Dels Surfing Sirles s’aprofita tot

Amb manca de prejudicis, van aportar poe­sia i una visió sorneguera i punk de la catalanitat, amb tanta mala llet com costumisme. Els Surfing Sirles eren (són?) en Xavi Garcia a la bateria, els germans Uri (guitarra) i Guille Caballero (teclats) i Martí Sales a la veu i la guitarra. L’Uri va morir el juliol del 2013, poc abans de la publicació del seu tercer disc, Música de consum. Tenia 34 anys. Ho van deixar estar. La banda de punk? catalana —la més influent de la història del punk cantat en català— no va ser (és?) un grup convencional; van publicar tres discos: LP (2010), Romaní, semen i sang (2011) i Música de consum (2013), que en lloc de fer continuisme amb el gènere i estirar-lo com un xiclet, el remescla amb d’altres sabors (punk primigeni seixanter, kraut rock, psicodèlia de la costa oest, soul, sorollisme experimental, pop anglès...) amb tanta traça, alegria i gustet que és per sucar-hi pa.

Els Sirles, com en Pau Riba abans, han fet per al rock cantat en català el mateix que Kiko Veneno va fer per a l’espanyol: donar-li una identitat sorneguera i plena de castissisme nostrat, que l’allunya de les fotocòpies anglòfones. El primer disc dels Sirles, LP, té una portada que fusiona Sonic Youth amb un acudit de Barragán. I a dins, les referències a Palau i Fabre i J.V. Foix —sense solemnitat i plenes de costumisme— esquitxen una autopista sonora i crua, plena de bifurcacions i cançons rodones que se’n foten del mort i de qui el vetlla. Les navalles (això vol dir sirla en caló) anaven ben esmolades d’humor, i el sabien fer servir.

Tot és viu fins que es demostra el contrari

Nou anys són quatre dies: els Sirles són notícia perquè el documental Material Sirles: un septenni, presentat al festival de cinema musical In-edit, celebra la seva existència, i els reunirà per a una (darrera?) actuació el 30 de desembre a la sala Apolo. El títol és literal i està ben triat: set anys de bocins de vida dels Surfing Sirles concentrats en 62 minuts, esgarrapats del 2006 al 2013. Tot fet a base de fragments inèdits: actuacions, vídeos casolans en la intimitat i moments tan caòtics i divertits com la mateixa banda. No és un documental convencional, d’aquells plens de bustos que lloen la nostàlgia. La cineasta Lulu Martorell —directora de l’artefacte amb el mateix Martí Sales i en Roger Lapuente, realitzador de clips sirleros— explica que el documental “s’ha plantejat com si els Sirles hi fossin, encara. Perquè nou anys no són res, i aquest esperit de tot és viu fins que es demostri el contrari és el que vam voler”.

Sales explica que “l’esperit era defugir el clàssic format de biopic amb entrevistes al cap de 30 anys, amb gent que va fer una cosa bona fa anys i panys i material d’arxiu. Sempre acabo trobant que el més interessant acaba sent el material d’arxiu. Per què hauríem d’afegir alguna cosa a posteriori? En homenatge a l’Uri hem fet servir les coses que hi havia quan ell hi era”, és la seva reflexió. No hi ha cap fil conductor, i encara menys cronològic: “Aquesta és la gran bellesa d’aquesta pel·lícula”, considera Martorell. Trien fragments dispersos d’entrevistes i els empalmen amb actuacions que van des de sales com Sidecar fins al primer assaig de la banda en una casa ocupada, i a vegades un fragment d’una cançó enllaça amb la mateixa cançó anys després.

Han donat al rock en català una identitat sorneguera, que l’allunya de les fotocòpies anglosaxones

La voluntat, explica Sales, és que el documental “s’expliqui sol. Cada fotograma lliga molt bé amb el següent. Què havíem de fer? Sortir explicant com érem els Sirles? Amb bocins de nosaltres tocant o xerrant ja es veu, com érem”. Afegeix que “hi ha la voluntat de tenir-ho tot en un sol plec. Que tinguis una tria de 60 minuts de tot allò bo, com si algú s’hagués dedicat a garbellar la llera del riu per trobar or. Ha sigut un autosampleig, com el que fa el DJ que té una discoteca increïble i sap empalmar els deu millors segons de cada cançó”.

