La memòria, la història, la ciutat i el país

La memòria és per definició individual. Evoluciona amb la transformació de l’individu, que no la pot controlar. La “memòria històrica”, en canvi, és més aviat un constructe: un artefacte col·lectiu impossible de fer prosperar sense l’ajut de les institucions públiques, que no ho fan de franc.

Hom pot imaginar què seria a França el record de la Primera i la Segona Guerra Mundial (o la d’Algèria) sense l’esforç, any rere any, per obscurir i confondre els hereus d’aquelles gestes glorioses —és un dir—, de trinxeres plenes de senegalesos, desercions, Vi­chy i violència de mercenaris pied noirs. Sense el sacrifici de la veritat històrica. Per aproximar-se a la veritat, els historiadors rastregen als arxius i són capaços de pensar la documentació en els paràmetres que justifiquen la disciplina com a ciència social. La veritat definitiva no existeix —per això ja hi ha la teologia i alguns productes purament ideològics que la recorden. La veritat és provisional, temptativa, sotmesa a canvi, millora i refinament.

No fa pas gaires dies, a Madrid, en la presentació d’un programa per si­tuar grans personatges i esdeveniments del passat espanyol, a la Real Academia de la Historia, la presidenta de la institució va repetir que hem de tenir autoestima pel passat. Hauria valgut la pena demanar-li per què. Un passat impressionant, una part rellevant de la història del món, certament el món hispànic ho és. Ara, cal tenir autoestima per l’enfonsada demogràfica de la població americana del segle XVI, o pels indis peruans baixant a les mines de plata per romandre-hi setmanes senceres? Cal que “sintamos el orgullo por un pasado que ha trascendido nuestras fronteras”, com va afirmar Felip VI? Exaltar el passat no fa cap falta, pensar-hi sí que val la pena.

Passa el mateix amb el tema que avui ens ocupa: el tràfic d’africans que practicaren bona part de les nacions europees atlàntiques amb possessions colonials. La lectura de The Guardian del 13 de març m’empeny a escriure sobre la qüestió de la participació de catalans en el tràfic d’esclaus al segle XIX. Tard o d’hora s’havia de posar sobre la taula.

El millor lloc per guanyar la batalla del coneixement són les aules i la recerca històrica conforme a les regles que la regulen

L’imperi espanyol hi entrà a gran escala tardanament, al capdavall reposava amb més consistència sobre el treball de la població indígena. Hi entrà tard perquè sortia més a compte comprar mà d’obra als qui ja disposaven d’instal·lacions a la costa africana i de logística naval adequada (holandesos, britànics, francesos i portuguesos). Ara bé, contra el que pot pensar el solvent diari britànic i gent poc informada, aquesta discussió no és recent.

A casa nostra aquell negoci infame va sortir de l’armari el 1974, quan el clima polític presagiava un canvi decisiu. No van ser les autoritats qui ho facilitaren, sinó una generació d’historiadors que revisaven de dalt a baix la migrada herència cultural rebuda. Aquell any Jordi Maluquer de Motes publicà l’article “La burgesia catalana i l’esclavitud colonial” a la revista Recerques. En aquest treball esclaridor, el comerç del sucre, la marina mercant, el negoci colonial i l’esclavitud es presentaven com a parts d’un tot, un factor vital per a la prosperitat. A molts aprenents d’historiador aquell treball pioner ens obrí els ulls a una idea més àmplia sobre la gènesi del capitalisme autòcton. Ens feu conscients dels contextos que relacionaven Catalunya als corrents de l’economia internacional.

Uns anys després, remenant papers britànics, vaig localitzar els noms dels vaixells i dels capitans catalans que havien participat en el negoci tan lucratiu de comprar i vendre éssers humans. Ho vaig publicar a Recerques el 1987. Em sembla important remarcar que bona part de la feina col·lectiva que des d’aleshores es feu s’exposà el 1995 mercès a la iniciativa de l’ajuntament de la ciutat, amb Pasqual Maragall com a alcalde, ajudat en aquella ocasió pel comissari Joan Anton Benach, al Museu Marítim a les Drassanes. No era pas un petit reducte que pogués passar amb discreció si no s’hagués volgut ferir les sensibilitats de la hipocresia local. El catàleg, amb textos d’Albert Garcia-Balanyà, Martín Rodrigo Alharilla, Juan José Lahuerta, jo mateix i altres, en dona fe. Rodrigo continuà després amb més dedicació, immers en la tasca de documentar aquell aspecte encara no prou ben conegut. Els resultats són a les llibreries o a la biblio­grafia universitària.

Descobrir mediterranis és sempre interessant. La llàstima és que en aquesta qüestió es tractava de quelcom més ampli: de l’Atlàntic nord i sud, Europa, Àfrica i Amèrica, i les facetes d’aquells mons són inacabables. Picant pedra, suant la cansalada, molts dels historiadors del país encara hi som. Per sort, els historiadors i historiadores no podem perdre gaire temps explicant a la concurrència com n’eren de dolents i avariciosos els nostres rebesavis. Ni podem perdre el temps insinuant de retruc que els comportaments dels avantpassats són una mena de quadern de bitàcola per saber com seran els descendents. Hem d’afinar la punteria i la percepció de les coses envers allò que de veritat ens ajuda a entendre la complexitat del passat en el nostre país i en els que l’envoltaven.

En aquesta direcció, tres observacions. La primera és important: no és cert que la industrialització catalana fos el resultat dels beneficis del tràfic d’esclaus. Si alguna cosa sabem ara és que s’originà en l’acumulació de capitals i la capacitat empresarial interna, de vegades modestíssima (Vilar, Torras, Nadal). El tràfic d’esclaus fou sens dubte una peça decisiva i irrefutable del complex colonial i de les relacions exteriors de l’economia catalana i espanyola. Ara bé, les grans fortunes que a tots ens venen al cap quan se’ns recorda l’eix Catalunya-Cuba eren una peça innegable del gentlemanly capitalism, que dirien Cain i Hopkins si Barcelona fos Londres, del cim capitalista de les finances i les empreses de l’Ibex de l’època, ni més ni menys. No ens podem confondre i desviar la recerca històrica d’allò que és productiu per entendre les complexitats d’una societat en procés de canvi.

Segona observació. Seria interessant estudiar per què el catolicisme pairal fou tan displicent, fred i distant envers el dolor de persones venudes i explotades a les colònies espanyoles, a diferència de la pèrdua de legitimitat per a alguns hereus de la Revolució Francesa, protestants evangèlics, quàquers i filantrops en el món britànic i en el món d’Abraham Lincoln, que empenyeren l’esclavitud vers una extinció inexorable (decretada a Londres el 1833 i a París el 1848).

Tercera observació. Els delictes prescriuen. Si no, les guerres del passat serien inacabables. El coneixement històric, en canvi, no. Té sentit estudiar la batalla de les Termòpiles amb ulls nous, com també la presa de Granada pels Reis Catòlics o les guerres de l’opi contra la Xina. El millor lloc per guanyar la batalla del coneixement són les aules i la recerca històrica conforme a les regles que la regulen. La resta? Gesticulacions