Tothom és feliç a ‘Dopaland’... per contracte

L’obra d’Eu Manzanares, a la sala Fènix fins al 27 de novembre, és una comèdia àcida que destapa l’essència del capitalisme més llaminer i pervers

Felipe Cabezas i Anna Castells a 'Dopaland'.
Felipe Cabezas i Anna Castells a 'Dopaland'.

Dopaland és un parc temàtic, un lloc on la gent va a passar-s’ho bé, a ser feliç i, sobretot, a demostrar que és feliç. Dopaland (a la Sala Fènix, fins al 27 de novembre) és el lloc que va crear l’actriu i dramaturga catalana Eu Manzanares per construir l’encàrrec de la sala Fènix d’escriure una comèdia en petit format i de crítica social. “De les reunions prèvies va sortir una inquietud comuna: les condicions laborals que ens porten (ens obliguen!) a un hiperoptimisme, a ser feliç perquè si no, ets un desgraciat o un boig”, diu l’autora. Amb aquestes premises va tenir total llibertat per aixecar aquest parc esplèndid, aquesta galeria de felicitat on un treballador i una responsable de recursos humans es troben a la smart room (l’habitació intel·ligent...) per arreglar cert problema de feina. Sembla ser que algú ha sortir de la línia filosòfica-super-guai que marca l’empresa i, vés a saber, no és feliç. Vés a saber...

“Alguna cosa ha passat amb uns clients i el treballador i la responsable de recursos humans, pseudopsicòloga i pseudoterapeuta, es troben en aquesta smart room”, explica Manzanares. “Ella li diu que, segons la filosofia de l’empresa, l’important és que ell se senti bé, que sigui feliç”. El director, Sergi Pompermayer, agraeix aquesta pàtina de crítica social: “El neoliberalisme ha canviat el llenguatge específic al seu favor, ha creat una neollengua”, argumenta. “Pensem en la ‘llibertat’ d’Ayuso o de Musk! Doncs això l’Eu ho transporta al món laboral i el primer que ha de quedar clar és que Dopaland és una empresa i hi estan allà per treballar. No és cap família, com tantes companyies ens volen fer creure amb el seu discurs terrible”. No, no hi ha cap contracte que ens obligui a ser feliços.

Pompermayer va acceptar la proposta de dirigir l’obra encantat: “Eu Manzanares té una veu diferent, la d’una part no habitual al teatre català: la de la classe obrera. Dona veu als obrers amb un toc molt anglès: se’ls estima i és capaç de riure-se’n. És el punt de vista dels que estan avall, dels que tenen feines desagraïdes. Jo m’hi trobo molt identificat, perquè vinc d’una família que no ho passava bé”. Per això assegura que Dopaland no té res a veure amb Misèria, obra que va estrenar a la Fènix: “Misèria parlava de la classe mitjana, com gairebé tot el teatre català. Era un tipus que no podia pagar la hipoteca... Aquí no, aquí estem parlant de gent que ni es planteja poder ser porpietaris d’un pis”. Això sí, sempre amb un somrís dibuixat a la cara.

Eu Manzanares reconeix que és el seu estil: “És el meu teatre. Sí, tinc tendència a la mala llet i estic convençuda que l’humor és una eina de crítica absolutmanet vàlida: es tracta de reiure’s d’una situació per criticar-la sense paternalismes”. De fet, Dopaland, que no deixa de ser una comèdia àcida, està carregada d’humor negre i mala llet: “És molt cagar-se en tot això. Podem deixar de ser així? No ho sé! Estem parlant de dinàmiques tan incrustades, un monstre tan gran i tan ben articulat que a vegades ens posseeix...”

Quan se li pregunta a Eu Manzanares si creu que aquest teatre de crítica social és necessari ho té clar: “I tant, que sí!”, respon. I tot seguit ens fa una reflexió oportuna: “En realitat, qualsevol teatre és necessari. Hem vist durant la pandèmia la importància de l’entreteniment pur. Però aquí es tracta, a més, de fer pensar una mica. Tenim tanta sobreinformació que costa trobar l’espai de reflexió, el nostre punt de vista, no influenciat per cap altre, és a dir, sense assumir el dels altres”.

L’obra és teatre de text cent per cent, gairebé. L’escena no canvia, no hi ha transicions. En una hora i 10 minuts el pes recau en els actors. D’una banda, Felipe Cabezas (a la seva sala) i de l’altra una aposta de Pompermayer, Anna Castells: “La coneixia de Jerusalem i de Carrer Robadors, amb el Julio Manrique, i sabia que podia afrontar aquest paper”, diu el director. Els dos fan que l’espectador s’hi vegi reflectit: “Tothom pot sentir-se lleugerament identificat perquè el que veuen és molt el dia a dia, és un diàleg molt proper”, diu l’autora. Ells ens transmeten tot el que, en realitat, amaguen els riures, els colors, la bona vida. Algú ha arribat a dir que tots som els protagonistes... Potser hi ha una mica de claudicació en aquesta afirmació? Potser, en el fons, tots estem embadalits per aquest discurs terrible que deia Pompermayer? Qui respon és el mateix director: “No hi ha claudicació”, diu. “Tampoc és un final còmode, és una mirada crítica i un advertiment: ojo, ens estem deixant guanyar: hem desaprès que la unió fa la força”.

Sobre la firma

Toni Polo Bettonica

Es periodista de Cultura en la redacción de Cataluña y ha formado parte del equipo de Elpais.cat. Antes de llegar a EL PAÍS, trabajó en la sección de Cultura de Público en Barcelona, entre otros medios. Es fundador de la web de contenido teatral Recomana.cat. Es licenciado en Historia Contemporánea y Máster de Periodismo El País.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS