Ventura Pons: tenaç i apassionat home de cine i teatre

Hi ha dues coses a destacar especialment en la figura de Ventura Pons (que ha mort als 78 anys). La primera, el seu compromís amb la llengua catalana: era una persona que es va entossudir a fer teatre i cinema en català. I segona, la seva confiança en l’autoria de casa: deia “per què anar a buscar històries fora quan aquí hi ha tant de talent?”.

Va portar al cinema narrativa i teatre nostres. En el segon cas, les obres de Josep Maria Benet i Jornet, de Lluïssa Cunillé, de Josep Maria Miró, o les meves. Al marge d’altres consideracions artístiques, cal valorar aquest nivell de confiança, que es troba en tan pocs directors, que solen mirar amb recel la creació literària d’aquí.

Hi havia també en ell una altra cosa molt bona, que no es considerava autor, sinó contador d’històries fetes per altres. Va portar al cinema tres de les meves obres, Carícies, Morir o no i Forasters. I sempre ho va fer de manera molt fidel, fins i tot extremadament fidel. Creia molt en nosaltres i això sempre li ho agrairem.

El caracteritzava també la seva tenacitat: durant una època feia fins a una pel·lícula per any, com Woody Allen. No vaig mantenir l’amistat profunda amb ell que vaig tenir amb Benet i Jornet —de fet, vaig arribar a Ventura Pons per Papitu—, però ens teníem molta confiança. Era un apassionat del cinema i del teatre; anava a veure-ho tot, assistia a totes les estrenes, tenia una gran curiositat per tot l’art. La seva mort és part del drama de la desaparició de tota una generació de talents, i com la d’uns altres dels seus coetanis a més d’entristir-nos ens empobreix. Cal no oblidar el treball de Ventura Pons en la pantalla amb actrius de teatre com Rosa Maria Sardà, Anna Lizaran, Laura Conejero, Mercè Pons, Carme Elias o Vicky Peña, una altra labor, acompanyar-les en el seu pas al cinema, que cal agrair-li.