Ester Xargay, l’éssera riallera
Educada a la França del Maig del 68, va estudiar Història de l’Art a Barcelona i es va convertir en una creadora sense límits de disciplina, gènere o to, que estirava el joc poètic amb compromís per causes concretes
Hi ha un afluent del Cinca que es diu Éssera. En aquest hidrònim tan peculiar, Ester Xargay hi va llegir la possibilitat d’una feminització de l’Ésser, de l’entitat existent, i va començar a utilitzar la paraula en aquest sentit, és a dir, va renovar la vida d’un mot per donar-li un valor que encaixava perfectament amb el bategar del nostre temps i les nostres necessitats, una resignificació de caire marcadament feminista i reivindicatiu: fins i tot l’essència del real té una versió en femení, l’éssera.
Es tracta d’una troballa, d’un mot que va sonar-li a l’orella i (patapam!) hi va esclatar en l’accepció que el cor hi freturava, com un fet totalment natural: va donar a la paraula una nova funció amb valor artístic i cívic. És una manera de fer hereva de l’objet trouvé, del ready-made de Marcel Duchamp, i que formava part del procedir corrent d’Ester Xargay (Sant Feliu de Guíxols, 1960-2024), educada a la França del Maig del 68: “Allà vaig viure les dècades dels seixanta i setanta, un període ben reivindicatiu, revoltat, existencialista i sartrià. A aquest entorn sociopolític, s’hi afegia un món educatiu inquiet, que em duia, dia sí, dia també, a La Maison de la Culture de Bourges, un centre experimental de tot, de l’art, de la literatura, del teatre, del cinema, de la música...”. Aquest pòsit feia que certes actituds i plantejaments de l’art contemporani fossin connaturals a la seva persona, li sorgissin amb una espontaneïtat quasi ingènua perquè els havia mamat de petita.
L’educació va complementar-la fent Història de l’Art a Barcelona i fou amb la crítica d’art (“interpretació metacrítica i ultraantropològica”) que començà a escriure. Creà revistes com S’Espadell o projectes editorials com Darrere les tanques, i es va llançar a fer poesia per vies que es troben amb les arts plàstiques i audiovisuals. Estirava el joc poètic cap al joc tipogràfic o el videopoema amb la facilitat de qui, simplement, aprofita els recursos que té a mà. I així Ester Xargay esdevingué una creadora sense límits de disciplina, gènere o to. I ho fou amb un profund compromís per causes concretes.
Sempre alegre, trencava motlles sense violència estrident o agressiva, amb un ímpetu entremaliat i fervorós
Llavors va conèixer Carles Hac Mor i es van fer parella vital i artística amb totes les conseqüències. Van traduir plegats, van escriure llibres a quatre mans, van ser l’ànima d’un munt d’actes i projectes que funcionaven anàrquicament organitzats, van teoritzar i desteoritzar, van desaprendre molt i van compartir de tot. “Ella i ell viuen el desig del dret al somni inútil, a les envistes d’una poètica del desvari, de la il·lusió, de les cabòries”, deien a Un pedrís de mil estones (Edicions del Mèdol, 1992), una novel·la curiosíssima en què, ells mateixos autors i protagonistes, trossejaven un cadàver exquisit.
La seva associació artística i literària fou molt fructífera. Hac Mor venia del textualisme i l’art conceptual i ella venia de Fluxus i de John Cage. L’una i l’altre, l’altra i l’un, són inseparables per entendre una qüestió tan important com és l’actitud amb la qual feien i desfeien: “D’un tan ambigu verí per a benpensants disciplinats, tant els irritables com els indiferents, i joia per als qui creuen en l’humor neutre —amb comicitat i sense— com a mitjà seriós de saviesa, tots dos solament n’hem estat els fabricants —o per ventura ni això”, deien al pròleg del llibre Epítom infra nu o no (Pagès Editors, 1998).
Amb l’Ester hi havia sempre alegria, trencava motlles sense violència estrident o agressiva, sinó amb un ímpetu entremaliat i fervorós. Podia escriure seguint les formes estròfiques més clàssiques i més constrictives (es va inventar els “haikus ensextinats”), però sempre com en un joc, en un esbarjo conscient i laboriós que podia desembocar en l’absurd, en una manca de sentit definitiva i atmosfèrica. Això sí, passant per les idees més complexes, seguint elucubracions inesperades i trames de pensament intel·ligents i sensibles i estirabots totalment desacomplexats i extemporanis. Com deia al llibre Trenca-sons (Llibres del Segle, 2002): “I l’art s’esmuny entre els conceptes / que el van creant com a discurs que / torna a renéixer amb els dies / comptats amb els dits dels amants de la / pràctica de la paradoxa de / tot artista que es compromet a / ser-ho, oh! sigui, de qui mata / el temps com qui mata l’aranya / pel compromís vital de fer-ho”.
