BROU DE LLENGUA
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Falten correctors

La manca de correctors és conseqüència de la consideració que el ‘métier’ ha tingut entre els filòlegs i en el sector mateix

Cada cop hi ha més per corregir. 
Cada cop hi ha més per corregir. j. sánchez

"Sisplau, no donis el meu nom”. Sembla mentida com hem arribat fins aquí. Els que fa anys (dècades i tot) que ens dediquem a la correcció de textos i a la closca no hi busquem cabells blancs sinó dels negres, ens fem creus de l’abundància de feina que tenim, més concretament en el sector editorial, més concretament en l’àmbit literari. Cada notícia que afecta el sector (ara un magnat de la comunicació que refunda una editorial moribunda; ara un grup editorial que crea un segell per a un gènere per explorar; ara un nou premi literari) repercuteix en els que som a la bodega remant, beneficiats per l’abundància de feina davant l’increment de títols publicats. Potser es llegeix tant com abans, però si es publiquen més títols es corregeixen més textos.

Abans havies arribat a un equilibri venturós pel qual, en aquesta feina, podies: 1) tenir encàrrecs suficients com per disposar d’una jornada laboral completa sense necessitat de patir per si un dia et quedes sense res; 2) poder atendre els diversos clients teus sense repetir negatives, i per tant que continuïn confiant en tu; i 3) evitar haver de dir que sí a tot i, per tant, eludir la feina en excés, aquella que et fa estar treballant de nits i de caps de setmana. Tenies la feina justa, anaves fent, encabat del mes feies les teves factures i qui dia passa any empeny. Ara no. Des de fa uns mesos, el més normal és que estiguis colgat de feina i hagis de repetir negatives a editorials a les quals ja n’has donat abans. Aleshores intentes buscar algú que ho pugui agafar, així fas el win-win d’ajudar dues persones, però la companya a qui li dius està com tu. “Sisplau, no donis el meu nom”, “no tinc més hores”, “estic saturat” són versions del mateix tema.

Aquesta situació ha de cohabitar amb la paradoxa de ser un país de filòlegs (tothom porta un corrector a dins, i més si té Twitter) i de trobar-nos en una capital del sector editorial de primer ordre. Però no deixa de ser la conseqüència lògica de la consideració que el métier ha tingut dins tant del gremi dels filòlegs com del sector editorial mateix. Allà als anys noranta va començar la migració del concepte de corrector de textos al d’assessor lingüístic, una etiqueta que semblava carregada de glamur i que donava cabuda a una formació més extensa de l’estricta correcció. L’assessor lingüístic tant et pot corregir un web, transcriure una sessió parlamentària o assistir en un set de rodatge per assenyalar pronúncies correctes. Si la correcció ja carregava amb un desprestigi secular (les facultats de filologia sempre l’han vist com la FP de la filologia i no s’han plantejat mai formar els alumnes en aquestes tasques, abans els parlaran de l’evolució de les bilabials), amb l’eclosió dels nous professionals de la llengua quedava relegada a la friquització.

Paral·lelament, hem vist com les universitats es llançaven a oferir formació lingüística en sectors com l’audiovisual (amb una crisi endèmica en català) mentre la formació en correcció es limitava a la llengua estàndard i l’específicament literària es convertia en un desert. I així, mentre les notícies relatives a la bona salut del sector editorial se succeïen i els correctors notàvem l’increment de feina, les proves de lingüistes convocades per la CCMA aplegaven fins a 450 candidats. La descompensació és evident. Tampoc el sector editorial, a les últimes dècades, ha ajudat gaire a dignificar la professió: la invisibilització als crèdits del llibre, els terminis impossibles, les tarifes innegociables i la necessitat de fer-se autònom han fet foragitar durant anys molts bons professionals, que o bé es dedicaven a la correcció de manera temporal fins que trobaven qualsevol cosa millor (o qualsevol cosa), o bé eren incorporats com a editors de taula per les mateixes editorials un cop veien que una mica en sabien.

Afortunadament, de la banda del sector les coses estan canviant. Ara hi ha editorials que et mimen una mica més, t’incorporen als crèdits o t’agraeixen la feina a les xarxes, et fan sentir part d’un equip encara que treballis a casa tot sol i et fan partícip d’un projecte a llarg termini. Fins hi ha editorials que tenen cura de les tarifes i veus que no van a rebentar. Ara falta que els filòlegs i lingüistes ens ho creiem i veiem aquesta feina com una opció de futur que val la pena formar-s’hi, dedicar-s’hi professionalment i viure d’això.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS