Ressentiment històric i oblit. Resposta a l’article ‘Puig Antich, mite o revisionisme’

No demanaria el dret de rèplica per una crítica negativa, si fos aquest el cas, ni se m’hauria concedit. L’he demanat perquè l’article publicat a Quadern el passat 2 de març, signat per Marc Andreu, arran de l’edició del meu llibre Hasta el último aliento (premi Comillas 2024), incorre en errors i oblits —no ho sé si involuntaris— que no puc deixar passar. Sobretot en algunes parts en què se m’atribueixen frases literals que no apareixen al text, paràgrafs tallats al gust argumentari i una mala intenció que degrada qualsevol debat mínimament seriós sobre el meu “revisionisme històric”, que sembla que és de què m’acusa, fins i tot en honor d’aquells dos joves que van morir fa cinquanta anys, Salvador Puig Antich i el sotsinspector de policia Francisco Anguas Barragán.

No puc dir res sobre la valoració que li mereix el llibre perquè tampoc queda clara. El menyspreu a la tesi central és símptoma de la idealització d’un antifranquisme que no va ser mai un bloc homogeni i en què uns van sobreviure més còmodament que d’altres. El MIL va ser un grup hereu del 68 que mitificava la lluita armada, sorgit en una Barcelona amb un ambient contracultural que no existia en altres ciutats espanyoles, que va crear una bombolla de llibertat i també perillosos miratges que van resultar nefastos, a banda que una desena de joves aïllats políticament i ignorats pels partits d’esquerra no podien acabar amb el capitalisme —aquest era el seu únic objectiu— “en un vell país ineficient”, com va escriure Gil de Biedma.

Però la intenció d’Andreu és una altra, i queda clara des del començament. Es tracta d’un comentari críptic que podria ser un pur assenyalament, una picada d’ullet per a determinats sectors afins. És com el so del diapasó perquè s’entengui el to del seu article, també un exemple de la mandra intel·lectual i de l’empatx ideològic que ens assola. Andreu diu que el meu llibre “conté expressions pròpies de Federico Jiménez Losantos”. Aquí ho deixa. Què vol dir exactament? Per què no gosa dir-ho i argumentar-ho, si és que pot?

Em limitaré a assenyalar alguns punts d’alta caloria propagandística amb què Andreu creu desemmascarar el meu “revisionisme històric”, sense explicar en què consisteix aquesta malaltia, especialment en el cas de Puig Antich i de la dissortada història del MIL. Prefereix fer-ho amb una citació de l’historiador Enzo Traverso per incloure el meu llibre a l’índex de les obres que han capgirat “els pilars d’una consciència històrica compartida que veia els culpables entre els feixistes, els nazis i els franquistes”. Realment creu que dic que Puig Antich no va ser víctima del franquisme? Fins i tot crec que Francisco Anguas també va ser víctima d’aquell país ineficient.

Cita Andreu el paràgraf següent: “Todos estos grupos fueron liquidados, aplastados, a excepción de los terrorismos nacionalistas (IRA y ETA), que cumplieron su función de crisálida y perviven en una nueva metamorfosis política”. Així ha estat, però s’oblida de reproduir la frase que l’antecedeix: “Como en el caso del MIL, cada país europeo —incluso Japón y Estados Unidos— tuvo su propio terrorismo —nunca renegaron de esta palabra—, en escalas diversas, futuro y fortuna”. Efectivament, la RAF alemanya i les Brigades Roges italianes van ser liquidades. No així l’IRA i ETA. No n’és una valoració. És un fet que ha tingut una feliç continuïtat política. També el MIL va acabar malament.

Diu: “Calderón avala la definició del franquisme com a ‘modernitat autoritària’”. Jo no avalo res. Dic el següent: “A este modelo, entre dictadura y desarrollo económico, entre totalitarismo y permisibilidad, se le puede denominar ‘modernidad autoritaria’, como algunos estudiosos del periodo apuntan” (cito Hofmann, Anna Catharina. Una modernidad autoritaria. El desarrollismo en la España del Franco (1956-1973), Universitat de València, Servei de Publicacions, 2023).