Els altres dos components de la banda, explica Martorell, “han ac­tuat com a productors. Si ho acceptaven anava a missa, i si no no. I tots vam acabar contents perquè els productors van acceptar el producte. Es van quedar sorpresos i contents amb tot aquest material garrulo i canalla”, riu. Com feliç va sortir tota la parròquia reunida a la sala gran del cinema Aribau, plena de gom a gom: “L’In-edit ha acollit molt bé aquesta pel·lícula perquè en l’àmbit nacional volen més documentals valents, que s’allunyin del format clàssic”, explica la directora.

Hi ha moments d’or pur i conya marinera: com una actuació al Festigàbal, on un amic del públic els insulta amb el crit de “socialdemòcrates!”; o l’Uri amb la colla de Vallcarca, fent una declaració d’independència respecte a Gràcia, amb passamuntanyes i parafernàlia etarra. També de molta tendresa, com una seqüència d’Uri Caballero jugant amb un escuradents entre la boca i el nas que, inevitablement, sí que transmet enyor. “Si no s’hagués mort, aquest moment també hi seria. El dol hi és, però d’una manera inevitable i elegant”, considera Martorell.

Però si alguna cosa vessa el documental són tones d’alegria i ganes de viure. Es percep en moments com una arrossada al Montseny, amb nens i pares, on la banda apareix com una alegre comuna familiar i àcrata. “Fer música, llibres o documentals és per l’alegria de fer-ho, i fer-ho amb els col·legues”, explica Sales, “i és inevitable que es noti que hi ha una família. Entenc que això sorprengui en un món on tot es fa de cara als calés i l’èxit, però no vivim aquesta realitat. La fugim o la combatem, més aviat. Les nostres vides es basen en altres coses, i potser contrasta quan veus biopics de bandes de rock. A nosaltres la indústria musical sempre ens l’ha portada fluixa, i tot allò que hem fet ho hem fet amb aquest esperit d’alegria per fer les coses”, reivindica.

Vet aquí una vegada a Vallcarca...

El germen dels Sirles va sorgir a finals dels noranta, quan Sales es va ajuntar amb el seu amic de tota la vida, l’Uri Caballero, un puntal de l’ambient okupa de Vallcarca. Després d’una temporada primerenca de caos —que Sales narra a la reedició del primer disc com a “boira etílica i crits, descoordinació, perplexitat general, rumba i descontrol”—, van haver de passar quatre anys fins que fessin res de bo. Això ho va fer possible l’entrada del germà petit de Caballero, en Guille, als teclats (un músic amb estudis que aportaria un so clau en el fet diferencial sirlero: l’orgue seixanter amb un peu a l’acidesa dels Doors i l’altre a la de Radio Birdman). La suma de Xavi Garcia, exbateria de la banda hard­core del Montseny Zeidun, on militaven dos psiconautes del rock com Joan Colomo i Dalmau Boada, va consolidar la formació dels Surfing Sirles, un grup que mai ha tingut baixista.

La primera clatellada sonora va ser el 2006: set cançons en un CD col·lectiu anomenat D’aquí a 100 anys no hi haurà alcaldes, amb set cançons, “gravades per la cara, amb un ordinador portàtil, un pal i un cordill”, diu el cantant. El primer dels tres discos, LP (2010, Bankrobber, com la resta) ja el va produir Joan Colomo al seu estudi del Montseny, a través de la connexió Montseny via Xavi Garcia.

El documental, que defuig el clàssic format de biopic, vessa tones d’alegria i ganes de viure

Tot i ser un primer disc, l’etiqueta de punk de garatge a LP (2010) fa curt: eren una banda culta i plena de recursos. En un moment, el del 2010, on la música en català estava dominada per Sanjosex, Mishima, Els Pets, Refree i Roger Mas (és a dir, la continuació del rock català de pavellons i hereus de la Nova Cançó), el seu disc transmet un imaginari català punk i atemporal, amb cançons sobre pijos a Font-romeu, saltamarges vayredians i rumberos, fricandó i pobles plens de velles assassines. Les cançons són tan encertades i orgàniques que semblen contemporànies de les seves influències, i l’humor i la manca de pretensions encara les fan millors.

