Un nou cànon de la literatura catalana al món

La literatura catalana va tocar el cel fa un mes i mig al gratacels 20 Fenchurch de la City de Londres. Al mirador del polèmic edifici dissenyat per l’arquitecte uruguaià Rafael Viñoly, entre les plantes de l’Sky Garden, Eva Baltasar s’asseia a taula amb la seva traductora, els seus editors catalans i anglesos. Es feia de nit i s’esperava el veredicte. A la sala i a través de la retransmissió per Youtube. Va anar d’un pèl que la novel·la Boulder no guanyés el Booker International. Era mèrit de la novel·la, naturalment, però també d’una capacitat de projecció de la literatura catalana al món com no s’havia produït mai. És una qüestió de qualitat, d’eficiència del sistema, de consolidació de l’Institut Ramon Llull. És l’anglès.

Aquesta projecció no passa perquè sí. Ho determina la presència a fires del llibre, el suport institucional a la traducció, la normalitat amb la qual escriptors catalans fan estades a residències de creació i sobretot l’aposta pel prestigi. Aquella setmana de maig Miquel de Palol havia estat ressenyat com un clàssic contemporani a una de les tribunes amb major reconeixement arreu: el The New York Times. Ara, a la seva edició digital, la revista Granta -una altra tribuna de prestigi consolidat al sistema cultural anglosaxó- ha dedicat un monogràfic a la literatura catalana. Els temps estan canviant.

L’any 2009 una plataforma clàssica de l’alta cultura -La Nouvelle Revue Française- publicava una antologia de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX. Era un cànon. La regeneració d’aquell cànon l’evidencia aquest número de Granta. No han passat tants anys, però la percepció de la literatura catalana s’ha capgirat. S’ha sincronitzat amb les noves sensibilitats del present. És l’empelt entre dues fases d’evolució de la cultura catalana. De la Normalització a la Internacionalització amb la Fira de Frankfurt i 300.000 exemplars venuts en alemany de Les veus del Pamano com a punt d’inflexió. “El cànon de l’escriptura en català està florint”, es pot llegir a la presentació que acompanya les traduccions. Ho demostren les set peces d’aquest monogràfic.

Els responsables de la revista han triat els textos. Havien de ser inèdits o, en tot cas, que no s’haguessin publicat en anglès. La tria revela quina és la lectura literària que es fa de literatura catalana quan es llegeix nord enllà. També el pes que hi té la literatura escrita per dones. Si es vol descobrir la tradició, el referent clàssic és Montserrat Roig. Es reprodueix un fragment d’El temps de les cireres, la traducció de la qual l’ha fet Julia Sanches i que aviat publicarà Daunt Books. La veu poètica que els ha sotraguejat és la de Dolors Miquel, de qui pot llegir-se una prosa poètica traduïda per Peter Bush.

Si Bush ha estat una peça clau de la difusió de la literatura catalana -traduccions de Víctor Català i Josep Pla o tants altres-, el seu relleu l’estan agafant traductores com Julia Sanches o Mara Faye Lethem. La revista publica una conversa entre elles dues. A les dues els han preguntat sovint per què tradueixen del català. “La meva reacció instintiva sempre és respondre per què no en català?”, diu Sanches. Mara Faye també incorpora a la resposta la seva commoció emocional per la història de resistència del català. Ella tradueix dos textos que es publiquen al número: un fragment de Profecia de Raül Garrigasait i un altre d’Els dics d’Irene Solà. Sanches també en tradueix dos: el fragment de Montserrat Roig i un de La possibilitat de dir-ne casa de Marta Orriols. Finalment el número inclou també la traducció d’una conversa entre les dues autores amb major projecció de la literatura catalana: Solà i Baltasar.