Les tares dels altres

Rabelais es va divertir força tot citant llibres inexistents. Fos per protegir-se, fos per justificar la part més esmegmàtica del seu humor humanista, va ordir un canemàs bibliogràfic inventat, una coartada per mussolejar i guardar les plomes. Enllà d’obres escatofíliques en llatí, atribuïdes a erudits fantasmals, a Pantagruel (1532) parla d’un volum apòcrif d’Ignasi de Loyola, Le Faguenat des Hespaignolz supercoquelicanticqué, que es pot traduir per La pestilència superescatainacantada dels espanyols. El faguenat és una paraula lionesa per dir la fetidesa dolça i calenta dels fems i, més cap aquí, per anomenar la pudor de resclosit o d’aixella adolescent, però bé podria venir de fouine, la nostra fagina, els nius de la qual fan una catipén que espanta per la barreja de secrecions, d’orina, de cagallons i carronyes.

En qualsevol cas, el títol és magnífic, perquè dispara la imaginació en diverses direccions i té la gràcia, un cop sospesat al seu marc, de ser prodigiosament versemblant. He fantasiejat amb escriure El tuf blèdic dels catalans arxigallinotamentcantussejat i atribuir-lo, indistintament, a l’Albert Boadella, a l’Albert Serra i a l’Albert Campsolines —un amic meu que no escriu mai— per fundar, de propina, el gènere de les albertinades.

L’apocrifília m’enamora, imitar un altre escriptor, amb domini camaleò­nic, i pla més si és per estripar. El popurri mordaç, el plagi intel·ligentment barroer, Proust els va cultivar arran de L’escàndol Lemoine de 1909, una sèrie de pastitxos per explicar la història real d’Henri Lemoine, un enginyer que va aixecar la camisa d’uns quants incauts. Deia que podia produir diamants a partir de carbó i va engalipar sengles personalitats —alts càrrecs de l’empresa minaire De Beers i altres butxacaplens— perquè invertissin en el mètode. Passats alguns fets (presentació a París amb efectes d’il·lusionisme professional, adreces falses, persecucions i algun suïcidi), es va descobrir la tramoia i les accions de De Beers es van desplomar, moment que Lemoine en va adquirir una embosta, esperaria que tornessin a pujar, però el palangana va acabar au violon. Mentrestant, Proust hi trobava un bei literari: es va empescar uns relats que imitaven l’estil dels autors més famosos de França (Balzac, Flaubert, Mi­chelet, Saint-Simon...) i, alhora, aprofità per ridiculitzar la víctima avariciosa de la tracamanya, l’alta societat parisenca.

Manllevar l’estil d’un altre per burxar la parròquia (hi ha fiblades que són homenatges) també és un esport nostrat. En aquesta direcció, Julià Guillamon s’ha marcat una antologia, Els nostres clàssics apòcrifs (Males Herbes, 2023), en què hi ha imitacions sensacio­nals que van de Cerverí el Jove fins a Montserrat Roig, passant per Mercè Rodoreda, Josep Pla, Rosa M. Arquimbau i Josep M. de Sagarra. D’autors desconeguts, aquests papers es van publicar a L’Esquella de la Torratxa, El Be Negre i el Papitu. D’altres van sortir de les entranyes gambirotes de Terenci Moix, Ramon Barnils, Quim Monzó i Sergi Pàmies.