Gemma Ventura: “No hi ha una pedagogia de la soledat”

A diferència de molts nens, Gemma Ventura (el Vendrell, 1990) va acompanyar els seus avis fins que van fer l’últim alè, agafant-los de la mà al llit. De petita jugava amb els cigars que tenien a casa, com si fossin personatges. També escrivia històries en petites llibretes d’amagat dels seus cinc germans. D’adolescent va viatjar amb motxilla per Escòcia i Irlanda carregant més llibres que peces de roba, amb autors com Rodoreda, Zweig o Dostoievski. A Barcelona, Eva Piquer la va animar a publicar els primers relats mentre impartia un taller d’escriptura. Va deixar la feina de mestra per publicar a la revista Catorze i, igual que Piquer, es va endur el premi Pla amb la seva primera novel·la als 33 anys. La llei de l’hivern arrenca amb aquesta escena d’una adolescent presenciant els darrers moments del seu avi i narra com la protagonista s’arma de la imaginació i del món interior per rememorar els seus ensenyaments i altres moments que va viure amb ell.

Pregunta. No l’esbrocaven els seus avis per jugar amb els cigars?

Resposta. No ho recordo, pensarien “aquesta pobra nena està com una cabra”. Jo no m’avorreixo mai, em segueixo distraient amb qualsevol cosa. La vida és molt pobra si només tens en compte el que pots tocar, el que tens al costat.

P. Què va observar dels nens quan va treballar com a mestra?

R. Jo no sé si ara tenen tant de temps per inventar, estan tot el dia programats d’una extraescolar a una altra. És molt important deixar que el nen s’avorreixi i que en aquest espai construeixi el seu propi món. Jo ho feia amb cigars, però un altre ho pot fer amb una ampolla d’aigua: això és el que estimula la creativitat. Fer un llibre és el mateix. El que té la creativitat és que no t’ho donin tot fet.

P. Va estudiar la carrera de magisteri, però des de fa gairebé una dècada exerceix de periodista cultural.

R. Em considero una infiltrada, encara que crec que totes dues feines tenen alguna cosa en comú: cal saber escoltar, convertir un tema en una cosa atractiva per als altres i comunicar-ho de manera fàcil.

P. Com passa d’elaborar relats curts a una novel·la?

R. Vaig estar pensant la trama durant un any, es va anar fent dins meu fins que, en un moment, se’m va escapar de les mans i la vaig haver de redactar. Vaig estar una setmana en ratxa. Me n’anava a dormir a les tres de la matinada i seguia l’endemà a primera hora. Després vaig tenir molta inseguretat sobre si presentar-la al premi, però la meva mare em va insistir amb un fes-ho i punt. Ella m’aguanta i m’acompanya de manera incondicional.

P. Com va ser la mort del seu avi?

R. L’inici és el més difícil en una narració, i jo tenia aquella escena gravada des dels 14 anys, quan es va morir el meu avi patern, a la sala d’estar de casa seva, on atenia els pacients. Em vaig quedar sola mirant-lo. Amb l’altre em va passar igual: l’estava tocant i, de sobte, va parar. Ja està. La gent plorava però jo no, tenia la sensació d’acompanyar-lo: no he viscut la mort com una cosa traumàtica. Al llibre faig com si l’avi de la jove es transformés en un arbre. Ho concebo com que la persona no cap dins un cos: no és més enllà, sinó que és en mi i en els altres. Vaig incloure a la meva firma el cognom Farré perquè ell llegia molt i em va inculcar el gust per la música clàssica.

P. A la protagonista l’envolten diversos personatges a qui uneix una cosa: no volen ser-ne els responsables. Per què?

R. És una obsessió que he vist al meu voltant des de sempre, en mi també: he passat molts anys culpant els altres del que jo no em vaig atrevir a fer. “No tinc temps, els meus pares em van criar així, és culpa de la meva parella…” Crec que són pors que tinc, de creure’t massa el relat que has fet de la teva vida. Podries fer altres coses, però tu mateix has creat la teva gàbia.

P. Però al llibre també esmenta circumstàncies que no podem controlar.

R. Està dedicat a l’atzar perquè és tan generós. Només controlem una petita part del que ens passa, encara que creiem el contrari. M’agrada la sensació que no n’hi hagi i veure la vida com un descobriment, encara que hi hagi moments en què et sentis derrotat. Des que mirava les notícies ens han repetit el missatge que tot està malament, que vindran crisis… Però això no m’ho crec. Et posa en una altra situació vital, viure amb por, passiu, observador. La por fa que no et responsabilitzis de la teva vida, sinó que vagis culpant els altres. He parlat amb astrònoms i genetistes i crec que és un miracle que estiguem vius.

P. Ara torna a viure al Vendrell després d’haver passat per Barcelona, Terrassa o Escòcia.

R. Per mi és fàcil marxar si hi ha un impuls vital, m’he educat en el desarrelament. Admiro molt saber anar-se’n d’un lloc amb poca cosa. Quan vaig fer el meu primer viatge a Irlanda, no sabia on dormiria la primera nit, estava tan il·lusionada que no em feia por, confiava que passaria alguna cosa. Tenia aquesta necessitat d’escapar i de veure que la vida era més àmplia que la del poble.

P. Des de llavors assegura que fa un viatge sola una vegada a l’any.

R. Quan el faig la gent em diu “ai, pobra” o “què valenta”. Jo penso, “quina mirada més pobra”. Ens ensenyen la soledat com si fos una malaltia, per mi és un privilegi. No soc antisocial, però quan viatges sol estàs amb tu. Cal aprendre a conviure amb el que hi ha dins teu, però ens ensenyen el contrari, que sempre has d’estar amb algú. No hi ha una pedagogia de la solitud.