La ‘Vall dels Caiguts’ per la democràcia on hi ha 1.717 afusellats

Hi ha un fil invisible que dibuixa la història contemporània en el paisatge quotidià de Barcelona. On hi ha El Corte Inglés de la Diagonal abans hi havia la presó de dones de Les Corts. A prop de Collserola, el terreny de l’actual Campus universitari Mundet havia acollit el Pavelló de Llevant, utilitzat com un camp de concentració. A tocar de la parròquia del carrer de Sant Elies -darrere de l’Institut Menéndez i Pelai-, al barri de Sant Gervasi, hi havia un antic convent reconvertit primer en txeca i després en centre de detenció. A l’antiga presó de la Model van estar tancats milers de presos polítics. Al carrer Doctor Trueta, a prop de la Rambla del Poble Nou, hi havia la terrorífica presó del Cànem. I no gaire lluny d’allà hi ha el Fòrum, que es va construir sobre les restes del barri de barraques del Camp de la Bota, on hi havia un mur d’afusellament, just a tocar del mar.

Si a aquests espais sumem el camp de concentració del Palau de Missions de la muntanya de Montjuïc i el seu castell, tenim la quadratura d’un cercle tenebrós: el dels diferents indrets on 1.717 persones van ser empresonades i executades pels franquistes entre 1939 i 1952 en judicis sumaríssims.

Quan Barcelona va caure el 26 de gener del 1939 es va posar en marxa un engranatge de recerca i assassinat dels considerats enemics, “un entramat jurídic per poder donar aparença legal a la repressió que volien forçar a gran escala”, escriu Oriol Dueñas, doctor en Història Contemporània de la Universitat de Barcelona a La repressió franquista a Barcelona 1939-1945.

Aquesta maquinària administrativa letal -amb tentacles a tota la ciutat, estesa per oficines a cada districte, que recollia delacions entre veïns sense necessitat d’aportar proves- tenia el seu centre neuràlgic al Palau Robert, al sumptuós Passeig de Gràcia. El seu punt final, en canvi, era un lloc perdut: una fossa comuna ubicada a Montjuïc, coneguda com la Pedrera.

El circuit funcionava així: un cop empresonats aquests ‘enemics de l’Alçament’ i un cop morts a trets en aquell parapet de la platja del Camp de la Bota, amb els certificats, segells i signatures pertinents, els cossos dels afusellats eren amuntegats i transportats en camions pels carrers de Barcelona. Era un recorregut que travessava la ciutat de punta a punta, i que “es feia a poc a poc, per crear un clima de terror”, explica l’historiador britànic Nick Lloyd, expert en la Guerra Civil. Aquells cossos eren portats per ser sepultats, amb una mica de calç i una mica de terra, al fossar de la Pedrera.

Indret poc conegut

D’esquena a Barcelona, mirant cap a la Zona Franca, la Pedrera és un fossar de quinze metres de profunditat ubicat sota un immens precipici. Abans, durant segles, va ser una de les moltes pedreres que van alimentar les successives transformacions de la ciutat. D’allà es va extreure gran part del gres per construir la catedral, l’església de Santa Maria del Mar o el barri Gòtic. Amb el creixement de la ciutat a finals del segle XIX, però, aquell terreny despullat es va començar a utilitzar per enterrar persones sense identificar o sense diners per pagar-se una tomba.

Després, la Guerra Civil i el franquisme van convertir aquell tros de terra en una de les fosses comunes de la repressió més grans, un indret que acull milers de víctimes que van morir per la democràcia.

Les restes de tots aquells 1.717 afusellats, i també les de les víctimes dels bombardeigs durant la Guerra Civil i dels represaliats al llarg de tota la dictadura van tenir destí comú en aquest paratge de Montjuïc, una espècie de Vall dels Caiguts per la democràcia.