Diu: “Veu la justícia militar ràpida, eficaç, obedient, complidora”. Andreu no acaba la frase. Dic que “la justicia militar es rápida, eficaz, obediente, cumplidora con el código [militar]...”. I afegeixo: “El último día del año, el 31 de diciembre, el fiscal militar presenta el escrito de acusación con las penas ya solicitadas”. Cal tenir en compte que Puig Antich havia estat detingut el 25 de setembre, només tres mesos i cinc dies abans. No era ràpida i obedient, la justícia militar?

Diu: “Qualifica la desena d’expropiacions bancàries del MIL d’'atracaviejas’”. Fals. Només qualifico una d’aquestes “expropiacions” com a “atracaviejas” (les altres em mereixen una altra opinió). Va ser el primer atracament del grup (encara no hi participa Puig Antich), l’1 de juliol de 1972, en un pis que era una oficina d’Habilitació de Classes Passives, al carrer Mallorca, dedicada a la tramitació i pagament de pensions gestionades per dues germanes septuagenàries. Es van emportar 700.000 pessetes. Em permeto escriure al respecte: “No fue un golpe con puesta en escena revolucionaria, realizado por gente decente y estricto sentido ético de lo que se puede o no se puede hacer, ni tampoco lo era el objetivo contra dos personas mayores indefensas, incluso hay momentos de siniestra comicidad, sin duda berlanguiana, de los conocidos “atracaviejas” de una España oscura y miserable”.

Jo no dic que els del MIL “el que volien era no treballar”. Això ho diu Jordi Solé Sugranyes, membre destacat de l’organització. “Jo m’hi vaig ficar perquè no volia treballar i volia viure al dia”, així m’ho va explicar Jordi Solé. I va afegir: “En comptes d’anar a una oficina a treballar o a una empresa… era viure una altra vida. Com el que es feia hippy, nosaltres ens vam fer revolucionaris”. També ho explicava en un documental suís sobre el MIL, el 2006.

Fins i tot em recrimina parlar de “llorosos cantantes de la protesta” (insisteixo en la idealització antifranquista). No vull ofendre els gustos musicals de ningú, només faig aquest esment arran del fet que Manuel Vázquez Montalbán (amb el pseudònim Luis Gálvez), després del fitxatge de Cruyff pel Barça, comença a escriure a Triumfo d’una manera més intel·ligent i subtil. Dic: “Hablar de fútbol de otra manera también ayudó a hablar de política, aun en una dictadura, de otra manera. Con un relato y fraseo liberado de la consigna, trenzado con la cultura, los libros, el cine, la música, la copla y sin la queja de los llorosos cantantes de la protesta”.

Finalment, hi ha oblits que, sota el meu punt de vista, no ajuden a comprendre el que va suposar aquella trista història. Potser això serveix a Andreu per sostenir el seu argument. En un atracament —o “expropiació”, com li agrada dir— en un banc a Fabra i Puig, el 2 de març de 1973, deixen cec d’un tret un comptable, Melquiades Flores Jiménez, de 37 anys, pare de dos fills petits. Vaig voler saber com havia estat la seva vida, però per unes setmanes no el vaig poder conèixer: va morir de càncer. Sí que vaig conèixer la seva dona. Es va estranyar que cinquanta anys després algú s’interessés per la vida que havien portat.

També oblida que el dissabte 2 de gener de 1988 la mare del sotsinspector Francisco Anguas Barragán, Dolores, es va llançar del vuitè pis de casa seva a Sevilla. Va viure des de l’assassinat del seu fill a Barcelona sumida en una depressió. No va poder suportar la mort del fill.

Andreu no diu res d’aquests dos fets, sense els quals no hauria valgut la pena escriure aquest llibre. Per quin motiu han de romandre ocults és responsabilitat cívica de cadascú. En això consisteix el meu revisionisme?