenentatges personals. Qui vulgui ser feliç, i fer-se gran, que no deixi de llegir aquest gran regal que és L’atzar i les ombres, de Julià de Jòdar.

L’atzar i les ombres 

Julià de Jòdar 
Comanegra, 2022
888 pàgines. 29,50 euros