“El fossar de la Pedrera és impressionant perquè ens recorda el que va significar el feixisme”, explica Lloyd. “És un lloc no gaire conegut a la ciutat, però probablement és l’espai més important dedicat a les víctimes del franquisme a Catalunya, i a la resta de l’Estat”, diu.

Aquesta poca visibilitat no sorprèn tant Núria Ricart, doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana de la Universitat de Barcelona. Ubicacions com el del fossar o d’altres relacionats “amb la postguerra i el franquisme han estat considerats tradicionalment un patrimoni incòmode per a les autoritats”, apunta.

Són indrets “dissonants” que durant anys passen desapercebuts, i que es tornen a observar en moments concrets de reflexió col·lectiva per la pertorbació que provoquen. “Queda molt per explicar i molt a dir sobre els espais públics relacionats amb la dictadura, un tema que encara es toca massa per sobre, d’una manera subtil”, reflexiona Ricart.

“Una intervenció d’aquesta magnitud de memòria de la repressió del franquisme i amb aquesta força simbòlica no es troba enlloc”, confirma Ricard Conesa, historiador de l’Observatori Europeu de Memòries de la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona (UB). I alerta que el fossar, encara avui, és “un espai perifèric, no integrat en el teixit ciutadà i social” de la ciutat.

Reivindicació de les famílies

Durant dècades, durant la dictadura, amb tantes víctimes, amb tants immolats a sota terra, el fossar va ser un espai oblidat que va continuar acollint cossos de persones sense recursos i indigents. També va ser terra de peregrinació secreta de familiars dels caiguts per la República. Un cop mort Franco, aquestes famílies van poder fer el primer homenatge als caiguts del bàndol perdedor de forma pública.

Aquests familiars, que es van organitzar com l’Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat de Catalunya (APMILC), aviat van veure que, malgrat la mort del dictador, la Pedrera continuava sent un tros de la muntanya abandonat, ple de fang i brossa. I van pressionar les administracions fins que l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat van atendre la seva reivindicació de no enterrar ningú més al fossar i de dignificar l’espai on estaven sepultats els seus estimats.

Vist en perspectiva, Conesa fa valdre la cura d’aquesta associació a l’hora de mantenir l’esperit de l’indret, l’esforç per no caure en el parany dels ”jocs de relats”, diu, i contra “la ideologia de la reconciliació”, segons l’expressió de l’historiador Ricard Vinyes, que busca igualar històricament diferents tipus de víctimes.

Conesa explica que així ho va percebre l’associació de les famílies dels afusellats per la dictadura quan el president Jordi Pujol, i després el president Pasqual Maragall, van intentar que en el mateix espai on hi havia sepultats els seus familiars executats rebessin també homenatge els caiguts per la violència de la rereguarda republicana.

Per aquest historiador especialista en la memòria a l’espai públic, aquesta situació “dificultaria la comprensió històrica dels fets pels quals van morir (els afusellats), i distorsionaria el significat simbòlic d’aquest espai”, segons escriu a Duelo y memoria. Espacios para el recuerdo de las víctimas de la represión franquista en perspectiva comparada, coordinat per Conxita Mir i Josep Gelonch (Universitat de Lleida, 2013).

Gespa i penya-segats

L’encàrrec de la dignificació de l’espai el van rebre en els primers anys de la dècada dels 80 Beth Galí, Pere Casajoana, Ignaci de Lecea i Màrius Quintana, en aquell moment arquitectes municipals. Agafant com a referència el memorial de Normandia, els arquitectes van decidir fer un espai verd, laic i sense banderes. Van construir una plaça semicircular amb bancs de pedra per seure, un jardí per passejar, envoltat de penya-segats, amb una gran esplanada de gespa encapçalada per una vintena de columnes amb els noms de les víctimes executades.

Les llistes, però, sempre són complicades de fer, i les columnes del memorial van acollir finalment alguns noms de persones que van perdre la vida en altres circumstàncies i que no estan enterrats en aquest indret de Montjuïc, com el polític republicà Manuel Carrasco i Formiguera o Salvador Puig Antich, apunta Conesa.

