_
_
_
_
crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Triomfador’, de Joan Jordi Miralles: Les zones fosques

La novel·la versa sobre els lligams malaltissos que condicionen l’existència d’uns adolescents en un internat de joves aspirants a l’esport d’elit

Disciplina i trampes, temor i fatalitat, soledat i frustració en el bulliciós laberint d’un internat esportiu, semblant al de La Masia.
Disciplina i trampes, temor i fatalitat, soledat i frustració en el bulliciós laberint d’un internat esportiu, semblant al de La Masia.Carles Ribas

Un lector format en la premsa esportiva podria cometre l’error de creure que Joan Jordi Miralles (Osca, 1977), a Triomfador, ha volgut denunciar l’altra cara de l’esport, el que no apareix en els titulars de les notícies, les coses que passen entre els bastidors d’un centre de formació per a joves aspirants a esdevenir professionals del futbol o del bàsquet, el menyspreu, l’odi i la violència que estructura les relacions dels adolescents privilegiats —o potser no tant— que estaven interns a La Masia a principis dels anys noranta. Un lector més literari, però, no trigarà a adonar-se que Triomfador és una novel·la sobre els lligams malaltissos que condicionen l’existència d’uns adolescents en un internat —sobre l’instint de supervivència i l’afirmació de la personalitat en un àmbit sotmès a la crueltat psicològica i física—, o sobre l’aprenentatge fatídic del fracàs de les il·lusions, o sobre la disciplina i les seves trampes, el temor i la fatalitat, la soledat i la frustració.

És veritat que el territori on es desenrotlla la novel·la és el bulliciós laberint de l’esport d’elit i que se centra en els esforços indispensables, i en la successió de rutines, que calen per cultivar una vocació i un talent, però no ho és menys que Joan Jordi Miralles posa èmfasi en els trastorns i les manies i en els aspectes més desagradables de l’espècie humana. És especialment delicada i esgarrifosa la tortura i la mort d’un hàmster a la seva gàbia, en els primers capítols, com si es busqués imprimir el to d’un sabor amarg que no cessarà d’estendre’s dramàticament arreu, com si preparés el lector per a escenes com la següent: els veterans de la residència agafen el company d’habitació del protagonista de Triomfador, l’Ulisses, i fan que “s’agenolli a terra i vomiti el sopar. Com que s’hi nega, li peguen calbots. Al final, cedeix. Es posa dos dits fins la gargamella i vomita una pasteta de saliva i sucs gàstrics barrejats amb verdura, carn i derivat làctic”. Després l’obliguen a tornar-s’ho a empassar, sense fer servir les mans, i, “com un gosset, acota el cap, olora la gitarada, la llepa amb ois i a continuació intenta aspirar-la entremig d’arcades”. Mentrestant, com l’Ulisses, que “no pot evitar gaudir de l’espectacle” i se sent alleugerit —el dia abans ell havia sigut la víctima— perquè “compartir vicissituds i humiliacions farà que tot sigui més senzill”, el lector se sent pitjor com a ésser humà, sens dubte, però alhora experimenta també el goig de llegir.

Les sevícies i ofenses creen una atmosfera claustrofòbica, fosca i tortuosa, en un text cru amb domini mil·limetrat del ritme

No són poques les sevícies i les ofenses escampades al llarg del text, i que creen una atmosfera claustrofòbica, fosca i tortuosa, tan sòrdidament centreeuropea com una pel·lícula de Michael Haneke o Lars von Trier, però enlloc no està escrit que un argument cru hagi d’estar orfe de virtuts compositives: Joan Jordi Miralles ha escrit una novel·la amb un domini mil·limetrat del ritme, que es va desplegant amb un crescendo inoblidable, i que també podria rebre el qualificatiu de magnífic, suggerint, mostrant o ocultant els fets, o alentint l’escena fins a l’insuportable, o infonent-li una velocitat altíssima per aconseguir que el lector vagi omplint amb els seus propis malsons les zones fosques que s’hi generen. És difícil construir un relat tan fred i que alhora faci tan versemblant i feroçment humana qualsevol forma d’agressivitat, de monstruositat o d’anomalia moral: potser es deu a la manifesta capacitat de Joan Jordi Miralles per localitzar bellesa en el fracàs, o per saber mesclar naturalment la imaginació i la pietat, o per plasmar peripècia rere peripècia —podria ser la conclusió de l’Ulisses després de l’experiència viscuda a La Masia— el que deia Maeterlinck i que Musil cita al començament de Les tribulacions del jove Törless, una novel·la d’internat que pot venir a la memòria mentre es va llegint Triomfador: “Ens afigurem que hem descobert una cova secreta plena de tresors meravellosos, i quan tornem a la llum del dia ens trobem a les mans pedres falses i esberles de vidre; i, amb tot, el tresor brilla encara en la fosca, immutable”. Artífex d’una de les narratives més incòmodes del panorama actual, la publicació de Triomfador hauria de servir perquè a la fi se sabés el que alguns lectors, i potser algun llibreter, ja saben d’ençà que el 2014 van llegir Una dona meravellosa, que els llibres de Joan Jordi Miralles són literatura en estat pur.

TRIOMFADOR

Triomfador 

Joan Jordi Miralles 
Males Herbes, 2023
208 pàgines. 18,05 euros

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_