‘Europeus africans. Una història per explicar’, d’Olivette Otele: La càrrega del racisme

La diversitat racial és encara una qüestió conflictiva... per als europeus. Tant hi fa si parlem de la llibertat creativa de sèries d’èxit com els Bridgerton o de la contrastada erudició sobre la Roma clàssica de la historiadora Mary Beard; posar en qüestió la “blancor” del continent encara es viu com un dol —amb les seves cinc famoses fases de negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Tanmateix, resulta absurd presentar Europa com una entitat impermeable a la mescla, o intentar reduir-ho tot a episodis anecdòtics o exòtics.

Sense necessitat de retrotraure’ns als orígens de l’homonització i a les successives onades migratò­ries des del bressol africà, el Mediterrani ha funcionat sempre com un pont facilitador del contacte entre les seves ribes. Les xarxes comercials posteriors, ja d’ambició global, van canalitzar nous intercanvis comercials —esclavitud i tràfic inclosos—, culturals i humans. Amb moments de més o menys tolerància religiosa i/o política, l’altre sempre ha viscut entre nosaltres.

Olivette Otele (1970), nascuda al Camerún, educada a França i actualment professora a la Universitat de Bath, exemplifica a través de la seva biografia i de la seva obra aquesta rica i complexa identitat fruit de la mescla. Primera dona negra a ocupar una càtedra d’història al Regne Unit, els seus estudis sobre l’esclavitud i el seu llegat l’han convertit en un referent gràcies a una extraordinària capacitat per compatibilitzar diverses eines metodològiques i interpretatives, tot posant-les al servei d’una prosa especialment sensible vers la cultura, els subalterns i la comparativa.

Resulta, per tant, un luxe que la selvatana Peu de Mosca s’hagi atrevit a publicar Europeus africans, amb una edició excepcional —tapa dura i coberta amb El màrabit de Josep Tapiró— i una encertada traducció d’Elena Ordeig. Perquè, a més d’estar cridat a convertir-se en un clàssic de la historiografia internacio­nal, el llibre arriba en un moment oportú, com han demostrat les recents polèmiques sobre el nostre passat esclavista o sobre la integració i la gestió de la identitat dels catalans —i especialment les catalanes— no blancs.

Otele construeix una sèrie de capítols cronològics des de l’Imperi romà fins l’alineació dels nòrdics d’origen somali en el present, passant per episodis situats a Àl-Andalus o a l’Anglaterra victoriana. Cap país europeu queda sense analitzar (dels Països Baixos a Rússia, de Dinamarca a Grècia) i sempre amb un ull posat en la contemporaneïtat, convençuda que la història ha de ser útil, a més d’erudita i crítica. Incloure els vincles entre les dues ribes no és una simple qüestió de justícia, sinó també d’ajustar el relat història a la realitat del succeït: des de la literatura (dels Dumas a Puixkin) i l’economia (les riqueses bastides sobre l’espoli i l’explotació de l’altre) fins a la cultura (del rei Baltasar a la nostra música) i l’actual geopolítica. Només assumint la centralitat del racisme es podran entendre les ferides del passat i potser facilitar que els europeus africans del segle XXI puguin combatre les actuals discriminacions, tot “reconfigurant els discursos sobre la raça, el feminisme i les seves pròpies vides”.

Europeus africans. Una història per explicar 

Olivette Otele 
Traducció d’Elena Ordeig
Peu de Mosca. 300 pàgines. 22 euros