Antonio Bigatà i la mística del Barça

N’hi ha uns quants que hem tingut la sort d’haver estat menats per Antonio Franco Estadella. Alguns no gaire temps, suficient en qualsevol cas per aprendre l’ofici d’un director que feia bons els seus redactors després de collar els caps, autoexigent de mena, com recorden els que el van patir i gaudir, cap de tan proper segurament com José A. Sorolla.

Más información

Catalanes en Madrid

Un abrazo, compi, amigo

La honestidad periodística

A mi em va fer molta por el dia que el vaig conèixer, no només perquè era un gegant, sinó perquè em vaig sentir intimidat per com em parlava i em convidava a conquerir el món amb una pilota, i si no me’n vaig tornar a l’Avui va ser perquè Emilio Pérez de Rozas, que va ser qui m’havia fitxat per a El País, va intervenir per dir-me: “Quan es porta així vol dir que li has caigut bé, burro”; paraula del capi, que és com anomeno l’estimat Emilio.

Tenia raó, perquè un temps després vaig poder gaudir de l’abraçada de l’os Baloo, com anomenàvem aquella mostra de confiança, i de ser qualificat més tard de “bandit”, senyal que ja et tenia per un periodista capaç de pixar amb la teva i poder discutir abraonadament quan escrivies del Barça. No volia submisos, sinó tafaners que donessin la murga i fessin sonar el seu telèfon cada dos per tres perquè se sentien maltractats per la secció d’Esports d’El País.

No he conegut una redacció més connectada i més humana que aquella de la Zona Franca que portava l’Antonio. Tenia una manera de fer molt seva, que consistia a cridar-te al despatx per preguntar-te si de debò havies anat a Logroño, perquè a la crònica que havies fet del Barça no es deia que Pérez, el porter del Logronyès, s’havia lesionat al minut 60 i només li havia pogut fer un gol Urbano. La repassada que et feia del que havies escrit et deixava en fora de joc perquè acostumava a tenir raó.

“Has fet un editorial, i en aquest diari no ens podem permetre confondre els gèneres si volem que els lectors ens creguin i ens respectin a Madrid”, em va dir en tornar de Logroño. Volia que el tractament del Barça fos implacable per així poder presumir que la condició de culers no comprometia la nostra feina de periodistes, al mateix temps que obligàvem a fer el mateix als de Madrid amb el Reial. Ja em veia acomiadat després que m’advertís d’una manera prou severa dient-me: “No te’n vagis! Bravo, nano! La intenció era bona, espero la propera crònica amb ànsia”.

Vaig intentar aprendre de pressa després d’aquella lliçó de vida i de periodisme, i ja no vaig témer més l’Antonio. Aleshores era jo qui, des de l’autocrítica, el buscava i provocava per ser mereixedor de tant en tant d’un d’aquells calbots que et fotia per fer-te saber que sabia que estaves al cas i, per tant, que no et perdia de vista per si et tornaves a equivocar amb el Barça. T’exigia i al mateix temps et protegia, sempre bondadós, just i honest, capaç d’abrigar tota una redacció per després inventar-se una secció i fins i tot un diari.

Van ser uns dos anys que em van marcar per a tota la vida fins que se’n va anar a El Periódico. La meva sort va ser que era íntim de l’Emilio i, per boca seva i del seu germà Carlos, sempre estava al cas de quina una en portava de cap l’Antonio. A canvi de perdre’l de director, el vaig recuperar com a lector i em vaig sentir igualment afortunat perquè Antonio Bigatà, que era com signava a les pàgines d’esports —la seva dona es diu Mylène Bigatà—, ha estat un referent de la informació esportiva i del Barça, i a més a més, sense que se sàpiga per què, seguidor incondicional de l’Elx.

El relat del Barça no només s’explica a través de Manolo Vázquez Montalbán, sinó també de l’Antonio Bigatà, d’aquell periodista del Diari de Barcelona que es va atrevir a escriure que Felip V havia tornat a Catalunya el 6 de juny de 1970, quan Guruceta va xiular un penal contra el Barça per una falta fora de l’àrea en un Barça-Madrid. Així ho va explicar Enric González, un periodista fora de sèrie i també periquito de tota la vida que esmenta Bigatà, Àlex J. Botines i Vázquez Montalbán com els autors de la mística del Barça.

A Bigatà li agradava escriure del Barça sempre que podia, sobretot quan no era director, i anar a veure les finals del seu equip, alguna vegada fins i tot amb la cara pintada de blaugrana, mostra de la seva condició de culer de soca-rel i antimadridista declarat, especialment crític últimament amb el poder de Florentino Pérez. Va acabar essent un lúcid columnista després d’haver estat un cronista pioner i, entremig, haver discutit cada jornada amb el madridista Joaquín Estefanía. Ho podria explicar i segur que ho explicarà algun dia Walter Oppenhaimer.

No sempre estàvem d’acord quan darrerament comentàvem l’actualitat del Barça. A vegades, des del respecte reverencial que li tenia, fins i tot em permetia discutir amb veu baixa sobre la diferent manera de jutjar els directius i els jugadors blaugrana i també sobre el victimisme del Barcelona. No ens vam barallar mai perquè l’Antonio sabia que, si jo soc com soc, és perquè ell em va ensenyar a ser d’aquesta manera a la redacció d’El País. Aquest dissabte vaig arribar a pensar que si el Madrid havia empatat contra el Vila-real era perquè l’Emilio i el Walter em van dir que t’havies mort. Et ploro, estimat Antonio, mentre t'imagino feliç per veure la llum cegadora d'Ansu Fati.