‘Com destruir l’escriptura de les dones’, de Joanna Russ: (No) s’ha escrit un crim
L’escriptora ja va investigar fa quaranta anys com la literatura escrita per dones havia quedat silenciada, marginada
Joanna Russ (Nova York, 1937 — Tucson, 2011) va ser pionera en l’escriptura de ciència-ficció i fantasia femenina, però segurament la seva imaginació desbordant no va trobar cap món més estrany i terrorífic que el propi quan va posar-se a investigar les diferents maneres en què la literatura feta per dones havia estat històricament silenciada, marginada, ignorada o directament aniquilada. L’any 1983 va publicar un dels estudis de referència en el camp de la crítica feminista: darrere el seu provocador títol, Com destruir l’escriptura de les dones, hi ha una feina exhaustiva per detectar els mecanismes conscients i inconscients, externs i interns, legitimats o autonaturalitzats pels quals el cinquanta per cent de la població mundial ha vist sabotejat el seu dret i la seva capacitat d’expressar-se per escrit.
Les desigualtats socials i econòmiques que impedeixen la creativitat, negar l’autoria femenina o demonitzar-la (“indecent”, “ridícula”…), devaluar les seves experiències, estereotipar les que s’atreveixen a desafiar l’statu quo (la recurrent figura de la “neuròtica), pretendre limitar els àmbits a tocar (només temes “femenins”) o acusar de voler apropiar-se de la masculinitat negada (l’heretgia d’abordar assumptes només a l’abast d’ells; “el desig del penis” teoritzat per Freud…), classificar un corpus en una categoria equivocada, el peatge fatal de la impossible conciliació família-obra (Sylvia Plath, Anne Sexton…), la manca de referents per a les noves generacions, la infrarepresentació en associacions professionals, els sabotatges de les mateixes dones (de l’autocensura a la insolidaritat), els errors i les fantasies en la representació de les dones pels homes… al capdavall, Joanna Russ parla d’exclusió, i ens recorda que ningú està fora de perill a l’hora d’esborrar o minimitzar el “diferent”.
La rellevància del missatge deixa en un segon lloc que estiguem davant d’un assaig força acadèmic, pròxim per moments a la tesi doctoral, atapeït de cites i reiteracions (i focalitzades en la literatura anglosaxona), on certs apunts humorístics i irònics venen a oxigenar puntualment el tan indignat com aclaparador flux d’idees i exemples. Amb tot, els aspectes formals no són tan determinants quan mana la condemna d’una injustícia històrica i polièdrica a partir d’una desfilada de textos que en donen testimoni. “La seva prosa no és bella ni diplomàtica”, assenyala Jess Crispin al pròleg, que data del 2018. Ningú va a la guerra pensant, podem afegir, si el seient del tanc resulta còmode.
Han passat quaranta anys de la publicació del llibre i seria d’interès per a tothom que algú l’agafés de base per avaluar quant ha canviat la situació de la literatura femenina i quin grau de vigència continuen tenint, malauradament, els arguments esgrimits. Una mena d’anàlisi comparativa que incorporés les eines actuals dels estudis culturals lligats al feminisme.
La mateixa Russ va entendre que la seva era una obra en marxa cridada a expandir-se de manera col·laborativa des del moment en què les darreres línies ens interpel·len, dient: “Fa un munt de pàgines que miro d’acabar aquest monstre i no me’n surto. Evidentment no està acabat. Acaba’l tu”.
Com destruir l’escriptura de les dones
Traducció de Míriam Cano. Pròleg de Jessa Crispin
Raig Verd, 2022
224 pàgines. 22,95 euros
