Per què una altra Antígona?

Ens podríem preguntar per què cal una altra Antígona en català si ja teníem la traducció extraordinària en vers de Carles Riba o la digníssima traducció de Joan Castellanos. La pregunta és legítima, però la resposta que sí que calia una altra Antígona no ho és menys. Les traduccions són filles del seu temps i, tot i que l’audaç Sòfocles de Riba ha envellit molt bé i el de Castellanos ha conservat la frescor, el català de totes les èpoques necessita de les seves pròpies traduccions dels clàssics, en bona part perquè les traduccions són també interpretacions.

Ens podríem preguntar també per què cal llegir Antígona al segle XXI, per què paga la pena continuar llegint clàssics avui dia i sempre. La resposta va més enllà del caràcter indiscutible de clàssic de Sòfocles, tant pel que fa al contingut com pel que fa a la forma; que la seva Antígona sigui la més gran tragèdia sobre el conflicte entre la llei natural i la llei de la ciutat que mai hagi estat escrita; que sigui un dels cims de l’art dramàtic de tots els temps, com va dir Carles Riba. Antígona és un mite de llarga durada a la cultura occidental, com ho demostrà George Steiner en un llibre insubstituïble com Antígones.

El conflicte entre la moral d’aquesta heroïna incondicional i la moral comunitària feta llei a la ciutat de Tebes reflecteix el combat etern entre l’individu i la comunitat, entre la voluntat individual i la voluntat general, entre la moral autònoma i la tirania de la majoria de la moral heterònoma, un conflicte universal i etern que sacseja les nostres consciències, ahir, avui i sempre. Antígona és una escola de virtut i de filosofia política, una radiografia diàfana de la canviant naturalesa humana, un avís a la ciutadania sobre la fragilitat de la democràcia i la facilitat dels abusos de l’autoritarisme de la raó d’estat, a través de la també figura tràgica de Creont; una tomografia de les passions que mouen els éssers humans a actuar apel·lant als grans noms, noms als quals segueixen sovint les més grans desgràcies, que impulsen l’home —de totes les meravelles la més gran— adés cap al bé, adés cap al mal. A la Grècia del segle V aC de Sòfocles i els sofistes aquest conflicte va ser definit com la polèmica entre la phýsis i el nómos, entre la naturalesa i el costum o la llei, entre el relativisme i l’universalisme moral, un debat enconat que es va endur pel davant vides de mite, com la d’Antígona, i vides reals, com la de Sòcrates, un altre exemple de com de difícil ha estat sempre la convivència de l’individu que vol ser autònom dins de la comunitat, dins de la ciutat, dins de l’estat.

L’edició de l’Ela Geminada és un gust per a la vista i el tacte i una mostra, una vegada més, de la bona feina que fan, tant per a l’edició com per a la llengua catalana; la traducció de Joan Ferrer Gràcia, com sempre, superba i alhora tan propera i fàcil de llegir, ofici de bon traductor que ja ens havia regalat versions meritòries al català i amb harmonia pitagòrica dels lírics arcaics grecs, dels presocràtics o la Física d’Aristòtil; el pròleg de Meritxell Blay, un exemple inapel·lable de per què s’ha de tornar una i una altra vegada als clàssics, inclús per servir-nos d’Antígona per pensar el món en femení, no amb una mirada feminista, amb el permís de María Zambrano, Judith Butler o Adriana Cavarero, però sí, per què no, amb una mirada de gènere i la de tots els sexes de l’esperit. En aquest etern retorn del drama de la guerra i la feblesa de la democràcia, com de necessàries són avui les paraules d’Antígona: “No comparteixo l’odi, jo, sinó l’amor”. Les paraules d’Antígona i les de Sòfocles ens fan més humans i només per això, que no és poc, senzillament sempre calen noves Antígones.

Antígona 

Sòfocles 
Traducció de Joan Ferrer Gràcia
Edicions de la Ela Geminada, 2022
106 pàgines. 14 euros