Els alegres vailets punk de casal havien enriquit el grumoll sònic amb molta varietat estilística i moltes escoltes de la col·lecció de discos del Caballero pare: “El seu pare és un melòman flipant, amb milions de discos, i ells es van formar escoltant de tot. Als deu anys ja eren experts en psicodèlia!”, recorda Sales (i val a dir que, tot i l’aparent desgavell, Sales també té estudis de piano i solfeig).

La navalla ben esmolada

És clar que Sales, llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura comparada —abans de LP ja havia engegat una carrera d’escriptor i traductor— coneixia bé les normes de la poesia com per poder vinclar-les en un cançoner que, amb títols com ‘Pubilla de cuixa forta’ o ‘Romaní, semen i sang’, va propulsar la banda per damunt dels messianisme de pavelló i el tietisme que sovint domina el mainstream del pop-rock en català.

Són cançons plenes de sentit de l’humor, d’una poètica amb un peu en el costumari català i l’altre en l’asfalt i la canya ben tirada. Xurriacades de lletra elàstica i feridora, que alternen la mala llet amb l’afabilitat i un esperit humanista (si en aquesta vida he conegut algú amb sentit de l’humor i ganes de parlar amb la gent, és Martí Sales). A ‘Han atropellat el gat’, convertien Marrameu Torracastanyes en un modern del Nitsa, admirador del beatificat i difunt DJ Sideral. En aquesta versió de la cançó infantil, en Marrameu mor aixafat quan anava a comprar heroïna a Can Tunis (Sideral va ser una figura de culte de l’eclosió de la cultura de club, avui idealitzat, i els Sirles han sigut els únics que se’n fumen una mica). Ningú es va emprenyar? Sales riu i afirma que “mai ningú es va ofendre per les lletres, érem tan transparents que era molt evident a què jugàvem”.

Un exemple de la seva apropiació cultural: “Fixa’t que ‘El ie-ie de l’alquimista’ es diu així per Palau i Fabre, però inclou un vers de ‘Soy minero’ traduït al català, i també una perversió de J.V. Foix. Érem com nens que juguen amb tot allò que tenen a mà, i el que teníem a mà era tot allò que llegíem i escoltàvem”, recorda Sales. “Ens encantaven Minor Threat i Budellam, però també Faust! I Stereolab... La rumba i el free jazz com a gèneres ens agradaven, però ens quedaven una mica lluny per tocar-los. Però no ens estàvem de grapejar tot allò que poguéssim”, prossegueix.

Jugar, triar i remenar. “En la crea­ció, no comences mai des de zero i el que mola és aprofitar-ho tot. El concepte és que tot suma i tot juga. Si vols agafar una cançó nostra i aprofitar-la, endavant. Els drets d’autor i totes aquestes històries són una cosa molt del puto segle XX i XXI, gairebé antagòniques per a mi amb el concepte de creació”, dispara.

Un èxit relatiu

El 2010, la música en català anava per altres camins. Però els Sirles van acabar apareixent també a les llistes, “amb un ressò mediàtic relativament gran en un marc molt petit”, opina Sales. Però amb poca ambició d’anar més enllà: “Sempre hem sigut petitons, el que ens interessava era que les cançons molessin i passar-nos-ho bé”. Cap d’ells tenia carnet de conduir, i alternaven actuacions en festivals amb milers de persones amb compareixences en festes majors alternatives i espais autogestionats.

Sense reivindicacions del passat ni perspectiva d’estirar el futur, el dia 30 tocaran a l’Apolo

Arribats en aquest punt de l’entrevista, Lulú Martorell —que va ser íntima del poeta, pintor i músic Pepe Sales, un fet que la converteix en la tieta d’en Martí, i que els va veure debutar en un squat de Sants el 2004— s’embranca amb ell en un debat:

—No sé si ho hem parlat mai, però sempre vaig trobar que ja des del principi se us feia molt de cas.

—Això era per la proximitat que tenies amb nosaltres.

—Tu creus?

—La majoria de l’univers no sap qui som.

—Però vau sortir als diaris moltes més vegades que altres grups.

—I moltes altres més vegades que nosaltres.