El memorial, que inclou uns versos escrits per Maria Aurèlia Capmany, com un que comença “éreu alè i ara sou terra”, es va inaugurar el 27 d’octubre del 1985.

Ara, 37 anys després de la dignificació d’aquest punt de Montjuïc, un migdia d’entre setmana, a principis de la tardor, l’esplanada del fossar llueix calorosa i deserta. No hi ha ningú, i l’impacte de tantíssims noms d’afusellats gravats a la pedra té un efecte hipnòtic: són noms com els de qualsevol de nosaltres.

Un parell de setmanes més tard, el diumenge 16 d’octubre, el lloc és ple i viu, amb visitants i familiars que caminen al sol, alguns amb càmeres de fotos i flors: es commemora el Dia de record de les víctimes de la Guerra Civil i la repressió de la dictadura franquista.

Converses sobre el passat

L’emplaçament llueix fresc, ple d’arbres i aigua. A cel obert s’escolten converses que durant dècades van ser secrets de família. Són veus de persones que parlen del passat mentre miren làpides de diferents formats, mides i colors. Un passeig tranquil que testimonia el cúmul de violència i espant que és qualsevol guerra.

L’efecte és desolador perquè és un lloc molt bell que, a la vegada, acumula aflicció per tots els seus racons. A banda del memorial pels 1.717 afusellats, el fossar suma altres memorials; el dels brigadistes internacionals, el dels membres de la CNT caiguts a la guerra, el dels membres de la maçoneria executats, les lloses de famílies que van morir als bombardeigs de Barcelona -com una amb data del 30 de gener del1938 que inclou els noms de Socorro, Lola, Saturnina, Vicente i Joaquín Miranda, que van perdre la vida sota les bombes que van caure a Sant Felip Neri-, o la dels guerrillers maquis, que no es van rendir i van continuar lluitant a les muntanyes un cop finalitzada la guerra.

També hi ha un memorial pels morts jueus als camps d’extermini nazis, i el nom de deu camps està escrit en una pedra diferent: Mauthausen, Bergen Belsen, Buchenwald, Belec, Sobibor, Dachau, Auschwitz, Treblinka, Maidanek, Sachsenhausen.

La Pedrera també acull el memorial del president Companys, però no sempre va estar així. En el llarg procés de dignificació del fossar, l’APMILC va descobrir que després de l’afusellament de Companys al castell de Montjuïc el 15 d’octubre del 1940, la seva germana Ramona i el seu cunyat Ramón Puig van aconseguir que no l’enterressin a la fossa comuna. Van poder fer-se amb el cos i, de manera clandestina, van enterrar-lo al nínxol de la família d’una minyona -de cognom Sardañes-, que treballava a casa d’ells.

“Els rebels”, segons els rebels

En aquest diumenge fresc hi ha molts grups en petita peregrinació. A prop de l’espai que ocupa aquest fossar es pot visitar també la tomba on hi ha enterrats tres anarquistes de renom: Buenaventura Durruti, líder de la FAI; Francisco Ascaso, militant anarquista mort durant la defensa contra el cop d’Estat, i el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l’Escola Moderna i acusat -sense proves- de ser l’instigador de la Setmana Tràgica.

Però com un imant, vagin on vagin, en arribar al fossar, la vintena de columnes que recorden les persones afusellades fan parar tothom que visita aquesta part del cementiri. També la quinzena de persones que formen part del grup del Nick Lloyd, l’historiador britànic que avui fa una visita guiada específica al Fossar de la Pedrera.

Entre moltes altres coses, Nick explica que la majoria de les víctimes afusellades eren militants de la CNT, i d’altres d’ERC i del PSUC, i que la majoria van ser acusats de ‘rebel·lió militar’ pels mateixos rebels que es van aixecar contra el govern democràtic de la Segona República.

