La literatura de terror arriba tard

S’ha convertit en un lloc comú dir que la literatura fantàstica en català viu un moment de vitalitat. Però dins d’un panorama d’editorials independents i dinàmiques, el catàleg publicat es decanta molt més cap a la ciència ficció i la fantasia especulativa que no pas cap al terror, un gènere que està vivint una revifalla en el mon hispà i l’anglòfon. Va tard, el terror en català? Parlem amb els seus editors per esbrinar-ho.

“Estem vivint un boom de la literatura fantàstica en català”. Aquesta frase s’ha publicat i locutat sovint - amb cofoi èmfasis i una certa condescendència - per mitjans que històricament han ignorat el gènere, (fos català o no) en els darrers sis o set anys. I no per això deixa de ser certa. Però l’aparició d’editorials com Mai Més Llibres, Obscura o Spècula, precedides per la fonamental tasca de Males Herbes, amb més d’una dècada desbrossant el camí per a la millor literatura de gènere, amaga un (gens) terrible secret: a la vitalitat de l’escriptura fantàstica catalana li manquen escriptors de terror, sobretot sobrenatural. Tenim cyberpunk, ciència-ficció, distopies i thriller rural que frega el realisme màgic. Però d’horror corglaçant de producció pròpia, bé sigui amb rerefons gòtic, costumista o realista, se’n publica poc.

El prestigi de la ciència ficció

En Ramon Mas, escriptor i editor de Males Herbes, opina el mateix: “Es publica poquíssima literatura de terror en català, és cert”. Per què? Reben pocs manuscrits o són de mala qualitat? En realitat, Mas explica que “hi ha molta més gent escrivint ciència-ficció que terror. I això passa perquè la ciència-ficció té més prestigi i una aura de més càrrega intel·lectual, sobretot la dels anys setanta. Potser se la veu amb menys prejudicis que al terror”, afirma, per afegir que “segur que en va ple de gent bona que escriu terror en català i a qui ara m’oblido”, lamenta.

Així com dels Estats Units han sorgit autors que revitalitzen l’horror per mitjà del costumisme, el folklore i la política, com l’argentina Mariana Enríquez –que en el darrer Festival 42 de Barcelona va demostrar ser un fenomen literari de masses– o Stephen Graham Jones (Estats Units), això passa amb comptagotes, a Catalunya. Però no és necessàriament dolent. “Això vol dir que està tot per fer. Tenim molta tradició popular de bruixes i de dimonis. De portes a l’infern en tenim unes quantes i no s’hi ha acabat d’entrar mai. En comença a ser hora, potser”, vaticina Mas (i afegeix, ràpid, que sí que hi ha exemples de terror sobrenatural pur en el seu catàleg: Aquesta nit no parlis amb ningú! de Josep Sampere, i reivindica el final de la pròpia L’endemà de la teràpia (Edicions de 1984), “que s’ha llegit com una sàtira, però acaba amb una matança brutal i una invocació”.

Per a Jordi Casals, editor de Spècula i escriptor, hi ha un component d’automenyspreu en el poc ús del folklore català com a material terrorífic: “Els minairons, la pesanta, tot això a vegades es veu amb una certa sornegueria, com si fossin coses de grup d’esplai comparades amb Cthulhu de Lovecraft”, riu. Admet que “el gènere de terror mai no ha tingut una gran tradició en català. Però és que costa força trobar, no ja terror sobrenatural nostrat, sinó fantàstic en general. Per exemple, en els darrers vint anys la novel·la negra s’ha rehabilitat, però amb el terror això encara no ha passat: encara s’associa al pulp, aquella literatura de segona que es feia ràpid i de qualsevol manera”.

Ara bé, rebutja de ple que el panorama actual sigui un erm per al gènere: de Spècula, cita l’acabada de publicar Un àngel cruel d’Edgar Cotes, del tot inscrita en l’horror sobrenatural, i les novel·les d’Isabel del Rio, Mare i Els fils del mar d’Inés MacPherson, “on la space opera creix en terror i l’horror lovecraftià passa a la Costa Brava.

També pot influir en la poc transitada via del terror català el temor d’editorials i autors majoritaris a ser encasellat en la literatura de gènere. Mas posa l’exemple de Mariana Enríquez, “una gran autora que practica el terror amb una mirada fresca, però que en el fons està fent novel·les de terror de tota la vida i sembla que s’hagi inventat un gènere molt elevat!”. Més d’una vegada, Enríquez ha dit: “m’encanta el terror, ja m’està bé que diguin que soc una escriptora de terror, però no ho soc”.

Cal traduir més

En aquesta mancança, l’editor de Males Herbes apunta com a decisiu el fet que “el gran boom del terror de finals dels vuitanta i els noranta es va fonamentar en traduccions en castellà, sobretot de Stephen King. En català, quasi res. De King s’havia traduït La Història de la Lisey (Edicions 62, 2007), del millor que ha fet mai i ningú va llegir, i alguna cosa més”. És una dada interessant saber per boca de l’editor que les traduccions de King a Males Herbes “no han arribat a una segona edició! Som una editorial modesta, però tenim autors catalans, com per exemple Ferran Garcia, que han venut molt més que els nostres Kings”. Conclusió: “Traduir terror en català farà que hi hagi més lectors i autors”.

Tant Mas com Casals recorden que l’editorial Laertes ha fet una tasca històrica en la traducció catalana de terror gòtic i modern, amb edicions de Carrie (1988) i altres patums com Richard Matheson o els clàssics decimonònics M.R. James o Poe, des de principis dels anys vuitanta.