—Sí, però hi ha grups que tenen departaments dedicats a això. Vosaltres no.

—Li vam fer gràcia a algú. Teníem alguna cosa que feia gràcia. —Sales rebla la discussió així.

Els Sirles es van aturar en sec amb la mort de l’Uri Caballero. Tirar endavant no va ser una opció. “No ho vam haver ni de parlar”, afirma Sales. Però el 2018 van ressuscitar per quatre concerts amb Joan Colomo i Mau Boada a les guitarres. “El precedent és Zeidun, que es van separar fa vint anys, però com que són amics i els agrada tocar aquelles cançons, doncs s’ajunten i ho fan, sense donar-li cap volta. I quan els vam ensenyar el documental, vam dir entre tots: ‘Hòstia, per què no aprofitem l’avinentesa i fem un bolo?’ Ja fa quatre anys del darrer”.

El proper 30 de desembre actuaran a l’Apolo. Sense reivindicacions del passat ni perspectiva d’estirar el futur. Només amb l’alegria i les ganes de nedar en l’abundància greixosa d’un cançoner tan espès, picant i nutritiu com el millor capipota amb cigrons.

Olimpijades: adéu a la llibertat

No és la primera vegada que Lulu Martorell presenta un documental a l’In-edit: el 2007 va guanyar el premi a Millor Documental Nacional amb Pepe Sales. Pobres pobres, que els donguin pel cul, un repàs/homenatge a la vida de l’artista, amic de l’ànima, poeta/pintor/músic/ionqui. Martorell va dirigir el programa cultural ‘Glasnost’ a TVE del 1988 al 1992, que vist avui sorprèn per la seva forma lliure i l’exposició i participació activa d’artistes radicals com Pepe Sales. Pobres pobres també funciona com un recordatori que, abans de l’hegemonia de l’audiovisual privat, la televisió pública va tenir un pati ample per on campava la creativitat i la cultura lliure. “La televisió va arribar el 1960, i era un aparell nou”, recorda Martorell. “De cop, calia molta gent que fes audiovisuals. Però no hi havia tècnics de televisió. I amb qui van comptar? Doncs amb els músics, els actors de teatre, els literats, tota aquesta gent que no tenia titulació de televisió ni falta que els feia. En aquell moment es van fer les coses que són als arxius i la gent vol veure. El gran moment a Barcelona va ser la direcció de Joan Ramon Mainat a TVE”, rebla.

Tot va canviar el 1992. “‘Glasnost’ s’acaba el fatídic 1992, les Olimpijades, que van ser la pandèmia d’aleshores i van canviar el món, des dels despatxos van aprofitar per canviar les coses com volien”, es lamenta Martorell. La primera feina que li van encarregar després dels JJ.OO, diu, “venia amb un dossier que explicava ‘les coses ara seran així’. Doncs si seran així, jo no puc posar-hi el meu perfum. I li demaneu a un altre. Què voleu, que em torturi?”, exclama. Per la directora, el 1992 fou el clau del taüt a la creació televisiva: “És quan van inventar les quotes d’audiència, et deien que ‘ara tenim unes màquines que compten les coses i et diuen si ets bo o dolent”. Això va afectar també l’àmbit del documental: “De sobte, va aparèixer un documental fomentat per TV3. Els havies de presentar un format que et marcaven molt: amb certs enquadraments, amb tants plànols encadenats... Adéu a la teva personalitat”.

La visceralitat de programes com ‘Plastic’ o ‘Glasnost’, que explicaven l’artista, es va convertir en el model ‘Silenci?’, on la cotilla formal encaixona l’artista i l’exposa com a producte de consum.

Per pura indignació, intervé en Martí Sales: “Recordo una entrevista que em van fer al ‘Bestiari Il·lustrat’, va ser dels primers cops que vaig caure del cavall. Va ser una entrevista molt llarga al festival Faraday. Vaig intentar parlar amb molt sentit de tot allò que estava passant als festivals grans i petits, i ho van retallar tot. Només van deixar el moment que deia que m’agrada molt banyar-me en pilotes. Sí, m’agrada banyar-me en pilotes. Però això quina incidència té? Em va agafar un cabreig molt gros. Ja n’hi ha prou de despolititzar-ho tot. Per això som on som!”