Tenir llet

El 17 d’octubre de 2004, a Santa Coloma de Farners, dintre dels actes del Primer Simposi Joan Vinyoli, es va celebrar un gran recital amb poetes d’arreu. Fou un acte llarg on cadascú connectava versos de Vinyoli amb la seva poètica personal, de manera que s’hi va poder veure una miríada de Vinyolis diversos, com molt bé explicà aleshores Bernat Puigtobella en una crònica publicada aquí, al Quadern.

Jo hi vaig llegir un poema del llibre A hores petites (Editorial Crítica, 1981), que m’agrada molt, titulat ‘Contra el no-res’ i que comença així: “Cal fer lloc en nosaltres a les coses / perquè siguin parets contra el no-res / que ens dóna vidres per calmar la fam / i per la set ardent llet verinosa”.

Després del recital, amb una colla, vam anar a la Taverna de Castanyet a remullar la gola i ens van fer molta gràcia les tassetes de ceràmica en les quals servien la ratafia perquè eren com petits porrons en forma de mamelleta: tant podies xarrupar per la vora de la tassa com beure a galet pel petit broc foradat que representava el mugró. Feliços de la troballa, vam convertir l’objecte en una mena de talismà, i repetírem l’eixarm d’en Vinyoli: “... i per la set ardent llet verinosa”.

Aleshores, amb en Joan Vinuesa, la Neus Dalmau i la Maria Casassas, tots ficats a dins del cotxe d’aquesta última, vam decidir que, la tornada a Barcelona, la faríem a la inversa, i vam tirar muntanya amunt, sense mapes ni GPS, confiant que l’atzar ja ens duria a bon port i que així allargaríem l’aventura. De manera que, després d’un bon tros de pujar per una pista, vam anar a petar a una gran masia, un cau de bandolers del segle XVII, i ens vam aturar a parlar amb el masover, que ens va ensenyar algunes joies del conjunt, com la capella, on hi havia, ni més ni menys, una meravellosa Madonna Lactans, és a dir, una imatge de la Mare de Déu alletant. En aquell cas, el pit de la marededeu llançava un raig de llet a Sant Bernat de Claravall que, des d’una distància prudencial, rebia el doll directament a la boca. Aquí, la força fetitxista del destí se’ns va fer encara més màgica i vam clamar el sortilegi amb més entusiasme: “... i per la set ardent llet verinosa!”.

Finalment, quan fosquejava, vam arribar a Sant Hilari Sacalm, on vam decidir aturar-nos a sopar. Vam entrar en un bar a menjar i, entre l’enrenou de la cantina, ens va cridar l’atenció la televisió, on, casualitat de les casualitats, parlaven del Congrés Espanyol de la Lactància Materna.

La tradició popular sempre ha considerat que una dona que produeix llet és afortunada perquè pot alimentar un nadó o, fins i tot, fer de dida. És per això que, del fet de tenir sort, en diem “tenir llet”. Aquell dia vinyolià de 2004, nosaltres vam acumular tanta llet, vam trobar tants amulets i senyals, que vam poder consumar els nostres versos insígnia i deslliurar-nos del no-res. Contra la llet verinosa del buit, el món ens va brindar litres i litres apotropaics de llet antídot. I encara duren.