Sobre la i no binària

Per si algú està despistat, el llenguatge sense marca de gènere, també anomenat llenguatge no binari, manté el seu avenç imparable malgrat les contínues desqualificacions de bona part de l’opinió pública, i també dels desdenys d’importants sectors de l’acadèmia més reactius al totis. El cert és que, més enllà de la presència que constatem que el llenguatge no binari té en les nostres vides, l’aparició creixent de personatges sense identificació de gènere en obres literàries i audiovisuals està fent que, tot d’una, els traductors hagin de treballar a les palpentes. Si en anglès fan servir they per a la tercera persona del singular sense gènere, què cal dir en català?

Cada llengua té les seves característiques, i en això de l’escriptura sense gènere tenim avantatges i inconvenients. A diferència de l’anglès, en català el possessiu és invariable quant al gènere del posseïdor (el seu, etc.), com també ho són els pronoms de complement indirecte (li, els) i els relatius que, què i qui. Tampoc tenen marca de gènere alguns pronoms, com ara jo, tu, nosaltres i vosaltres, algú, tothom i ningú, que per tant podrem fer servir sense problema amb persones i personatges sense identitat de gènere. Ben mirat, doncs, els fenòmens lingüístics decisius en què cal intervenir són només quatre: el pronom personal fort, l’article personal, el pronom feble de complement directe i la morfologia nominal. A diferència de l’anglès, on la immensa majoria de substantius estan mancats de gènere, per al català la morfologia nominal és el gran escull.

No cal dir que el cavall de batalla del llenguatge no binari és la proposta de construir un tercer gènere (una mena de gènere neutre o un no-gènere) a partir del neo­morfema en -i, esdevingut estendard de partidaris i detractors. No està mal pensat, al contrari: com a morfema no està “agafat” per cap funció nominal, i per tant el seu ús rarament induirà a ambigüitats o males interpretacions. Si tenim amic i amiga, la construcció d’amigui és prou funcional. Ara bé, la fórmula té un element que hi juga en contra, que és la concordança: podem construir un terme nou per mitjà d’un recurs artificiós a fi de reflectir una realitat nova, però l’obligació de repetir-lo en tots els elements de la designació soscava la nostra intuïció com a parlants. Potser ens avindrem a fer amigui, però no tant li mevi amigui no binarii.

Ara bé, la concordança és un mecanisme redundant. L’anglès en prescindeix en la formació del plural (només fa el plural el nucli del sintagma nominal), i la tendència del francès a l’emmudiment dels sons finals fa que avui la concordança sigui un fenomen més ortogràfic que no pas fònic. De fet, el mateix català té recursos per assignar el gènere a expressions ambigües sense que això es manifesti en la concordança, que es pot mantenir inalterada en substantius i adjectius; és el que trobem en grups com poeta alegre, cantant somali o futbolista eficaç, on en tots tres casos el gènere vindrà determinat per un sol element del sintagma, que serà l’article que triem. No cal, doncs, redundar la informació per saber el gènere de la poeta, el cantant o la futbolista.

Vist així, l’adopció de la -i com a morfema de no-gènere podria guanyar adhesions si es prescindís d’estendre-la a tots els elements del sintagma. Si vull parlar de Judith Butler, la fórmula la filosofi nord-americana podria ser suficient per respectar i comunicar la seva condició, a la vegada que no forcem el parlant a estireganyar la pròpia competència lingüística amb una redundància infeliç. Sobre el gènere de la resta d’elements del sintagma, tant es podria permetre l’ús indistint del masculí o el femení (és a dir, mentre fem la marca de no-gènere en el nucli del sintagma tant seria la resta), com adoptar el femení genèric com una tria arbitrària i política (per ventura no convivim arreu amb el masculí genèric?).

Dit això, caldria un acord sobre els quatre fenòmens lingüístics apuntats més amunt, que sigui compartit pels col·lectius implicats i per lingüistes, traductors, editorials i productores audiovisuals, a fi de fer front comú i construir un model de llengua apte per expressar un fenomen que tot just ara és a les beceroles. I el món acadèmic, quan arribi el moment, ja en farà l’estudi.