MARGINALIA
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

L’ablació no discutida

Per què no s’ha discutit el caràcter sacrificial de la praxi hebrea, tan allunyada del bateig del cristianisme?

L’excisió de la pell que voreja el gland dels mascles és una pràctica absolutament consolidada en la cultura hebrea. Bartolommeo Veneto
L’excisió de la pell que voreja el gland dels mascles és una pràctica absolutament consolidada en la cultura hebrea. Bartolommeo Veneto

És estrany que l’orbe cristià celebri amb tanta alegria el primer dia del mes de gener, tota vegada que aquest és, litúrgicament, el dia de la circumcisió de Jesús, és a dir, l’extirpació o ablació del prepuci, ritu propi del judaisme, no del cristianisme.

L’excisió de la pell que voreja el gland dels mascles és una pràctica absolutament consolidada en la cultura hebrea: l’antiga —és la famosa “aliança”: “Circumcidareu el vostre prepuci, i aquest serà el signe de l’aliança entre jo i vosaltres”, Gen. 17,11— i la contemporània, entre els jueus ortodoxos o no. Sembla que el ritu es va afermar durant l’exili de Babilònia, com un senyal anatòmic que hauria permès distingir els jueus dels gentils. La circumcisió ha de practicar-se normativament al cap de vuit dies del naixement, és a dir, en el cas de Jesús el dia 1 de gener, encara que no hi ha cap prova que nasqués un 25 de desembre, i, a més, llavors el calendari era un altre. El nen circumcidat pertany de ple, per aquesta pràctica ritual, al llinatge, la cultura i la religió hebrees. Passa el mateix en el cas d’altres pràctiques d’excisió corresponents a cultures i religions de les quals sabem molt poques coses, pràctiques conservades a moltes comunitats, per molt que ens repugnin, com a ritu de pas a la maduresa i integració en la comunitat.

Pel que fa en concret a la circumcisió, la pràctica és molt dolorosa, perquè es du a terme en el cos d’una criatura de solament vuit dies (només els nens, en la religió jueva, mai en les nenes). No cal fer més consideracions, escarafalls encara menys: els que han d’opinar són els teòrics de les religions, els etnòlegs i els antropòlegs; literatura especialitzada no en falta, i sempre és bo parlar de les coses amb coneixement de causa. Per exemple: Arnold van Gennep, Los ritos de paso (Alianza Editorial, 2013).

Ara bé, per què l’opinió del uulgus no ha discutit mai, ni abans ni després de l’Holocaust, el caràcter sacrificial —i, per tant, sanguinari— d’aquesta praxi hebrea, tan allunyada de l’innocent bateig del cristianisme? És ben bé que hi ha cultures que ens mereixen més respecte que altres: hi ha cultures africanes, de l’Amazones o d’Oceania, per cas, que ens resulten del tot desconegudes, mentre que el judaisme és una de les bases culturals d’Europa i mare de la religió més comuna al continent. És molt difícil ficar-se en la pell de cultures que ens resulten del tot alienes, cultures que frívolament considerem bàrbares pel sol fet que no són com les nostres: els grecs anomenaven “bàrbars” els pobles estrangers només perquè parlaven una altra llengua i posseïen una altra cultura i una altra religió.

Però els ritus de pas i sacrificials són el que són —diguem un cop més que els únics que ho entenen són els antropòlegs, que descriuen els costums que veuen allà on els veuen, i no entren mai en consideracions morals—; i, en cas que comportin conseqüències greus per a la salut o per al goig, només podran erradicar-se, paradoxalment, eliminant, al mateix temps que els ritus, la complexitat total d’una religió i d’una cultura. És una mena d’“imperialisme” no gens diferent del que van practicar els cristians en terres americanes, en imposar la seva religió i els seus costums entre els indígenes. De passada, en van matar milers.

Encara avui es practiquen rituals més cruels que la circumcisió, com ara el yubitsume japonès (amputació d’una o dues falanges del dit petit de la mà, en senyal de dol). Semblantment, a l’ètnia ndani o dani, de Nova Guinea, els familiars d’un difunt es tallen dos o més dits d’una mà i amb aquests trossos fan un collaret per ornar ritualment l’ésser estimat. Sembla menys greu el tatuatge ritual de moltes tribus, les incisions cruentes a la carn, arrencar-se els cabells en cas de dol, esgarrinxar-se el rostre, flagel·lar-se en senyal de penitència (costum encara viu a les processons pasquals, a Andalusia i altres llocs), perforar-se nas, llavis i orelles, i moltes altres pràctiques amb conseqüències gens, poc o molt greus, que atempten contra la integritat física d’una persona.

Tot això ho fan cultures que anomenem “primitives” a la babalà, en tots els casos menys en el cas de la circumcisió jueva. Primitius, els pobles que són miserables però mantenen rituals vinculats a l’ordre del sagrat? Civilitzats, nosaltres? Qui va generar al segle XX setanta milions de morts, tots innocents en la mesura que eren homes i dones plens de vida: Europa o els pobles “primitius”? On és la civilització i on és la barbàrie? Estudiem primer; després jutjarem.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS