_
_
_
_
L'ESCRITA
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Tristos triggers

Els diàlegs de ‘Serge’, de Yasmina Reza, són excepcionals com el text, carregat d’un humor subtil, de vegades tràgic o hilarant

Reza té una gran capacitat de reproduir la psicologia humana.
Reza té una gran capacitat de reproduir la psicologia humana.

Adoro tot el que escriu Yasmina Reza. Des dels trineus de Schopenhauer fins als déus salvatges, passant per coses que d’entrada mai em cridarien gens l’atenció; penso, per exemple, en L’alba el capvespre o la nit, on retrata Nicolas Sarkozy durant la campanya per a la presidència: com s’ho fa perquè jo, que tinc un interès nul en la política i encara més nul, si no negatiu, en Sarkozy, llegeixi aquest text amb desfici i ganes que no s’acabi?

Aquesta setmana he llegit Serge; el vaig comprar fa mesos, però encara esperava el seu torn a la pila interminable i angoixant de les lectures pendents. Potser no és el seu llibre més brillant, però m’hi entusiasmo. Els diàlegs, que li envejo d’una manera gairebé insana, són sempre excepcionals, esmolats, naturalíssims; s’hi nota que és dramaturga i que té el cul pelat d’escriure frases per ser dites (i cregudes). El text, a més, està carregat d’un humor subtil, de vegades tràgic, de vegades absolutament hilarant, que em fa pensar en aquella cullerada de sucre que ma mare em diluïa amb l’aspirina perquè me l’empassés sense rondinar (aleshores la trobava tan bona que havia arribat a fingir mal de cap perquè me’n donés). Reza igual: et ionquifica.

També hi trobo intel·ligència, una barreja de ridiculització i enaltiment de la intel·lectualitat, perquè realment la nostra part més racional i intel·lectual és admirable i enlluernadora, però també té alguna cosa fora de lloc, antinatural: les abstraccions i els coneixements d’allò més estimulants i inspiradors ens converteixen en animalons una mica extravagants i poc aptes per a la supervivència en entorns salvatges. Si ve l’apocalipsi zombi, ni Barthes ni Schopenhauer no ens ajudaran gaire.

Però diria que sobretot sobretot el que més em meravella de Reza és la seva capacitat de reproduir la psicologia humana, de fer-nos comprensibles les misèries i contradiccions dels personatges, d’aconseguir que empatitzem amb la seva mesquinesa, que també és la nostra, esclar. En definitiva, aquest poder de despertar-nos tendresa per uns personatges (o una espècie: la humana) que de vegades actuen de manera detestable. Serge parla de l’odi i l’amor que coexisteixen en les relacions fraternals. Reza ens fa estimable la naturalesa humana (defectuosa, fal·lible i sempre necessitada d’amor). Destapa els nostres egos repugnants i fràgils, també tendres, d’una manera gens cursi, al contrari, amb ironia, mala llet, humor i intel·ligència.

Darrerament veig per aquí per allà que en psicologia s’ha posat de moda el terme trigger, allò que desencadena una reacció, el botonet que ens fa saltar, el gallet que ens dispara les emocions i l’ego, i que provoca una resposta sovint poc meditada o inadequada. Reza els dissecciona, i quan la llegeixo d’alguna manera em reconcilia amb mi mateixa i amb el món, i també amb els meus tres (o més) tristos triggers. Faríeu bé de llegir-la.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_