Marc Artigau, escriptor: “El català ha de ser la llengua en la que ens ho passem bé, una cosa de país normal”

Un home puntual. Un autònom cultural. Un professional organitzat. Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 38 anys) és tot això i molt més. Va guanyar el 51è premi Josep Pla, ha triomfat amb l’adaptació d’El petit príncep i Les tres germanes entre d’altres, omple el teatre amb Pares normals, és col·laborador radiofònic, prepara una obra de teatre, L’illa deserta, al juny a la Villaroel, i treballa en una pel·lícula de dibuixos animats. Ara publica un nou llibre, Aurora, amb Destino, on la vida de l’Àngel queda lligada per sempre a l’Aurora i als coralls vermells. Aquest llicenciat en Direcció Escènica i Dramatúrgia per l’Institut del Tea­tre de Barcelona diu que l’any que va passar estudiant Humanitats va ser un dels millors de la seva vida.

PREGUNTA. Dramaturg, poeta, escriptor. Es poden fer tantes coses?

RESPOSTA. Sí, t’has d’organitzar molt bé, tenir prioritats. Treballo per projectes.

P. És millor adaptador que dramaturg. Li molesta aquesta afirmació?

R. No. Ser adaptador em fascina perquè és entrar en la respiració d’un altre autor. Finalment, si tindran cap interès les coses que escrivim, ja ho veurem. Soc molt dolent per avaluar la meva feina perquè tinc l’ego molt a prop. Consideren que soc millor adaptador… doncs em sembla bé. Intento treballar honestamentent.

P. El gener del 2022 tenia cinc obres a la cartellera catalana.

R. L’any passat hi va haver moltes reposicions i semblava més del que era.

P. Ha escrit una trilogia amb Jordi Basté sobre el detectiu Albert Martínez. Com s’escriu un llibre a quatre mans, i a més amb el seu cap de la ràdio?

R. Em va molt bé el teatre perquè és una feina d’equip, com passa a la novel·la. Amb Basté pactem una estructura conjuntament, i ell explica la història des d’un personatge i jo des d’un altre. Compartir històries és el que em fa més feliç. Escriure teatre és ser generós, més que en una novel·la. La recepció del teatre és molt més dura o gratificant que la d’un escriptor. Veure la platea rient, com passa a Pares normals, és una droga, se’t dispara la dopamina. Amb la novel·la no estic present en la recepció.

P. Què passa amb els musicals en català? Per què, per exemple, Golfus de Roma no va funcionar del tot malgrat el tuit d’una de les seves protagonistes, Mercè Martínez, que alertava a les xarxes: “On són ara tots els que es queixen que no hi ha musicals de gran format en català”?

R. No ho sé. Crec que s’explica a través d’una política cultural que durant un temps no ha anat per on havia d’anar. Els meus referents de la infantesa són en català, però ara és veritat que lluites contra el món, contra Netflix. Els adolescents tenen milers de referents i la majoria no són catalanoparlants. El que han fet sèries com Merlí i Polseres vermelles d’ensenyar el català a fora és d’un valor incalculable. Hem d’apostar per la ficció en català i que la gent entengui que el català és un pont i una font de plaer. La llengua catalana ha passat de ser de consum a ser acadèmica. Els alumnes parlaran en català, però després amb els seus col·legues parlaran en castellà. El català ha de ser la llengua en què ens ho passem bé, una cosa de país normal.

P. Aquests anys d’estancament cultural estan relacionats amb anys d’estancament polític?

R. Un amic productor em fa aquesta reflexió molt trista: si una obra es produeix en castellà, el catalonoparlant hi pot seguir convocat i el castellà també. En una obra en català, el catalanoparlant se sentirà convidat, pero no tots del castellà. Ara ha canviat, en l’últim mandat han augmentat el pressupost en cultura, hi ha una aposta.

P. El teatre continua patint.

R. M’espanta que hi hagi hagut un canvi d’hàbits, però és veritat que hi ha hagut espectacles que van molt bé com La trena. Crec que de mica en mica recuperarem la normalitat. Es fan coses molt interessants.

P. Va rebre el Pla i va dir que li feia “tristesa i ràbia” viure en un país “on hi ha presos polítics i el govern legítim de la Generalitat està exiliat; d’aquí a uns anys tindrem vergonya del que està passant”.

R. Això va fer que Manuel Valls m’escridassés. Passat el temps, considero que l’independentisme va cometre molts errors, un d’ells és enganyar, però tot i enganyar mantinc les declaracions al cent per cent. Sí que em sento decebut, però considero que en un Estat propi es vetllaria millor per la llengua. Per mi, l’Estat espanyol no és un enemic, és un germà, però no puc entendre que no es pugui fer un referèndum.

P. Què faria l’escriptor Artigau amb tots els minuts que li ha robat la Renfe?

R. Crec que podria fer moltes coses. Soc molt puntual, m’angoixa molt que em facin perdre el temps perquè la vida és molt curta. Es pot fer molt llarga, però quan arribes al final penses que podries haver fet més. A la Renfe són uns genocides del temps. Cada dia roben minuts de moltísssimes persones. Jo no tinc cotxe. El meu pare era mecànic, a casa el cotxe era un element de culte, la manera de matar el pare va ser renunciar al cotxe. Els trens em van molt bé per llegir.

P. Per què una obra d’adolescents ara, Les altres?

R. He agafat l’adolescència amb els pecats capitals perquè és un moment en què es porten molt més al límit: la ira, l’enveja, l’avarícia, la mandra, la gola, la luxúria… He fet una comèdia en deu escenes i una de nova sobre llenguatge. Un dia, fent classe a l’Escac, em vaig adonar que no els entenia. L’altre dia: “això em fa FOMO” (fear of missing out). A l’acabar el curs em van regalar un diccionari. És un tema que m’agrada, és una malaltia transitòria. I estic tan content d’haver sigut adolescent en una època analògica. Hi ha un llibre de Lolita Bosch que parla sobre el bullying; es diu La ràbia, i explica que quan sortia de l’escola i arribava a casa estava en un lloc segur. A casa ningú et podia fer res. Ara no. T’arriben missatges. El concepte d’intimitat ha canviat per les xarxes socials. L’ús que fas de la teva privacitat és cada vegada més important. Cada vegada m’interessa més escriure sobre aquest xoc generacional. Pasolini deia que cada 20 anys s’acaba el món, crec que ara cada vegada més.

P. Per què Aurora?

R. És una novel·la fosca, inquietant, on el lector trobarà certes incomoditats perquè volia parla d’un tipus de família i d’una relació completament tòxica. La novel·la és la vida de l’Àngel i la seva relació amb la seva mare. La literatura ha de buscar la incomoditat intel·lectual i emocional.