Els cinc restaurants més antics de la plaça Reial de Barcelona

Al centre de Barcelona no tot són ‘tourist trap’, com es coneixen dins del sector els locals que tenen com a objectiu els turistes i, sobretot, els seus calers. Però a la ment dels barcelonins, amb certa raó, fa temps que s’ha imposat la creença que en zones tan cèntriques com la plaça Reial regnen els restaurants d’alts preus i baixa qualitat. Gràcies a la campanya ‘La Reial et tira la canya’ (fins al 4 de desembre), que us ofereix una tapa de braves i una cervesa per 5 euros perquè torneu a baixar a la plaça, hem recorregut aquest racó amb tanta història per descobrir els restaurants més antics, que fa dècades que alimenten els veïns del barri. Locals amb caràcter, familiars i que mantenen viva una plaça que ha passat dècades glorioses i també anys per oblidar. Però que, malgrat tot, segueix sent un racó idíl·lic on descansar del bullici de la Rambla. Aquí teniu cinc bars i restaurants que segueixen sent els puntals de les porxades de la plaça Reial.

L’Ambos Mundos

Treballar a la planta baixa i viure al pis de dalt ha estat un modus vivendi de les famílies que han viscut de la restauració. I així segueix sent a L’Ambos Mundos, explica Sergio Yéboles, el propietari d’aquest restaurant obert des del 1955. Cada matí es lleva a la plaça i baixa a obrir el restaurant, que té un nom que homenatja un hotel de L’Havana (Cuba). Fan cuina tradicional amb un menú del dia a 14,95 euros, que es pot menjar a la terrassa sense suplement. A banda, la carta va plena de tapes i darrerament s’estan especializant en arrossos melosos, explica Yéboles. Però si esteu d’homenatge, us recomana el filet amb foie o els espaguetis amb tinta de calamar i gambes. Ell és de la tercera generació que porta el restaurant, però la quarta ja hi treballa, mantenint la transmissió familiar. Recorda que la invasió de turistes va començar cap al 1994, després dels Jocs Olímpics, i creu que els últims anys la plaça ha patit un abandonament, tant de l’Ajuntament com dels barcelonins, “que no van al seu centre”, lamenta. En aquest local, la bellesa de la plaça es considera un tresor. Prova en són els quadres que hi ha penjats a les parets, de diferents artistes i moments que han immortalitzat aquesta quadrícula. La seva mare té una col·lecció de més de 40 pintures de la plaça Reial, porxades amb memòria.

Tobogán

És molt conegut com La gallega de la plaça Reial, en referència a Manoli Amigo, actual propietària de Tobogán que va arribar a Barcelona fa molts anys des de Galícia. Juntament amb el seu marit, José García, que va morir fa 13 anys, es van fer càrrec d’aquest local que, segons explica la seva filla, Conchi García, va ser el primer self-service de Catalunya. Aquí també podreu menjar un menú de migdia, al mateix preu de 14,95 euros, amb plats de cuina tradicional catalana i també gallega. Els dimecres sempre hi ha caldo gallec, els dijous paella i els divendres lassanya. Entre els plats més representatius de les gastronomies catalana i gallega destaquen el fricandó o el pop a la brasa. Si només voleu parar-vos a picar alguna cosa no dubteu en demanar empanada, que porta tota la tradició gallega que hi posa la Manoli cada dia. La de carn, la de tonyina o la de lacón amb grelos són les més clàssiques, però també tenen una versió vegana. I per acompanyar una cerveseta o un vi a la terrassa és ideal el pop a la gallega, la tapa de la casa.

Canarias

Els germans Manel i Mariano Adán estan al capdavant del Canarias de tota la vida. Aquesta cerveseria clàssica va ser inaugurada abans del 1941 pel seu avi, però la documentació que tenen data d’aquell any. En Manel explica que la intenció del seu avi era obrir un restaurant semblant al Glaciar, que estava al costat i s’havia convertit en un bistrot de prestigi, però després d’un any de funcionament i de comprovar que no aconseguia el mateix èxit, el va convertir en una cerveseria, amb una idea de reclam: els concursos de cervesa. Durant un mes, anava apuntant la cervesa que bebien els clients, i els que tenien més fons arribaven a la final, on deu homes es reptaven durant una hora a beure el màxim de cervesa. El rècord se’l va endur un bebedor que va ser capaç d’absorbir-ne més de 7 litres en 60 minuts i no morir en l’intent. En aquella època els diaris se’n feien ressó, i alguns retalls recorden aquella època a les parets del Canarias. Continua sent un local per prendre una cervesa o una altra cosa i picar alguna cosa, amb tapes variades. En Manel recorda que Joan Manuel Serrat era un client habitual, que hi anava acompanyat d’altres membres del Centre Excursionista de Catalunya cada diumenge quan tornaven de la sortida setmanal. També Salvador Dalí, client habitual del Taxidermista que estava a la plaça, s’hi parava a prendre alguna cosa. Explica que l’havia vist acompanyat d’una pantera.

Glaciar

Més de cent anys té el Glaciar, que va néixer com a Glacier el 1922. En aquest temps ha canviat d’amos vàries vegades i, des de fa un any i mig, és propietat del grup La Pomada, una empresa nova de restauració que vol reivindicar la cuina catalana i els locals emblemàtics, explica Javier Lluch, soci fundador amb Thaís Ivern. De moment n’han comprat cinc del Gòtic i el Born, un d’ells el Glaciar, que han reformat per pujar-li una mica el nivell i convertir-lo en un restaurant que recuperi l’estil de bistrot francès dels seus origens, quan la burgesia hi anava a sopar sortint del Licue, i una cocteleria sofisticada, amb clàssics com la pomada menorquina, amb gin Xoriguer i granissat de llimona (motiu del nom del grup). Que torni la solera d’anys passats és l’objectiu, amb plats com la bullabesa, les ostres, l’entrecot al cafè de París o l’steak tartar, però mantenint tot el mobiliari protegit, com la fusteria i la barra, i bona part dels cambrers. Darrerament el Glaciar era més un bar de copes, on hi anava la gent abans de recalar al Sidecar, al Jamboree o al Karma.

Colón

El Colón també és una de les cerveseries més conegudes de la plaça, que despatxa des dels anys cinquanta. El pare del Manel Solsona, segona generació, el va agafar el 1975. “És una cerveseria tradicional de tota la vida, de cerveses, entrepans i tapes”, explica darrere del taulell, mentre recomana l’entrepà especial, amb tonyina, pebrot i olives; o tapes com els calamars, els txokos o l’ensaladilla russa. Des d’aquest mirador de la plaça, diu que ara està molt bonica i tranquil·la, però no amaga que les ha vist de tots colors i la pitjor època va ser quan les drogues van envair la plaça, amb venedors i drogadictes a tot hora. Un temps que ja ha passat (però no el problema, que s’ha traslladat a d’altres carrers i places, sobretot del Raval). També és història el temps en què les sabates eren ben enllustrades davant del seu bar, com recorda la placa que té just en una columna de la seva terrassa i recorda el ‘limpia botas Canonge’. Era tot un negoci, fins a quatre netejadors a la vegada treballaven en aquest racó. El llibre Vida i miracles de la plaça Reial, de Xavier Theros, explica que el va començar Fructuós Canonge, aficionat a la prestidigitació que es va fer famós com el Merlín Español. Quan va deixar els espectacles, es va convertir en enllustrador, amb un betum inventat per ell mateix.