CRÍTICA
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Mater’, de Martí Domínguez: La força tranquil·la de la tirania

‘Mater’, la novel·la de Martí Domínguez que se situa en un futur proper on les criatures s’engendren en úters artificials, cau en la monotonia de convertir cada anècdota en categoria de lliçó social, moral o intel·lectual

La protagonista de 'Mater' descobreix que està embarassada perquè sí, sense cap motiu.
La protagonista de 'Mater' descobreix que està embarassada perquè sí, sense cap motiu.TED ALJIBE (AFP/Getty Images)

Ala seva novel·la anterior, L’esperit del temps, Martí Domínguez (Madrid, 1966) descrivia l’auge i la decadència del nazisme i, per narrar com es va anar instaurant de mica en mica i naturalment en la societat una altra manera d’identificar-se amb el món, concedia el protagonisme a un científic austríac defensor de les teories eugenèsiques, participant en la tria dels nens eslaus susceptibles de ser regermanitzats, i partidari de la recerca de la puresa ètnica a través de les dones àries que acudien a les residències oficials per deixar-se embarassar pels SS amb l’objectiu d’augmentar la població alemanya lliure de corrupcions genètiques. Ara, a Mater, Martí Domínguez torna a novel·lar la realitat d’un malson on les vicissituds de la maternitat juguen una altra vegada un paper preponderant: en un futur proper —la ciència-ficció no prediu el que ha de venir, sinó que reflecteix imaginativament el present—, en una societat que sembla encunyada seguint aquella observació de Tocqueville sobre el nou despotisme light, una forma de tirania que vindria a ser el monstre dolç de la força tranquil·la, les criatures ja no s’engendren en el ventre de la mare, sinó en úters artificials després que les autoritats sanitàries hagin seleccionat a consciència els embrions per eliminar qualsevol mena de malaltia hereditària.

Torna a novel·lar la realitat d’un malson on les vicissituds de la maternitat juguen un paper

En aquest món feliç, però, es produeix una anomalia: la Zoe, la protagonista i narradora de Mater, en una consulta mèdica descobreix per a sorpresa de tothom que està embarassada perquè sí, sense cap motiu, i, com que no vol avortar ni convertir-se en matèria d’investigació científica, fuig de la ciutat acompanyada d’un amic universitari que tampoc accepta pertànyer al contingent d’homes iguals i similars i satisfets dels plaers petits i vulgars imperants idealment arreu. Aleshores, segurament, hauria de començar una novel·la d’aventures —els fugitius, anant tan lluny com els peus els porten, són perseguits mentre es refugien als boscos, on encara sobreviuen unes colònies d’humans alienes als progressos de la ciència—, però Martí Domínguez no sap evitar els deures de l’excés cultural o de l’obsessió informativa, o l’afany demostratiu de la seva tesi sobre la maternitat com a origen absolut de tot, sense avergonyir-se de caure en el parany sentimental mentre exagera una emoció corrent a la recerca de la complicitat automàtica en un determinat grup de lectors convencionals: en comptes de centrar-se en el pur instint narratiu, i valorar el caràcter i les peripècies dels personatges —al cap i a la fi, a la novel·la s’hi narra una peregrinació incessant—, Martí Domínguez s’estima més prendre’ls com una excusa per convertir Mater en un seguit tan interminable de didactisme científic i de profecies resolutives dels enigmes de la humanitat que fa que el lector esperi amb ànsia —perquè sospita que només així acabarà la novel·la— el naixement de la criatura que du al ventre la protagonista.

Mater té tot el dret a ser plantejada com una novel·la d’idees, un híbrid narratiu més enllà de l’ímpetu fabulador, però si falla tant i es mostra tan anodina i amorfa —també estilísticament, també formalment— es deu a la monotonia amb què Martí Domínguez eleva cada anècdota de l’argument a la categoria de lliçó social, moral o intel·lectual: quan la Zoe i el seu company de fuga arriben a una granja que sembla l’illa del doctor Moreau, per exemple, coneixen un empleat que es dedica a mantenir neta la piscina tot l’any, fins i tot quan a l’hivern es congela, únicament perquè tingui una feina i s’entretingui —la imatge de la irrellevància vital és potent i sòlida—, però tot es malmena quan el treballador sent l’obligació de discursejar sobre la seva existència i diu que “Aviat no treballarà ningú de nosaltres (...) Haurem estat substituïts per versions de robots construïdes a partir d’emulacions del cervell de persones vives. Com passa amb els robots tallagespa, que han fet fora els negres. Potser el meu cervell donarà lloc a una gamma de robots especialitzats en la neteja de piscines!”. Així funciona la novel·la pàgina rere pàgina, fins a l’extenuació, com si l’autor no es cansés mai d’especificar-ho tot a la manera d’una ensenyança èticament útil.

“Vivim en l’època de les mentides. I tots ho saben, i tots ho toleren”, diu el company de fuga de la protagonista, i el lector pensa si aquesta màxima no seria també aplicable al públic que llegirà Mater, convençut ingènuament de l’honestedat literària del premi que l’avala, el IV Premi Proa de novel·la.

MATER

Mater

Martí Domínguez 
Proa, 2022
368 pàgines. 20,90 euros
Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS