Marta Roqueta: “Si ets masclista, ets un mal patriota”

“El 8 de març del 2023 vuit mitjans catalans van publicar simultàniament el manifest Per un nacionalisme feminista, signat per Júlia Ojeda, Anna Punsoda i Marta Roqueta. Aquell text va ser la llavor del projecte intel·lectual i polític que hem batejat com a matriotisme i que ara comença a prendre forma i definició amb el llibre que teniu a les mans”. Així obre foc el pròleg de Màtria o barbàrie (Angle Editorial), un volum coral coordinat per Ojeda, Punsoda i Roqueta. “Nosaltres en som el nucli dur, però Màtria o barbàrie té més d’una vintena d’autores, i el que vam tenir clar des del primer moment és que mai parlaríem en nom de totes”, m’explica Roqueta, amb qui ens trobem durant la recta final del seu primer embaràs.

Pregunta. L’any passat es va viralitzar una piulada seva sobre drets lingüístics i classes de preparació al part, on una sessió programada en català es va passar al castellà.

Resposta. Quan es parla de bilingüisme a Catalunya, sempre s’obvia quina de les dues llengües és la que s’utilitza per defecte i, en el cas de la sanitat, molt sovint és el castellà. Ara que està tan de moda parlar del pla de part, hauríem de preguntar-nos per què podem decidir si volem enregistrar el part en vídeo, però no podem decidir la llengua en la qual som ateses. A les residències passa el mateix: vaig conèixer un cas en què una cuidadora era incapaç d’entendre el que li deia una pacient. Li estava dient “prou”.

P. No és això una conseqüència de la precarització del sector sanitari, que esperona els sanitaris autòctons a emigrar i omple el buit amb professionals monolingües?

R. Ho és. Però també hi ha, en certs casos del sector sanitari català, una resistència activa a aprendre l’idioma del país que és purament ideològica. En el cas concret dels metges, estem parlant de gent amb títols universitaris, que tenen cert capital social, cultural i econòmic, a qui des dels mateixos hospitals se’ls dona accés a fer cursos gratuïts de català, i que no aprenen l’idioma perquè donen per fet que no els cal. Jo crec que cal donar facilitats a tothom, però també hauríem de repensar quins col·lectius sí que tenen veritables problemes per aprendre la llengua. La meva família va emigrar a Alemanya, i la destresa amb l’alemany del meu avi, que anava a la fàbrica, i del meu pare, que anava a l’escola, eren molt superiors a la de la meva àvia, que era mestressa de casa.

P. En quin moment la seva família emigra a Alemanya?

R. Als anys seixanta, en plena RDA. El meu avi per part de pare feia tancs per a l’OTAN; ell en deia la NATO. Ell era català, i la meva àvia, andalusa.

P. I per part de mare?

R. El pare de la meva mare també era andalús, però ell pràcticament no parlava català. Sí que compartien, tant l’un com l’altra, la idea que integrar-te en un territori no significava deixar-t’hi assimilar. La meva família sempre ha lluitat perquè se la reconegui com a catalana, malgrat aplegar gent d’orígens diferents. Quan veig Gabriel Rufián parlant en castellà, sento que estan escopint a la cara dels meus avantpassats. Quan se’m diu que el castellà ha de ser cooficial a Catalunya, sento que estan utilitzant els meus avantpassats com si fossin uns colons. A més, la defensa per pes demogràfic ja ni tan sols se sosté: ara els catalans nouvinguts també parlen amazic i wòlof. El marc del debat és colonitzador, sobretot quan s’està parlant de bilingüisme i trilingüisme fent veure que l’aranès i el caló no existeixen.

P. Les comunitats romaní i aranesa sí que estan representades a Màtria o barbàrie. Al pròleg hi escriviu: “Tot relat sobre feminisme que no facin les catalanes des d’una mirada pròpia serà fet contra elles a partir del masclisme i l’espanyolisme”.

R. La situació de la dona independentista i feminista és bastant ambivalent. Dins del moviment independentista hi ha molt de masclisme, i dins del feminisme hi ha molt d’espanyolisme. Durant l’època més dura del procés, als manifestos del 8 de març que reclamaven «mujeres libres en territorios libres», les feministes espanyoles no van voler saber res ni de Carme Forcadell ni de Dolors Bassa. Per altra banda, el govern de Pedro Sánchez ha jugat la carta del feminisme per rentar-li la cara al règim del 78. Es fan dir el govern més feminista i més progressista de la història, quan els seus fonaments són els que han tingut tots els executius espanyols que el precedeixen: tenir controlada Catalunya.

P. A l’acte Nacionalisme català i feminisme de l’Ateneu Barcelonès, vostè defensava que “Espanya utilitza el feminisme per fer més amables les seves opressions”.

R. Hi ha un rentat lila claríssim. Per combatre’l, cal un pensament feminista autocentrat, com també cal autocentrar els discursos queer i postcolonial. Aquí a Catalunya, per exemple, trobes una part del moviment antiracista postcolonial molt suggestionat per lectures anglosaxones, que no ha entès la realitat catalana. Hauríem de començar a parlar de la colonització del discurs postcolonial, i traçar discursos autocentrats. Si no els tracem des d’aquí, els traçaran altres i hi incorporaran els seus propis biaixos.

