El mestratge d’Antonio Franco

El Col·legi de Periodistes ha editat un número extraordinari, el 35, de la col·lecció de llibres Vaixells de Paper, dedicat a la memòria d’Antonio Franco, un gegant del periodisme, com encertadament es titula. Calia. Ens convé als que, un moment o altre, hem treballat a les seves ordres per no oblidar la sort que vam tenir de pencar al seu costat. I es pencava. Demanava rigor, verificació. Són exigències que defineixen el bon periodisme que va perseguir, va fer, tota la seva vida. I convé a la gent més jove, particularment als que vulguin ser periodistes de veritat, i no com aquells companys seus que assenyalava en un article de 1992 que s’havien passat a l’ofici d’entretenidors sense donar-se d’alta al Sindicat de l’Espectacle.

El llibre té una estructura clara. Jaume Guillamet i Josep Maria Casasús fan les presentacions. El gros el dona una antologia dels articles de Franco a El Brusi, El País, El Periódico, El Papus... Acompanyen aquest recull onze dels obituaris (amb una única firma femenina) que van publicar-se en diferents mitjans el setembre del 2021. Són textos de col·legues, d’amics, que ens parlen de la seva honestedat (Andreu Missé/Pere Rusiñol), de com va inventar diaris, de com va emparar la seva gent (“El covard més valent”, diu Emilio Pérez de Rozas), de la seva passió culer (Ramon Besa), etc. Llegits els articles amb tot l’enyor, perquè el seguim necessitant, el llibre t’apropa a com feia la seva feina i són una lliçó —la que ell donava diàriament— sobre com entendre el periodisme lliure i la seva defensa.

Demanava rigor, verificació. Són exigències que defineixe el bon periodisme que va perseguir, va fer, tota la seva vida

A la biografia professional de Franco hi ha la sotsdirecció d’El Brusi i la seva militància al Grup Democràtic de Periodistes. Té a veure amb Barrabás i El Papus, revistes que va fundar, amb la creació d’El Periódico i amb el llançament de l’edició catalana d’El País —i d’aquest Quadern, ara fa 41 anys. No és estrany, doncs, que el concepte d’inventor, constructor de periò­dics, aparegui en els titulars de dos d’aquests articles (els de José A. Sorolla i Xavier Vidal-Folch/Lluís Bassets). També coincideixen Màrius Carol i Xavier Roig a l’hora d’esmentar la seva envergadura corporal com a metàfora de l’enormitat, immensitat, de la seva categoria professional i humana. El mateix que fa el títol del llibre.

Aquests i altres articles, com la imprescindible entrevista que va publicar L’Avenç el 2021, no ofereixen una navegació per una hemeroteca pansida. Hi trobes aquell periodista humil (“soc periodista esportiu que està en comissió de serveis fent altres coses”) que, explicava, tenia periodistes amics “molt més bons que jo”. Trobes moltes reflexions, avui vigents, de qui va formular el model d’El Periódico, una aposta per un diari popular on un redactat planer no eximia de desplegar informació exigent. En dos textos diferents, el mateix Franco recorda l’editorial d’aquest dia­ri de febrer del 2005 sobre l’enfonsament del Carmel, on s’afirmava que havia arribat l’hora d’investigar si la hipotètica embutxacada de comissions hauria perjudicat la qualitat dels encofrats del túnel. Aquella mateixa tarda, Pasqual Maragall advertia Artur Mas al Parlament: “El seu problema es diu 3%”. Això o el seguiment que va defensar des d’El País del cas Banca Catalana, que contradeia la imatge angèlica del patriarca nacional, demostra que no era un periodista cortesà. De fet, la Generalitat no va ajudar especialment en una altra iniciativa pionera, esplèndida, de Franco: la doble edició, en català i castellà, d’El Periódico.

El periodisme és un dels temes dels seus articles. El 2018, després de veure Los archivos del Pentágono, escriu un punt enrabiat: “Encara hi ha un periodisme decent. I a molts llocs”. El seu darrer article, de setembre del 2021, és una reflexió sobre l’univers comunicatiu que ha portat internet i la necessitat de les edicions impreses.

Una evidència de la seva humanitat la dona quan fa públic el diagnòstic del càncer (febrer del 2017). Encara que et diguin, escriu, que tens un càncer, de seguida ho tradueixes per “tenim un càncer”, en primera persona del plural. I és que el seu primer pensament és que el “bitxo” perjudicarà també la gent que l’estima. Les 286 pàgines del llibre, bocins d’un mestratge, no esgoten les aproximacions a aquesta figura del periodisme. Però en són una bona ajuda.