L’escriptor Daniel Genís assessora l’editorial Laertes en la publicació de gèneres fantàstics, i apunta cap a aquesta tessitura: “Si el fantàstic en català té una salut correcta, és perquè en els darrers deu anys han sorgit editorials com Males Herbes o Mai Més... Però fa vint anys només hi havia Laertes picant pedra, i es pensava que la literatura fantàstica en català era una cosa per a joves i nens petits”.

L’antecedent de Ruyra

Segons Genís, una causa històrica va ser un llast pel fantàstic català a les beceroles: “Després de la Guerra Civil, allò que la crítica literària va voler primar va ser la literatura realista. Pedrolo les va passar molt putes, i Perucho en el seu moment en va vendre quatre, de Les històries naturals. Se sol dir que Catalunya és un país molt realista, però abans de la Guerra Civil i a finals del s. XIX et trobes coses com contes fantàstica de Joaquim Ruyra, per exemple La Xucladora, un conte sobre sirenes vampíriques extraordinari”.

Mas també destaca Ruyra a com una de les plomes més brillants del protofantàstic català, recordant el relat La fi del món a Girona, “un dels millors contes que s’han escrit en català, una visió de malson absolut en què el mon s’acaba, el cel es tenca, i s’alcen els morts i van a combregar a la catedral”. A principis de segle XX, explica Mas, el terror tenia prestigi: “perquè no era un gènere mastegat ni masegat. Veníem de Poe, que Baudelaire reivindicava, i per això aquí molts autors es van acostar a la cosa gòtica”. En donen fe dues antologies: Savis, bojos i difunts, el conte decadentista a Catalunya 1895-1930 (Males Herbes, 2019) i l’Antologia de narrativa fantàstica catalana d’Emili Olzina (Laertes, 2020), on trobem que la foscor s’amaneix amb un sentit de l’humor d’allò més català, “un fet que aleshores podria desvirtuar el nostre terror davant de l’anglòfon”, matisa Genís (de nou, un Ruyra memorable amb el zombi empordanès i sardanista de La vetlla dels morts).

No totes les mancances venen del passat. Casals adverteix que, “si bé ja hi ha una aposta editorial per descobrir i publicar terror català amb cara i ulls”, cal que el mercat audiovisual s’acosti a l’horror català: “La gent consumeix terror en plataformes audiovisuals, sèrie i pel·lícules, però els costa fer el pas cap a la lectura. Game of Thrones no es va vendre com a xurros fins després de la sèrie. No m’agrada gens la paraula friki per palar dels assistents al Saló del Còmic i el Manga. Però aquí hi ha ha un gran nínxol, mai millor dit, de públic potencial”. Genís és optimista: “El terror ha sigut el darrer dels subgèneres fantàstics a despertar en català, però tot arribarà”.

Aquest final d’any marca una fita important per a la publicació d’horror en català: Laertes ha fet arribar a les llibreries El Cor Condemnat, amb traducció a càrrec de Javier Calvo, que és l’edició catalana de The Hellbound Heart (1986) del britànic Clive Barker (que després va mutar en la molt explotada saga de cinema de terror Hellraiser). El terror en català, dèiem fa un moment, era per a nens? No pas el El Cor Condemnat: Barker, que als anys setanta feia de prostitut, va revolucionar la fantasia britànica –i de retruc la mundial – amb un relat sobre dimonis sadomasoquistes addictes a l’automutilació que castigaven els pecadors amb dosis inversemblants de dolor i plaer. El ganxo (de carnisser) innegable del relat, sens dubte inspirat en els clubs on Barker va exercir, va ser la punta de penetració de l’splatterpunk en la literatura de terror.

“Què cony m’està explicant?”

Aquest subgènere, caracteritzat per l’ús d’una violència extremadament gràfica, té un representant català: Sergi G. Oset és un autor que, des d’un poble d’alta muntanya i la independència de la quasi autoedició, juga amb sang, fetge, ciència-ficció, horror còsmic i el costumisme català. La seva darrera novel·la és Pallars Cretàcic, un pastitx lovecraftià i post-apocalític ple de sentit de l’humor. I precisament això opina Oset que manca: “A vegades penso que en la literatura catalana en general, també la de terror, va una mica amb un pal al cul, com si volguéssim ser massa seriosos tota l’estona. I a mi m’agrada ser més canalla, sovint ens en fotem molt del puritanisme del català literari, i m’agrada jugar amb això”, argumenta Oset. Allò interessant seu per a qui escriu és la seva versatilitat, capaç del grumoll pantanós, lent i dens de Vents de merda núm. 4: El desordre lliscador de Campdegrèvol – on la lentitud, reptant i ominosa emfatitza la sensació de conya festiva però respectuosa de Lovecraft – fins a Black Samaniat Trap, una novella que situa el molt poc cultivat horror folk català en discoteques de polígon, i flexiona la llengua literària en un registre propi de la música urbana cani catalana que, escolta tu, refresca i dona gust de llegir.

Per què no hi ha més terror català, Sergi? “Potser perquè és ximple escriure com es feia fa 15 anys. L’splatterpunk és de finals dels vuitanta, però portar-lo al moment actual és una eina molt útil. A Catalunya sempre han estat molt més ben vistos els autors de fora que els del país, i en aquest context, molt més la ciència-ficció que l’horror. Això potser ha fet que al lector d’aquí li agradés més anar sobre segur”, respon. Oset entén la literatura de terror com a “quelcom que busca el what the fuck, és a dir, què cony m’estàs explicant? La literatura t’ha de provocar alguna cosa vibrant, bé sigui positiva o de rebuig”.