El prouisme

Un nou corrent s’estén en la lingüística, en vista sobretot dels resultats que comporta l’aplicació de les pràctiques del llenguatge inclusiu en la redacció de textos. És fàcil que un tuitaire qualsevol reprodueixi un fragment trobat aquí o allà amb desdoblaments de gènere, femenins genèrics o fórmules no binàries per posar el crit al cel, dir que ja n’hi ha un tip o clamar contra la tirania del llenguatge políticament correcte. Hem de dir prou, sentim clamar. El cas més notable d’aquest prouisme el trobem en el llibre coordinat per Carme Junyent Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (Eumo, 2021), en què setanta expertes en l’ús de la llengua disseccionen les estratègies de la inclusió davant el que el mateix subtítol qualifica de “textos incoherents i confusos”.

El problema de bescantar el llenguatge políticament correcte és que, en benefici de la contundència argumental, s’eludeix el debat i es difon la falsa sensació de cohesió al voltant de la mateixa idea, això és, el disbarat que suposa això del llenguatge inclusiu i la imposició que representa sotmetre la gramàtica a uns dictats d’arrel política. No cal ni dir que, quan al títol hi diu “som moltes”, és evident que no hi són pas totes, i l’absència de noms destacats subratlla la voluntat del llibre —de fet, no enganya ningú— d’exercir de part i ometre les propostes que, fetes igualment per dones lingüistes però també per homes, pretenen incidir en el llenguatge com a exercici d’igualtat. Ens diu el llibre de Junyent que és el món que canvia la llengua i no a l’inrevés, però això ens escamoteja la consideració fonamental del llenguatge com a mecanisme per interpretar i designar aquest món i, sobretot, com a vehicle per relacionar-nos entre nosaltres.

Encabat de plegar en llibre, però, un pot tenir la sensació que no totes les autores comparteixen la contundència de l’argument de capçalera. Al capdavall, el que es lamenta en molts articles no és la conveniència del llenguatge inclusiu en si mateix, sinó els excessos que ha comportat la seva aplicació encegada, amb frases ambigües, incoherències i carregositat, i, en especial, el fet de tractar-se d’un manament d’uns òrgans de poder (en els mitjans de comunicació, l’administració i la universitat) que sovint, ves per on, estan copats per homes que es pensen que amb aquestes estratègies resoldran alguna cosa. Però no sembla haver-hi la impugnació que es desprèn del prouisme del títol. Fins i tot se’ns revela que, abans dels vuit anys, no és tan estrany que les nenes no se sentin incloses en el masculí genèric els nens, i que potser no és forassenyat recórrer a la coordinació nens i nenes, d’altra banda tan criticada.

Si tirem el cabdell una mica enrere, trobarem un dels primers esments formalitzats d’ús igualitari del llenguatge en el Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona, publicat el 1995 i elaborat per Joan Solà. Són unes poques pàgines que recullen les beceroles del que llavors ja era un canvi substancial en la redacció dels textos administratius, en atenció “als canvis en el llenguatge que siguin reflex dels canvis socials existents, que afavoreixin el respecte a la dignitat i la igualtat de les persones i cultures”. La conveniència del llenguatge inclusiu hi és evident, però Solà, visionàriament, no s’està d’apuntar els problemes que podia comportar, d’una banda en topar amb l’estructura mateixa de la llengua, “que no es pot violentar”, i de l’altra en produir documents “gramaticalment inadequats o de difícil lectura”. La conclusió que es pot extreure del Som dones és que, com en tantes altres coses, Joan Solà tenia raó.

No en traiem res, però, de dir prou. Hi ha d’haver alguna altra cosa que serveixi per construir, perquè com diu el tòpic modern, el llenguatge inclusiu ha vingut per quedar-se. Si alguna cosa està per fer encara, és un manual de bones pràctiques, o un llibre d’estil, o una guia de comunicació no sexista (en castellà existeix, elaborada per l’Instituto Cervantes), que sense renunciar a la lògica dels temps posi ordre al desori, difícil de qüestionar, en què ha desembocat la comunicació escrita avui dia. I que aquest recurs, elaborat per filòlogues i no pas per polítics i polítiques, sigui assumit i aplicat per administracions, universitats i mitjans de comunicació. Dins la nòmina d’autores del Som dones hi ha talent suficient per ocupar-se’n.