Passejant i parlant, de cop Lloyd dóna una data esfereïdora: el 70% dels afusellats eren casats amb fills. Probablement es van quedar a casa i no van poder fugir quan van arribar les tropes franquistes perquè era “molt difícil arribar fins a la frontera de França caminant més de 100 quilòmetres, quan tens unes quantes criatures”, diu.

La guerra, a casa

Francesca Pujalt forma part d’aquest grup de visita. Mira les columnes i busca un nom: Pagès, Pujol, Pujades…”Pujalt, Jaume!”, diu movent el dit sobre la pedra. “Aquest és el meu avi”, explica. Després, caminant per la gespa, recordarà que d’adolescent, quan feia BUP, a classe d’Història de l’institut li van demanar de fer un treball sobre la Guerra Civil, un tema que en aquell moment considerava purament acadèmic.

Dècades després va descobrir que aquella guerra també havia entrat a casa seva: el seu avi, de Palau de Plegamans, va ser acusat d’anarquista per un grup de veïns, van testificar contra ell, els militars se’l van emportar a la presó de la Model, el van jutjar amb acusacions que mai van ser provades, el van matar a trets i finalment el van enterrar en aquest fossar. “Se m’encolleix el cor de pensar que estan tots aquí, apilats”, diu la Francesca baixant la mirada.

La Roser Pallarès també és del grup. Camina i escolta les explicacions del Nick, però ella ja s’ho sap. La Roser, que té 74 anys, visita el fossar des que era una nena de sis anyets i acompanyava la mare i la tieta a fer homenatge a l’avi, enterrat allà. Encara recorda que quan ja estava construït el memorial i les columnes a l’entrada, un dia totes tres van passar una estona buscant un nom: Pallarès, Armand. I recorda també que quan el van trobar van enganxar unes roses petitetes amb cel·lo al costat del seu nom.

Però no n’hi ha prou amb això. Els papers que la Roser guarda de l’avi i que després ensenya al menjador de casa seva, al barri d’Horta, són una crònica negríssima de la burocràcia de la guerra. Primer mostra fotos somrients de la família, retrats d’un avi guapo de bigotis a la moda de l’època, envoltat de fills. I tot seguit treu un certificat que va aconseguir després de molt de temps de buscar i demanar on eufemísticament diu que la causa de mort del seu avi afusellat va ser ‘hemorràgia interna’. “Quina vergonya més gran”, exclama la Roser en rellegir-lo.

Xerrant i fent un aperitiu d’olives i refrescos, la Roser explica que el seu avi era ebenista, que va anar a treballar un temps a França a fabricar portes per cotxes -llavors eren de fusta- per la Renault, que va tornar a Barcelona i que li van confiscar tot el que tenia. I que, més tard, un dia, la Guàrdia Civil va anar a casa seva buscant-lo i en tornar l’àvia li va detallar la visita. Llavors l’Armand va dir “a veure què volen”, i tot es va acabar.

Recerca dels desapareguts

Parlant i mirant fotos, la Roser treu dos documents que donen una dada inquietant. Un paper li comunica que el cos del seu avi pot estar enterrat al fossar de la Pedrera, però un altre diu que no és descartable que el seu cos es trobi al Valle de los Caídos, a El Escorial. “Una tristor tot plegat”, murmura la Roser, tocant les carpetes.

Ara, potser les coses poden canviar. Fa pocs dies va entrar en vigor la Llei de Memòria Democràtica. La nova norma, que substitueix la Llei de Memòria del 2007, persegueix dignificar les víctimes oblidades i declara il·legal tant el règim franquista com els tribunals franquistes, per la qual cosa s’anul·len totes les condemnes.

La nova llei promou també la recerca activa de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la Dictadura. Quan preguntes sobre això, la Roser respon que és partidària “d’obrir totes les fosses i identificar tothom”.

Ho diu mentre dóna l’última ullada a les fotocòpies dels documents. I llavors, entre carpetes i papers, cau al sofà un sobre petit que al lloc del destinatari posa: “avi, t’estimo”.