Pol López: “No m’interessa marxar, m’agrada molt la ciutat”

És una de les cares més reconeixibles del teatre, del cinema i de la televisió a Catalunya. No para. Actualment està al Lliure de Gràcia amb Hedda Gabler, a l’abril estarà amb la seva companyia (Solitària) al TNC amb Mal de coraçon i dues pel·lícules estan a l’espera d’estrenar-se. Però, sobretot, aquest diumenge trepitjará per primera vegada la catifa vermella dels Premis Gaudí, com a candidat a millor actor protagonista per Suro, una de les favorites, amb 10 nominacions. La pel·lícula explica la història d’una parella que ha superat la trentena, de ciutat, ella [Vicky Luengo] embarassada, que se’n van a viure a una masia (que ella, arquitecta, ha heretat i reformarà) al mig del bosc, a l’Alt Empordà, amb hectàrees i hectàrees d’alzina surera. La lleva del suro, feina en la qual l’Ivan (el personatge de Pol López) s’implicarà de valent, destaparà qüestions com el caciquisme, les contradiccions de classe, l’explotació d’immigrants o la crisi de parella.

Pregunta. As Bestas, Alcarràs, Suro... Què té el món rural? No s’haurà convertit en una moda urbanita, oi?

Resposta. A mi sempre m’han interessat les històries que s’emmarquen a la natura, que remeten a coses més antigues, en diàleg amb els elements. Fa que, incoscientment, em semblin més profundes i més misterioses. Després hi ha alguna cosa atzarosa que ha fet que coincidim les tres pel·lis. El projecte del Mikel [Gurrea] té sis anys, la Carla Simón, amb Alcarràs, dos, As Bestas també és antic... La pandèmia també ens ha fet plantejar-nos aquestes qüestions: fugir de la ciutat... I no oblidem que estem arribant al límit, ens estem extasiant a les urbes.

P. Cal marxar, doncs?

R. A mi no m’interessa marxar, de moment. M’agrada molt la ciutat, estar en un entorn on sempre passen coses, però no sé si és ben bé el que mola o no.

P. El seu personatge diu: “Ja se la poden quedar els turistes, la ciutat”. Això és una claudicació?

R. Jo crec que hem de trobar les escletxes, perquè sinó és com perdre la batalla. La gràcia està en intentar apropiar-se de la ciutat, dir: “És meva, la recorreré, utilitzaré els espais com em sembli i li donaré vida a la meva manera”.

P. Se sent identificat amb el teu personatge?

R. Sí i no. Em va costar bastant apropar-me a certes maneres seves d’afrontar conflictes, entendre certes coses que fa, com resol certs conflictes... Jo ho faria d’una altra manera. La gràcia és que tot i ser un entorn que puc tenir molt proper, és una persona molt diferent a mi.

P. Les conviccions dels protagonistes canvien, al llarg de la pel·lícula.

R. Van basculant. La història és complexa: canvien les opinions i afloren certes actituds que tenien a dins. Ell, per necessitat, per sobreviure, ha hagut d’erigir-se en capataç, en terratinent. I certes idees o mirades (més urbanites) ens poden mostrar aquesta actitud com poc respectuosa, però un cop estàs allà no sé si hi ha altres maneres de fer-ho. Hi ha conceptes, idees, paraules que et fan una mica de basarda: ell ha d’establir la seva autoritat davant dels treballadors del suro, però no li agrada aquesta paraula: autoritat. De vegades tenim una mena de rebuig pel concepte ‘autoritat’: està tan viciat per la manera en què l’utilitza la gent que té, realment, autoritat, que no sabem apoderar-nos-en i utilitzar-la bé. La paraula ha quedat pervertida.

Si no entens la psicologia d’un personatge, no el pots interpretar

P. A Suro veiem molta quietud, molts silencis, molts primers plans... És molt diferent aquest cinema del teatre?

R. Molt. T’has de fer un treball previ molt intens per entendre les raons internes del personatge, purament psicològiques; estructurar-te molt el seu pensament, omplir temps de la teva vida pensant en aquesta persona, quines decisions pren, per què les pren. Hi ha com molt de jugar a crear una persona en un terreny imaginari, parlar molt amb la Vicky [Luengo] i amb el Mikel [Gurrea], cal fer un exercici de suggestió per entendre aquesta persona (si no l’entens, no pots fer-ho!). I llavors ja pots aguantar aquests primers plans.

P. Més que en el teatre?

R. D’una manera diferent. El que estem fent ara [Hedda Gabler] s’aproxima molt al cinema en aquest sentit: tenim el públic molt a prop, com si estiguessim en un primer pla.

P. Ve de fer un Dostoievski i ara està fent un Ibsen, ha fet sèries de comèdia, teatre d’allò més variat. Ha fet personatges molt diferents. És difícil no encasellar-se?

R. Un actor ha de fer-ho tot. És la gràcia. Agafar personatges que se semblen a tu, que estàs convençut del que senten, el que pensen... em sembla una cosa molt avorrida, no és la meva feina. M’agraden gèneres difernts, persones diferents a mi.

Agafar personatges que se semblen a tu, que estàs convençut del que senten, el que pensen... em sembla una cosa molt avorrida, no és la meva feina

P. Tot ho pot compaginar... Com ho porta?

R. Em sento afortunat, no puc dir una altra cosa. Em venia molt de gust canviar de rotllo: Crim i càstig [on ha interpretat Raskólnicov, al febrer i al març] eren quatre hores, a la sala gran del Lliure, intensíssimes, era duríssim... però guapíssim. Això [Hedda Gabler] és una hora, però d’una densitat, d’un volum, amb un llenguatge que juga a fer algo cinematogràfic. Que bé poder fer això ara...

P. Com veus el cinema català? Fa molt pocs anys estava enfonsat...

R. Aquest any respondre a aquesta pregunta és molt fàcil, perquè trobo que ha estat molt bo. Som un país petit i hi ha el pressupost que hi ha per cultura. El que em sorprèn és que s’aixequin pel·lícules amb tanta qualitat amb tan pocs calers. El talent que hi ha és loquísimo en temes d’ofici, directors de foto, muntadores... Cal aprofitar-ho, s’ha de donar més suport econòmicament des de Cultura. Hem de demanar una mica més, no?

P. És la seva primera nominació als Gaudí...

R. Sí! Mai he estat nominat. Em fa moltíssima il·lusió, ho visc exactament així: feliç com un nen. Això reconeix el treball i només estar nominat ja és una celebració, vull dir, el tòpic és cert. Després, evidentment, fantasiejo amb guanyar, no crec que hi hagi cap persona-humana que no ho faria, però... Que bé, estar nominat, quina il·lusió!