P. Un altre discurs amb el qual vostè ha estat molt bel·ligerant és el del “xarneguisme”.

R. Perquè és un discurs que, com va assenyalar la meva companya Júlia Ojeda, alimenta la idea diaspòrica de la migració que va portar aquí les nostres àvies. El castellà no m’és una llengua aliena, i quan m’emprenyo em surt el deje andalús de l’àvia, però per a mi Andalusia no és el pueblo. Per a mi Andalusia és la meva iaia cantant-me cançons. Ara es romantitza molt el pueblo, però les nostres àvies en van fugir.

P. No troba que és una idealització en diferit, la que sovint es fa d’aquella vida al poble?

R. Absolutament. Hem romantitzat una cosa que aquelles que van viure la migració en primera persona mai van romantitzar. I parlar-ne amb sinceritat no implicava menysprear les seves arrels, però tampoc relacionar-s’hi des d’una visió nostàlgica. En molts casos, el que feien les dues cultures era fusionar-se. A casa meva, per exemple, caguem el tió el 24 de desembre.

P. Miguélez-Carballeira, citada en articles seus, explica que la masculinitat catalana es configura en reacció a l’imaginari viril impulsat a Espanya després de la pèrdua de Cuba i les Filipines. Creu que aquesta configuració s’ha mantingut fins avui?

R. Completament. La masculinitat catalana, encara ara, es vol definir a ella mateixa en contraposició a l’espanyola. Figures de lideratge com Pep Guardiola, Jordi Cuixart o Oriol Mitjà projectaven una masculinitat més amable, tan allunyada com fos possible del «macho ibérico». Hi ha qui apunta que és aquesta idea del «macho ibérico» el que fa que la comunitat incel espanyola que consumeix streamers masclistes i participa a Forocoches no acabi de fer forat per com està de contraposada a la virilitat del mascle ibèric.

P. I en el cas de Catalunya?

R. Aquí, si analitzes fenòmens com Racó Català, veus que les posicions incel sí que tenen més rebuda, però des d’una lògica del plany. Des del reaccionarisme català hi ha una voluntat de reafirmar una masculinitat que, en certa manera, se sent menyspreada per l’espanyola, però que en el fons el que fa és desmobilitzar nacionalment.

P. En quin sentit?

R. En el sentit que si tu ets masclista, ets un mal patriota. Si tu ets racista, capacitista, homòfob, ets un mal patriota. La meitat del moviment independentista som dones. Suma-hi els independentistes amb diversitat funcional, racialitzats o del col·lectiu LGTBIQ+. Tenint en compte això, quin percentatge representa l’home blanc cis hetero dins de l’independentisme? Si tu no tens en compte les necessitats i els drets dels teus companys de lluita, fins i tot si aquesta gent t’importa un rave, el que fas és debilitar-te a tu mateix. Si hi ha dones que estan abandonant espais independentistes perquè són plens d’agressors, el que estàs fent és quedar-te sense efectius.

P. Vostè parla sovint de com, per a un bon nombre d’homes, és molt més confortable el discurs de les escriptores i pensadores feministes que ja no hi són.

R. Jo trobo que hi ha una certa tendència en les editorials catalanes de recuperar l’herència de Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany i Maria Mercè Marçal, però no de cercar i apostar per les Roig, Capmany i Marçal del futur; ens tenen a totes escrivint manuals feministes i amb dibuixos. És gràcies a la feina prèvia d’escriptores com elles que ara al país tenim feministes capaces de competir internacionalment, i que estan escrivint en espanyol o en anglès perquè senten que no tenen una altra alternativa. La història i la literatura són els àmbits de no-ficció més promocionats, i és clar que per a un poble és important recuperar el seu passat, però també hem de pensar en com ens volem projectar cap al futur. La idea de Màtria o barbàrie era precisament aquesta: fer que tota una sèrie de dones pensin, entre totes, el país.

P. El manifest que va originar Màtria o barbàrie està inspirat en la ponència Dona i nació, promoguda el 1986 per l’Assemblea de Dones de Nacionalistes d’Esquerra. Al vostre llibre, però, hi ha des de conservadores liberals fins a anticapitalistes.

R. I dones d’esquerres vetades d’espais d’esquerres. El col·lectiu Gatamaula va publicar Terra de ningú, i moltes ens sentim allà mateix. Ser en terra de ningú, però, ara mateix em sembla un avantatge. Totes les dones que participen en el volum, per moltes diferències que tinguem entre nosaltres, som conscients que l’espanyolisme va a l’una. Dona i nació es va llegir a unes Jornades Catalanes de la Dona que, malgrat qui hi hagués al darrere, va aplegar pensadores de tots els corrents. Durant la Transició, les dones catalanistes van entendre que havien d’anar totes a l’una. Reivindicar-les també serveix per treure’ns de sobre la síndrome de la pionera: com que la història de les dones no es recull mai, sovint tenim la sensació de ser la primera a fer una cosa. A banda, el seu moment i el nostre s’assemblen molt: ara mateix estem vivint una segona Transició bastida sobre l’opressió de Catalunya.