Menys genis

Amb el final de trimestre arriben les notes. “Ha de millorar la presentació” és un clàssic de tots els temps, i en el món literari tenim encara problemes greus de presentació. Vet aquí tres exemples.

Una editorial em demana una frase de faixa per a un llibre i em fan arribar un pdf. L’obro. Encara és el document original de l’autor sense maquetar i té un aspecte poc professional. Els paràgrafs no estan sagnats, és a dir, no tenen l’espai en blanc a la primera línia. Aquest espai no respon a motius estètics, sinó de llegibilitat: permet al cervell distingir fàcilment el final de paràgraf i fa que el lector es pugui anticipar al canvi de tema. Les sagnies no són un caprici.

El document està en un tipus de lletra antipàtic, de pal sec, sense serifa. Diuen que la serifa (el traç que decora els extrems d’algunes lletres) permet al cervell identificar més ràpidament la lletra (per exemple, amb pal sec és complicat diferenciar una i majúscula d’una ela minúscula), tot i que sembla que per llegir en pantalla hi ha qui recomana pal sec. D’acord, potser són manies meves.

Segon exemple. Fa un parell d’anys vaig impartir un seminari sobre diàlegs en una escola d’escriptura. A la primera sessió, abans de res, els vaig recordar molt breument com es puntuen els diàlegs: on i com es posen els guions llargs d’obertura i tancament i on van els espais d’abans i després del guió. Els vaig insistir que s’hi fixessin en els textos que m’entrega­rien, perquè si un text mal puntuat fa de mal llegir, un guió mal puntuat és una catàstrofe. I més d’un em va enviar un diàleg escrit com si fos una llista de la compra: amb guionets curts, espai després del guionet i els paràgrafs del text sagnats sencers.

Tercer exemple. Vaig ser jurat en un premi de novel·la. Alguns candidats, a banda dels crims tipogràfics, les catàstrofes narratives i el delicte d’avorrir fins a les pedres, no havien ni passat el corrector automàtic. Sí, hi ha errors que el corrector no pot detectar perquè són paraules correctes (el típic cas de melena, que no és una cabellera, sinó una “deposició o vòmit de sang negra”), però hi havia faltes de les que sí que es detectaven amb el corrector. I això, senyors, també és presentació.

Presentar un manuscrit de dues-centes o tres-centes pàgines sense haver passat el corrector és una falta de respecte pels qui l’hauran de llegir.

Vivim en un món que valora les aparences fins a l’absurd, però que ignora els mínims estètics per afavorir la llegibilitat d’un text. Els futurs genis literaris potser es pensen que amb la creativitat n’hi ha prou, que a l’editorial ja els arreglaran les barrabassades (i sí, normalment ho faran). El problema és que, per arribar a la fase del corrector, abans t’han de llegir de gust per decidir publicar-te. Així que menys geni i més rigor. No emplataríeu una mai menja exquisida en un orinal brut, oi?, doncs, feu el favor de presentar els textos com cal, per respecte al qui us llegeix i al que heu escrit.