Joan Vinyets: “El lideratge agressiu basat en el masclisme és un sistema fallit”

A Joan Vinyets (Tona, 57 anys) una editorial li va dir que no publicaria el seu llibre perquè estava escrit per un home. Què feia un escriptor advocant per les bondats d’abandonar el masclisme, la competitivitat i l’agressivitat en el lideratge i apostant per “feminitzar el món”? Això no ho havia de dir una dona per convèncer la resta de dones? No va ser fins que va arribar l’editorial Eumo que aquest doctor en Comunicació Social per la Universitat Pompeu Fabra i llicenciat en Antropologia, que actualment lidera projectes d’experiència del pacient a l’Hospital de Sant Joan de Déu, va poder publicar Un món en clau F. El seu és un assaig que defuig l’essencialisme biològic entre homes i dones per aportar exemples pràctics per construir un univers de “nous bons homes”. Un text ple d’estudis i exemples pràctics per convèncer, sense importar el gènere a qui s’adreci, que l’economia del bé comú funciona per sobre de la dels actius financers. Un manifest, també, per seduir els empresaris davant aquest canvi de paradigma: “Ho havia de fer així perquè ells provenen d’una cultura molt basada en la dada d’aportacions i no en la bona fe”.

Pregunta. La majoria de dones que publiquen manifestos per la igualtat pateixen ciberassetjament. Vostè n’ha rebut?

Resposta. No pas. Soc conscient de la diferència. No tinc Twitter, però en cap cas he patit una experiència similar. Sí que m’han passat coses divertides. Vam fer una presentació del llibre en una llibreria de Vic i, en un moment donat, un senyor del públic va dir: “El llibre està molt bé i s’han de canviar coses, però de fet aquest món necessita a vegades gent amb pebrots, tios que prenguin decisions”. Em venia a dir: tot això està molt bé, però al final no serveix per a res.

P. I què respon a qui pensa així?

R. Doncs que tot és un problema d’educació i que fa falta molta pedagogia. Que s’han interioritzat uns rols que s’han assumit com a naturals, quan no hi ha res de natural perquè estan construïts culturalment.

P. Aquest és un aspecte fonamental del llibre. Està radicalment en contra de l’essencialisme biològic quant a les diferències de gènere.

R. Sí, la ciència ja ho ha deixat clar: les diferències de cervell entre un home i una dona són mínimes, d’un 3%. Tenim més coses per apropar-nos que per diferenciar-nos. El debat sobre diferències de gènere és purament polític. Ara s’està intentant canviar a través de les quotes. Jo dic que són necessàries, però no són suficients. Científicament, es comença a mostrar que la manera d’ac­tuar masclista, tradicional i de lideratge agressiu és un sistema fallit.

P. Per què ha fracassat aquest model?

R. Perquè és de ximples continuar fent les coses com les hem fet fins ara. El canvi climàtic n’és la prova més evident. I ara s’està començant a quantificar l’impacte que tindrà aquest model cultural en la nostra salut mental. Aquestes formes de treball impositiu, depredador i agressiu sobre treballadors esgotats costarà bilions a tot el món.

P. I com s’arregla aquest model?

R. Amb educació i un nou marc legal i econòmic. Al llibre poso un exemple pràctic. No hi ha entorn més masculí que una plataforma petroliera. Allà hi ha un lideratge cultural molt masculinitzat i jerarquitzat per l’elevada presència d’homes. Fa uns anys, es va fer un experiment incorporant les maneres de lideratge femení. Pràctiques que posaven més èmfasi en l’empatia, més horitzontals i més centrades en el benestar del treballador que a manar-lo. Es van reduir els accidents un 80%.

És de ximples continuar fent les coses com les hem fet fins ara. El canvi climàtic n’és la prova més evident

P. Diu que Margaret Thatcher era molt més masculina que Nelson Mandela. Què li diria a qui afirma que “si les dones manessin, no hi hauria guerres”.

R. Que és una frase amb trampa. Això no té sentit si tenim dones amb poder que intenten reproduir els models de lideratge masculí més agressiu i que s’inspiren en el model autoritari del passat. Les escoles de negocis per a mi encara són molt culpables d’això. Et venen a dir que si tu vols progressar en la carrera professional, has de reproduir uns models que són tradicionals basats en el lideratge masculí agressiu, quan cada cop hi ha més elements que demostren que és al revés.

P. Ha treballat en molts projectes d’innovació a tot el món. Hi ha una aposta sincera per aquest canvi de paradigma?

R. Costa, però està germinant. M’agrada molt posar l’exemple de les governants durant la crisi de la covid. Si mandatàries com Jacinda Ardern van marcar la diferència, va ser perquè ho van assumir buscant l’empatia, situant-se en el lloc de l’altre. En entendre què és el que preocupa el ciutadà. Van fer unes actuacions per donar resposta, i no des de la imposició o per millorar la imatge, com van fer Pedro Sánchez o Emmanuel Macron, que van fer rodes de premsa amb els militars al darrere.

P. En aquells moments crítics ells volien transmetre una imatge de batalla.

R. No hi havia voluntat d’entendre res. En països com Finlàndia, Dinamarca o Nova Zelanda es van situar al nivell del ciutadà. Es van fer rodes de premsa a les escoles, van parlar amb nens. I en un moment en què algú manifestava que tenia por, elles van dir: “Nosaltres també, però de la mateixa manera que tinc por, tinc molta confiança que, com a societat, amb els coneixements que tenim, ens en sortirem si col·laborem i ens ajudem”.

P. Denuncia que el sistema polític, però també el cultural i econòmic, pensa més en els beneficis que en les persones.

R. Arriba un punt on guanyar més diners no ens fa més feliços. Els països on la gent se sent més feliç són on hi ha més distribució de la riquesa. Espanya és un dels països on els ajuts es redistribueixen més malament. La Unió Europea ho ha denunciat: aquí, al final, surten més beneficiats els rics.