Cent anys d’històries i casualitats a la ràdio

Fer un homenatge als primers cent anys de vida de la ràdio no és un encàrrec senzill. Ho seria si aquest Quadern tingués pàgines infinites per repassar totes les veus que hi han passat (des de les primeres que feien Ràdio Teatre a les d’ara que conversen en un pòdcast); o per enumerar tots els gèneres i programes que han fet companyia narrant els esdeveniments històrics d’aquest segle. Però l’espai és finit i això requeria un exercici de reflexió i memòria, que comença amb aquesta pregunta: “Què és la ràdio?”. I la resposta per a algú com jo, que l’ha escoltat des de ben petit i n’ha fet des de l’adolescència, es resumeix en una senzilla acció: explicar històries a gent que les vol escoltar. I de totes les que s’han narrat des del 1924 (primer a l’OM, després a la FM i ara a qualsevol reproductor), les que millor expliquen què és la ràdio són les més petites, les que immortalitzen una casualitat. Currículums llençats a la brossa que es transformen en una de les obres de teatre més traduï­des arreu del món; una trucada que acaba convertint-se en un èxit cinematogràfic mundial; una esquela misteriosa que fa que s’allargui la vida d’un nom. Són tres històries que el programa El balcó de SER Catalunya ha volgut tornar a explicar a través d’un micròfon amb els seus protagonistes, i que s’emetran el dilluns 12 de febrer a les set de la tarda.

Uns papers

“Sala de reunions d’una empresa. Mobiliari de qualitat. Parquet. Parets folrades de fusta. Una taula de juntes amb vuit cadires. Sobre la taula, ampolles d’aigua i quatre gots”. És l’inici d’una de les obres catalanes més internacionals, El mètode Grönholm. Qualsevol apassionat del teatre ha vist aquells quatre aspirants participant en un procés de selecció per una empresa sueca fictícia. Però el que pocs saben és en què es va inspirar Jordi Galceran per escriure el text: “L’espurna va ser una notícia de la SER que explicava que s’havien trobat unes sol·licituds de feina on una persona de l’empresa havia anat escrivint opinions vexatòries sobre els candidats”.

Vint anys després, en Jordi s’asseu amb l’autora d’aquella informació. Era l’estiu del 2002 quan Nieves Goicoechea (actualment directora de Comunicació del Ministeri de l’Interior) era cap de la secció de política i tribunals de la SER. “Passava per un carrer proper a la Plaza Castilla de Madrid i em vaig adonar que, al costat d’uns contenidors, hi havia unes bosses negres d’on sobresortien molts papers. Vaig veure que eren currículums amb les fotos grapades i totes les seves dades personals”.

En total, unes 250 sol·licituds de feina per a la cadena supermercats Sán­chez Romero (que encara opera avui) amb anotacions en retolador sobre cadascun dels candidats: “No, per gitana i lletja”, “cafè amb llet. Estranger i gordo” o “estranger. Fa por, sembla un indi”. Goicoechea va tenir clar que allò era denunciable. Va agafar tots els papers que li cabien a les mans i va marxar a treballar en la notícia.

Molts mitjans van explicar la notícia i el ressò d’aquella informació també va arribar a Galceran, que va començar a investigar sobre recursos humans i processos de selecció (absurds, en molts casos): “Mètodes suposadament infal·libles que s’intenten convertir en matemàtiques quan, la majoria de vegades, tot es basa en la intuïció”.

Tot i que als tribunals el cas va acabar només amb una multa per a la cadena de supermercats, al teatre es van posar a debat els processos de selecció de personal. El text es va estrenar un any després al Teatre Nacional de Catalunya i des de llavors s’ha representat en 60 països diferents i fins i tot se n’han fet pel·lícules. “El que costa més per escriure una obra és trobar una bona idea. Cal estar atent a una conversa, a una notícia...”, afirma Galceran, i coincideix amb la Nieves que la ràdio i el tea­tre combinen molt bé: “És el mitjà on la gent és més sincera i honesta, i això busquem al teatre, humanitat”.

Una trucada

“María, de Barcelona. Bona tarda, ¿Per què truca?”. Era desembre del 2007 i quedaven poques setmanes pel tercer aniversari del tsunami del sud-est asià­tic. Maria Belón, que encara s’estava recuperant de les ferides que li va deixar aquella tragèdia, decideix trucar a la SER quan sent que Gemma Nierga està entrevistant una de les seves artistes preferides, Luz Casal. “La teva música em va ajudar a superar el dolor”, li agraïa en antena. El productor Ivan ­Díez es va guardar el seu telèfon, perquè el dia de Sant Esteve convidarien víctimes per recordar els fets. Belón va seure als estudis de la SER, explicant el que recordava: “Estàvem banyant-nos a la piscina i, de cop, veig que l’horitzó havia desaparegut. El mar s’havia convertit en un mur negre que venia cap a nosaltres mentre jo tenia a la mà La sombra del viento”.

Aquest és el relat que després es convertiria en una de les escenes més recordades de Lo imposible. També la casualitat va fer que Belén Atienza (productora de J. Bayona) estigués escoltant. Pocs dies després, i amb Díez com a intermediari, Belón es reuneix amb el director i tot el seu equip en una teteria de Barcelona: “Vaig parlar tres hores seguides i, de cop, m’adono que estaven tots plorant. En J. em va trucar al cap de pocs minuts d’haver marxat demanant-me, si us plau, poder fer la pel·lícula”. Quatre anys després, s’estrenava arreu del món. A Belón i Díez els uneix una amistat. Ell ha deixat la ràdio després d’haver-hi treballat 25 anys. Belón continua escoltant-la, diu, perquè és el mitjà que li genera més confiança: “M’acompanya i em diverteix. Continua sent de veritat, no té trampa”.

Una esquela

El 8 de febrer de 2018, el periodista Albert Om va llegir una doble esquela al diari que li va cridar molt l’atenció. Anunciava la mort d’Emilio Miró Paniello, un home desconegut que (en el text en castellà) es definia amb una frase molt contundent: “Ha dejado este mundo sin haber aportado nada de interés”. En català, en canvi, s’hi especificava l’edat (77 anys) i es matisava que havia mort “sense haver modificat gaire el món que l’envoltava”. Om estava al capdavant del programa Islàndia de RAC1 i explica que, pel fet de ser de poble, sempre havia tingut debilitat per les esqueles. Li va cridar l’atenció, ho va dir en directe: “És curiosa la diferència; com si en català el seu pas per aquest món hagués estat una mica més fructífer”.

Qui havia escrit l’esquela? Per què aquestes diferències entre els dos idio­mes? Són preguntes que Om va llançar a través del micròfon i que va escoltar Inés, la cosina del difunt. Va trucar a l’emissora per aclarir (fora d’antena) que tot era voluntat del difunt. “Això va ser l’empenta final”, explica Om, que va decidir anar a l’enterrament i gravar des d’allà. A la cerimònia hi havia una vintena de persones, cosins, algun excompany de feina i un home que havia sentit l’esquela a la ràdio i va pensar que ningú el voldria acomiadar.

Explica Jordi Paniello, cosí del difunt, que era un enamorat de la ràdio. També recorda una de les frases que més repetia: “Algú no mor si es parla d’ell”. Om creu que res és fruit de la casualitat: “Cada dia moren a Catalunya centenars de persones i, sis anys després, encara parlem de l’Emilio”. Tot semblava fet perquè la ràdio s’hi fixés.